El Nacional arriba al primer quart de segle amb molts reptes al davant per saber, sobretot, què vols ser de gran, ja que 25 anys en són prou per haver-se posicionat a Europa, haver fixat un cànon, gaudir de presència al territori i ser referent per als espectadors i la professió.
El TNC va començar amb mal peu. La inauguració oficial va ser l'11 de setembre de 1997, amb L'auca del senyor Esteve dirigida per Adolfo Marsillach, però la notícia cultural d'aquell mes de fa 25 anys no va ser aquesta, sinó el cessament fulminant, el 23 de setembre, de Josep Maria Flotats com a director. Una decisió que, per cert, va ser celebrada per molta gent, tots actius encara i en posicions de poder, amb un reguitzell de mala bava poques vegades vist.
Domènec Reixach va ser el substitut i l'encarregat d'aixecar una institució que havia nascut dins un remolí i que, a sobre, havia de patir un edifici que ni el diable hauria dissenyat pitjor. Un quart de segle més tard, la Sala Gran continua sent un espai inhòspit on, ras i curt, no s'hi pot fer teatre encara que molts ho hagin intentat i pocs se n'hagin sortit.
El principal desafiament de Reixach va ser que la gent hi anés i que ho fes per veure, entre altres coses, el patrimoni teatral nostrat, cosa gens fàcil. També s'hi havien de representar altres coses, és clar, però l'eix havia de ser l'escrit aquí, en una època en què la nòmina d'autors locals, a més, era escassa. Poca broma, amb el repte. Però Reixach ho va aconseguir amb la complicitat, entre d'altres, de Mario Gas, Ramon Simó, Josep Maria Mestres i Sergi Belbel.
Belbel va venir després per reblar el clau i la intenció de fomentar “el teatre nacional popular”, és a dir, un espai molt francòfon, molt Jean Vilar, on l'exigència no competís amb la multitud. Però el millor dels seus vuit anys (2006-2013) va ser, sens dubte, l'expansió del projecte T6 de suport a la nova dramatúrgia que fins i tot va arribar a fer que el Nacional tingués una companyia pròpia (petita), un dels grans cavalls de batalla del defenestrat Flotats.
Xavier Albertí, quan va arribar al tron del TNC el 2013, va eliminar de cop el T6 perquè no tenia diners i perquè creia que ja no calia. Però alhora va fer que ens creguéssim una mica més això del patrimoni, tot i que ell no va dirigir cap "clàssic" local. Finalment, vam poder gaudir de Rusiñol, Guimerà o Sagarra, cosa que abans no havia passat gairebé mai.
El problema és que tot aquest esforç per treure la pols a molts textos no ha tingut gaire repercussió. Primer, perquè a fora no tenen ni idea de qui són els nostres "clàssics". Segon perquè només van girar pel territori les obres petites, les barates. I últim perquè no hi ha hagut continuïtat: aquesta temporada, la primera de debò de Carme Portaceli, que va assumir el càrrec el 2021, un Terra baixa i gràcies.
D'aquesta manera, podem dir que 25 anys de rescatar, empolainar i difondre teatre de finals del segle XIX fins a la meitat del segle XX, han estat debades. Ha passat com amb el T6, que es van dedicar molts recursos a posar en òrbita autors nous i, després, pam, que s'espavilin els que vinguin darrere.
Això no obstant, aquella feina no va ser debades. Fa vint anys, la temporada 2002/2003, la presència d'autors catalans a la cartellera va ser del 33% (manaven els estrangers, amb el 42%). En canvi, l'última amb dades, la 2021/2022, els d'aquí guanyen per golejada amb el 59%. I això és mèrit d'aquell TNC, de la Sala Beckett i de tots els dramaturgs, que han demostrat que aquí també s'escriu bon teatre.
El Nacional ja no és l'epicentre de la dramatúrgia catalana contemporània perquè ja no hi ha centre, sinó que està escampada arreu, i tampoc no pretén ser-ho. Però si l'haguéssim de buscar, potser el trobaríem en el teatre comercial. Basta veure com L'oreneta de Guillem Clua (La Villarroel) va ser un dels grans èxits de la temporada passada. La Beckett continua aportant novetats i els teatres de proximitat també ofereixen noves veus, amb la Flyhard com a espai més dinàmic. Fins i tot el Lliure, reticent històricament als autors d'aquí, obre temporada amb Fàtima, de Jordi Prat i Coll.
Els països que compten amb un teatre nacional viuen de manera molt diversa la relació que hi tenen. Ni la Comédie Française ni el Deutsches Theater són les pedres angulars de les respectives escenes. Ni tan sols el Centro Dramático Nacional. Sí que ho és el National Theatre britànic i el KVS flamenc. Hi ha estats que ni en tenen, de teatre nacional. I no passa res, perquè el teatre oficial i públic funciona molt millor en l'àmbit local consorciat, és a dir, espais municipals amb suport regional i estatal. A Espanya i a Catalunya això sempre ha estat una quimera, perquè ningú no ha pensat de debò una estructura duradora i eficaç. Tenim planetes que van per lliure. Res més.
Durant els anys d'Albertí, abans de la crisi de la covid, el TNC va aconseguir ocupar el lloc central de l'escena del país, espai que, per una raó o altra, havia ocupat el Teatre Lliure, tot i les seves crisis i dilemes. El Lliure sempre havia estat més dinàmic, més fresc, sortia més, tenia més glamur, tot i gaudir de menys recursos i haver nascut un llunyà 1976. Albertí, tot i les reticències a la paritat, per exemple, va fer moltes aportacions interessants i, a més, va atraure un públic més divers.
El públic, de fet, és el gran repte de Portaceli, perquè els prop de 70.000 espectadors de la temporada passada són un registre molt pírric en comparació amb els més de 100.000 d'èpoques anteriors. La temporada 2002/2003, per exemple, van passar per les Glòries 107.000 persones. I la 2018/2019, prop de 110.000. Tot, segons dades oficials.
La pedra a la sabata del TNC és, tanmateix, el seu escàs recorregut lluny de Catalunya. Un quart de segle és prou temps per haver-te fet un nom. I ha sortit ben poc, del Principat, el Nacional. De debò, només dues vegades, amb Els gegants de la muntanya, el 1999, que va ser a l'Odéon parisenc (la direcció del muntatge era de Georges Lavaudant), i amb La plaça del Diamant, el 2008, que va ser al Valle-Inclán (CDN) madrileny. Comparat amb el Lliure d'Àlex Rigola, res.
Sovint, la projecció internacional d'un teatre depèn de qui el dirigeix i de la voluntat explícita de fer-ho, cosa que vol dir posar-hi recursos. Dels directors que ha tingut el TNC, Portaceli és qui té aquest perfil més marcat. I ja ha sortit, amb l'Assaig sobre la ceguesa, que s'ha vist a Porto abans d'arribar a Barcelona a finals de setembre. I ho farà més vegades aquesta temporada.
Ha servit d'alguna cosa disposar d'un temple de vidre a Glòries durant 25 anys? Evidentment, sí. Com en tots els teatres, hi hem vist obres boníssimes i peces dolentes. I tantes que han estat, simplement, bé. Però, un quart de segle després, la seva imatge és difusa, amb molts alts i baixos, tot i que, si som justos, també és cert que el TNC és fill d'un país, aquest, que no creu gaire en la cultura i està instal·lat en una ciutat, Barcelona,on la gent va molt poc al teatre. Així que, no podem demanar que els bous ponguin ous.