L’any vinent farà deu anys que ESPRONCEDA Center of Art & Culture va obrir les portes a Barcelona. Ells mateixos es defineixen com una plataforma innovadora per a les arts contemporànies, l'educació i la difusió cultural, que presta una atenció especial a la creativitat emergent vinculada a les tecnologies avançades i a les realitats mixtes. Amb tot, el rigor i la coherència no s’han vist recompensats amb una major visibilitat, especialment en la premsa escrita tradicional, uns mitjans que semblen ignorar els projectes arriscats o que no encaixen prou en el seu estret marc mental. NÚBIA, la seva darrera proposta, comissariada per Alejandro Martín i Kris Pilcher, és tota una declaració de principis: explorar de manera crítica les noves realitats, el territori del metavers o la controvertida irrupció dels NFTs a les nostres vides és allò que aglutina una col·lectiva diversa i extraordinàriament suggeridora.
NÚBIA, METAVERSOS, NFTs I NOVES REALITATS
ESPRONCEDA. Center for ART & CULTURE de Barcelona
Fins al 30 de setembre de 2022
web: https://www.espronceda.net/ca/
La caixade Pandora la va obrir Andrònic de Rodes (s. I aC) quan, en un rampell d’inspiració, va decidir posar l’etiqueta de «metafísica» a tots els llibres d’Aristòtil que, literalment, estaven situats més enllà dels volums dedicats a la física. El significat originari no podia ser, doncs, més prosaic. D’aleshores ençà, però, el concepte ha anat evolucionant i enriquint-se (o deformant-se) amb tantes versions (sovint contradictòries) fins al punt que el mateix Ferrater Mora recomanava, en el seu diccionari de filosofia, restringir-ne l’ús o, quan fos viable, directament evitar-lo. Impossible saber, en qualsevol cas, què hauria pensat el peripatètic grec si algú li hagués explicat que, dos mil anys després, un tal Mark Zuckerberg reobriria la controvertida caixa, però quedant-se, solament, amb un vague més enllà anomenat «META» (la física o el món real és el que s’hauria perdut pel camí en aquest llarg procés).
És clar que el META de Zuckerberg no fa referència directa a la Metafísica d’Aristòtil sinó a la idea de Metavers (utilitzada per primera vegada, segons sembla, per Neal Stephenson el 1992 a la novel·la Snow crash) però, indirectament, la genealogia també és clara: des dels albors del pensament occidental, negociar la realitat ha estat una constant, començant pel fundacional Mite de la caverna platònic i passant per moments tan singulars com l’empirisme de Berkeley i el seu Esse est percipi, és a dir, que l’existència de les coses (el seu ésser) no pot ser demostrada més enllà de la percepció que en tenim. El bisbe de Cloyne ho explicava, fa tres segles, amb unes paraules que resulten inquietantment vigents: «Hi ha algunes veritats que són tan properes a la ment i que li són tan òbvies, que un home tan sols necessita obrir els ulls per tal de veure-les. D'aquestes, n'hi ha una de summa importància, a saber: que […] tots aquests cossos que componen la poderosa estructura del món no tenen una subsistència independent de la ment, i que el seu ésser consisteix a ser percebuts o coneguts». Això és, salvant les distàncies, el Metavers: una realitat que existeix només en la nostra percepció.
Expliquem tot això per contextualitzar una sèrie de qüestions que, conceptualment, no són tan noves com sembla, però que, gràcies a l’extraordinari desenvolupament de la cultura digital i dels seus algoritmes, ens obliga a repensar-ho gairebé tot plegat. En aquest sentit, el plantejament de NÜBIA és l’únic possible, o com a mínim el més raonable, és a dir, el de situar-se en un espai liminar o intermedi on el diàleg entre allò físic i allò digital encara és possible. Ben mirat, els treballs seleccionats per Alejandro Martín i Kris Pilcher afegeixen llum a una qüestió central: com s’encara una nova modalitat d’existència que pot desvincular-se de la realitat? Com s’interpel·la un públic que, majoritàriament, va néixer i créixer en un entorn analògic que ben poca cosa tenia a veure amb la immediatesa del context digital? La resposta, sempre complexa i mai tancada (l’art no ofereix respostes), sembla que només la podrien esbossar artistes que, per raons estrictament generacionals, haurien conviscut amb ambdues possibilitats, tota una «generació frontissa» —la nascuda entre 1960 i 1980— integrada per persones susceptibles de convertir-se en allò que Marc Prensky va anomenar «immigrants digitals» (mentre que els «natius» van néixer poc abans o després de la implantació de la xarxa (1993) i han crescut envoltats de pantalles, mòbils i accés a Google o YouTube, els «immigrants» vàrem néixer abans, envoltats de papers, llibres i llapis fins que la xarxa va irrompre a les nostres vides com una mena de Nova Arcàdia on calia immigrar si no es volia perdre el tren de la contemporaneïtat).
Res més allunyat de la realitat: per més que hem acceptat la fórmula de Prensky com a bona, les diferents propostes artístiques de la mostra d’ESPRONCEDA posen en dubte aquesta divisió, en el fons, purament cronològica (o descriptiva). Per entendre’ns: qualsevol creador (o individu en general) té, sigui quina sigui la seva edat, una doble existència (analògica i digital) que pot ser viscuda de manera unitària, justament, si hom aprèn a situar-se als fèrtils llimbs que tan bé descriu, per exemple, Ana Adell al seu darrer assaig De paseo por los limbos. La clau? El comissari Alejandro Martín ho té clar: «El col·lectiu NÚBIA va néixer per explorar les possibilitats dels metaversos a partir de la imaginació i la creativitat dels artistes, sense condicionants de cap mena i amb total llibertat per generar noves experiències».
Propostes com Gardens of Felt Zine Delights del col·lectiu FELT Zine il·lustrarien a la perfecció aquesta voluntat de diàleg transhistòric i transdisciplinari: utilitzant com a punt de partida imatges extretes de la coneguda pintura El jardí de les delícies d'El Bosco, els integrants de FELT van desenvolupar, primer, una sèrie d'escultures i animacions en 3D per a ser llançades com una col·lecció de NFT, però que, al final, ha esdevingut un món interactiu completament desenvolupat i construït amb un motor de videojocs. En aquest entorn fantàstic, FELT Zine introdueix imatges que representen el cànon contemporani del llenguatge visual actual: estètica de mems, gràfics de videojocs i espai d’alimentació algorítmica. O l’homenatge que Obvious ret a Orwell i a la seva distòpica 1984: fent servir la imatge de l’ull com a punt de partida i com a icona universal, el projecte, en paraules dels seus responsables, «vol obrir els ulls sobre com s'utilitza el reconeixement facial per facilitar la vigilància a gran escala». Produïda en col·laboració amb el Museu de CryptoArt, MoCA de París, l'obra s'exhibeix al documental CryptoArt Revolution i al metavers Cryptovoxels.
Impossible comentar totes les propostes, però, en canvi, sí que és necessari insistir en la necessitat d’aproximar-nos a les noves realitats (metavers, NFT) sense prejudicis, diguem-ne, filoanalògics o tecnofòbics. La mostra de NÚBIA ofereix la possibilitat d’accedir a aquest darrer episodi de la nostra modernitat a tots els públics, iniciats o no en els meandres de la virtualitat. Als reticents, només recordar-los la lliçó perenne de Cable Hogue, aquell divertidíssim personatge creat pel geni cinematogràfic de Sam Peckinpah que troba aigua al desert i aconsegueix prosperar gràcies al tràfic de diligències i als seus assedegats cavalls fins que, com qui diu d’un dia per l’altre, els automòbils els converteixen en obsolets. Després de resistir-s’hi molt, el bo de Hogue accedeix a pujar a un cotxe per fugir a Nova Orleans amb la seva estimada, però ja és massa tard: mor atropellat per la funesta màquina. Per cert: a la imatge final, durant el seu enterrament, un coiot desvagat apareix en darrer terme. Si ens hi fixem bé, ens adonarem que l’animal, aparentment salvatge, porta collar...