La publicació en la revista ‘Debats’, editada per la Institució Alfons el Magnànim, d’un monogràfic sobre ‘Cultura i gèneres’, amb investigacions de casa nostra i uns altres indrets del món, revela que el món cultural encara és lluny d’una igualtat real entre homes i dones. Ni de responsabilitats, ni de presència, ni de salaris. Les arts escèniques en són un exemple ben clar.
Sovint imaginem el món de la cultura com un àmbit progressista, en el qual els avenços socials van una mica més ràpids. És possible que en alguns aspectes siga així, que l’evolució dels darrers temps siga positiva, almenys pel que es veu en l’evolució d’escenes com la musical, on la presència de les dones als escenaris ha canviat substancialment. Però encara hi ha molt a fer: la presentació del primer monogràfic «Cultura i gèneres. Arts i professions», dintre de la revista Debats (hi ha un altre en preparació), demostra la «bretxa de gènere» encara existent, com apunten les coordinadores, les professores de la Universitat de Barcelona Marta Casals-Balaguer i Anna Villarroya.
Aquest primer monogràfic de Debats, «Revista de cultura, poder i societat», centrat en les escenes artístiques musicals, teatrals i de dansa, conté interessants investigacions de països com Bolívia, França, Itàlia, Brasil i Bangladesh, totes apuntant en la mateixa direcció discriminatòria. Però ens centrarem en l’estudi que aborda la situació a l’Estat espanyol, obra de la mateixa Anna Villarroya i de Tino Carreño, ambdós pertanyents al Centre de Recerca en Informació, Comunicació i Cultura de la Universitat de Barcelona.
Una de les primeres advertències sorprenents és que les desigualtats de gènere en el sector cultural no despertaren l’interés dels especialistes en sociologia i estudis laborals fins fa molt poc. Els primers estudis que aborden la infrarepresentació de les dones en la força de treball cultural daten de principis de la passada dècada. L’any 2012, la Societé d’Auteurs i Compositeurs Dramatiques de França impulsa un dels primers estudis de gran abast que confirma les sospites sobre les escletxes de gènere ben entrat ja el segle XXI.
Mentrestant, a casa nostra, hi ha un estudi pioner, del 2016, que rastrejava la presència femenina en els esdeveniments de la Coordinadora de Fires d’Arts Escèniques de l’Estat Espanyol (COFAE). La conclusió més sagnant una volta analitzades les dades fou que de les set disciplines analitzades, cinc eren molt majoritàriament copades per homes (71,5%): interpretació, direcció, autoria, escenografia i tècnica. Sols en vestuari i distribució, la presència femenina era més gran.
Altrament, un estudi de Cabó i Sánchez al voltant de la programació cultural de l’Ajuntament de Barcelona els anys 2016 i 2017 deixava dades també significatives: el rol d’intèrpret principal o solista sols va recaure en dones el 27,3% el 2016 i el 35,1% l’any següent.
Ratificant les desigualtats
Per a l’estudi de Debats, els autors tornaren a emprar les fires COFAE com a centre d’operacions, en aquest cas catorze de les divuit que en formen part, entre elles Mostra d’Igualada, Fira de Titelles de Lleida o la Mostra de Teatre d’Alcoi. El fet d’escollir les fires era pel seu múltiple vessant de ser fòrums de discussió i d’intercanvi d’experiències i plataformes de distribució.
Els autors van valorar un univers de 2.778 professionals dels quals obtingueren 800 respostes vàlides. Amb una distribució territorial coherent amb la realitat socioeconòmica: el 49% dels participants en l’enquesta pertanyien a les comunitats amb més renda (Madrid, País Basc, Navarra i Catalunya), altre 30% de comunitats mitjanes (entre les quals hi havia el País Valencià i les Illes Balears) i el 21% restant corresponent a les de menys renda. Cal afegir que el 54% de les enquestes van ser respostes per dones.
Així les coses, el dibuix final de les dades (en Debats les trobareu molt més detallades) era el d’un sector amb importants desigualtats de gènere. Així, pel que fa a les taules salarials, el 45% de les persones que deien cobrar menys de 18.000 euros eren dones (pel 34% dels homes), mentre que les que asseguraven tenir ingressos superiors a 36.000 euros, el 13% eren dones per un 24% d’homes. En la resta de franges d’ingressos, les mitjanes, es va constatar més igualtat en termes globals.
En tot cas, quan s’analitzaven els resultats per edats, es veia com les dones percebien «salaris més baixos en totes les franges». I en altres qüestions de detall les coses tampoc no milloraven: en el cas dels treballs de gestió i serveis, el 41% de les dones declaraven cobrar menys de 18.000 euros, per un 18% en el cas dels homes, la qual cosa ens transporta a la il·lògica de cobrar menys per fer el mateix treball. I també es posa de manifest, com diuen tots els estudis, que les dones, fins i tot al sector cultural, «no ocupen càrrecs de responsabilitat en la mateixa proporció que els homes».
Els autors de l’estudi apunten a una causa molt estudiada com ara el fet que les tasques de cures siguen encara responsabilitat bàsicament femenina, amb les corresponents dificultats de conciliació entre vida professional i personal, «el principal factor limitador de progressió professional». A això, a més, cal afegir l’anomenat «sostre de cristall», els «obstacles artificials i barreres invisibles que impedeixen que les dones arriben a llocs més alts en l’organigrama de l’organització, siga pública o privada, o independentment de l’àmbit».
La conclusió general és clara. Però per a futures indagacions els autors assenyalen la necessitat «d’aprofundir en les particularitats que es troben darrere de cada disciplina dins de les arts escèniques», en referència al fet que les diferències de gènere «poden ser molt diferents, per exemple, en el sector de la dansa i en el del teatre».
Finalment, apunten a una altra gran incògnita: conèixer les variables i barreres que «dificulten l’accés de les dones a determinades professions del sector, a llocs de responsabilitat i presa de decisions, a aconseguir el reconeixement professional o bé la visibilitat de les seues obres».