Dec a Joan Ollé algunes de les experiències teatrals més gratificants de la meva vida; uns Sis personatges de Pirandello antològics amb els Marco esprement les ambivalències paternofilials com criatures animalístiques i el meu estimat Xavier Albertí encarnant el director (recordar l’arribada dels actors-vagabunds a la Puigserver encara em fot la pell de gallina) o la sèrie de Gesamtkunswerke dedicades a Rodoreda, Pla, Estellés, Espriu i Maragall, el seu acme dramatúrgic, amb una nòmina d’actors dissortadament irrepetible (la Carulla, l’Anguera, la Peña...), sobretot pel que fa la dicció de la nostra estimada llengua, enguany destrossada per la majoria dels intèrprets. Ollé fou un excel·lent director de teatre (també el creador de L’Illa del tresor, un dels millors programes que s’han fet mai a TV3, avui impossible de programar en aquesta nostra tele de cuiners musculats i nens eufòrics) i aquest hauria d’ésser el seu epitafi, la primera línia de la seva entrada a la Viquipèdia i, sobretot, la columna vertebral de la seva posteritat.
L’Ollé era un home de grisos i d’excessos, certament; com totes les persones que es dediquen a la creació i, de fet, com tots els bípedes que són mínimament interessants. Primer i abans que res, a nivell polític, perquè en Joan era tan independentista com tots nosaltres, però va dedicar a escarnir les misèries de la tribu simplement perquè el PSC li pagava totes les festes. I ara que parlem de pagar, el paio no acoquinava ni un puto cafè amb llet. I sí, devia anar mamat a classe més d’una vegada (per això a l’Institut no li acostumaven a donar horaris de tarda) però tal com està el nivell dels nostres estudis universitaris això de dur una petaca de Lagavulin a l’aula em sembla una cosa menor, si quan parles de Lorca o Beckett tens la delicadesa de tocar-la una mica.
Pel que fa les nimfes, que és l’únic que us interessa d’aquest l’article, en Joan intentava omplir el seu ego mal paït i sexualment eunuc, passejant actrius i aspirants de diva per platees i cocteleries. La seva necessitat compulsiva de seduir-les recitant cantautors francesos i recordant anècdotes dels seus anys de glòria devia funcionar-li durant anys per apaivagar el dolor de la seva ànima castrada, però la imatge era cada dia més espantosa, com així ho podem esdevenir tots els homes que salvem l’inexorable envelliment rodejant-nos de beatitud carnal i cardant el pena. Però en Joan era català, recordeu-ho, i a la tribu li agrada marejar la perdiu, rabejar-se en l’estètica i tota la mandanga... però és tremendament al·lèrgica a l’hora de matar el toro i culminar les coses (que no se les follava, vaja).
A Catalunya tenim un excés de monjos i jutges, i resulta ben normal que aquest excel·lent director de teatre sigui avui recordat per allò que els cursis anomenen relacions tòxiques. Jo, que no soc beat ni moralista, recordaré un gran artista, un ésser complex que, a nivell personal era un perfecte imbècil, però que ho era pels mateixos motius que podem acabar convertint-nos-hi tots els que serem una relíquia de cendra grisa. Descansi en pau i etcètera.