En el quart treball signat al seu nom, Arnau Obiols (la Seu d’Urgell, 1985) fa un nou salt en la seua reinterpretació de la tradició musical amb ‘Mont cau’ (Segell Microscopi, 2022), disc amb el qual els textos i músiques propis prenen el relleu per confeccionar un treball suggeridor que poua en la naturalesa salvatge i atàvica de la muntanya. Una celebració del fet de viure que ens ajuda també a entendre les connexions amb la música ancestral.
L’àlbum precedent d’Obiols, Tost (Segell Microscopi, 2019), es presentava com un diàleg molt personal amb el repertori tradicional pirinenc (la coberta mostrava un pastor amb les ovelles) construït musicalment sobre un treball de mirada contemporània, sobretot amb les percussions però també pel tractament de les veus. Disc concebut des d’una «perspectiva col·lectiva, a la qual em portaven les cançons tradicionals, que parlaven de la relació de la gent amb l’entorn», explicava en una entrevista amb la revista Enderrock. «Ara he fugit de la part més humana i em centro en la muntanya, en el seu vessant físic i salvatge», apuntava sobre Mont cau, treball fet quasi íntegrament amb músiques i textos propis, tret d'algunes reflexions de l'artista Perejaume, del científic ambiental Martí Boada i d'un tema tradicional.
Del nou enfocament, produït musicalment per Santi Careta, sorgeix un atavisme i primitivisme més accentuat, una engrescadora cruïlla estilística entre —posem per cas— l’agitació de Za! i el misticisme vocal amb arrels de Tarta Relena. Això almenys és el que surava en el tema d’avançament, «Mont cau», un desfermat batibull de crits ancestrals i percussions de primitivisme passat pel sedàs contemporani de l’electrònica amb dosis homeopàtiques. Un tall imponent en el qual Obiols es pregunta, significativament: «On cau el cos atàvic de mare?».
Es tracta d’un tema representatiu, un dels moments àlgids del disc, que s'obri en el seu format llarg amb la més continguda «El nus»: cançó que navega sobre una nota greu sostinguda, les veus i un arpegi de banjo que aconsegueixen crear un clima màgic (per no abusar de mots vinculats a allò atàvic) que tornarem a veure en «Sona el tambor», tall que explicita de manera més directa la influència de la música d’arrels filtrada per mirada desperta d’Obiols. Un discurs singular reflectit per exemple en l’acompanyament d’una bateria aparentment desmanegada i el tractament electrònic de les veus per atorgar-les un punt espectral. Una cançó emparentada amb «La terra dansa», un segment més apegat a la tradició (la frase principal reiterada sobre un bressol d’harmonies i percussions) que, cap al final, agafa un atractiu to fantasmagòric.
Aïllats, cap d’aquests elements és especialment innovador, en la mesura que els materials tradicionals han anat modelant-se els darrers anys per diferents artistes amb eines i mirades contemporànies. Hi ha molt bons treballs recents i la capacitat de sorprendre va trobant els seus límits. Per això té molt de mèrit el treball d’Obiols, la manera en què, influït o no, des de la visió de l’observador atent dels corrents folk contemporanis o del franc-tirador que va a la seua bola —o una combinació d’ambdues actituds—, l’artista de la Seu d’Urgell troba el seu cau expressiu.
«El cos», la combinació de juganers sons vocals emparentats amb la samba (?), percussions indigenistes i uns flabiols sonant a tota virolla, és un altre dels talls expansius i més personals. Però Obiols també és capaç de sacsejar l’oient amb elements més familiars: segurament un dels millors temes és l’única versió de l’àlbum, construïda sobre unes desconegudes «Cobles dels pagesos», una tonada inequívocament tradicional, que l’artista fa conviure amb percussions torrencials i una transició de bateria mandrosa que dona pas de nou a la disbauxa, xiulits i efectes digitals inclosos. Tremenda.
L’àlbum, en tot cas, té la virtut de no abusar de l’excitació: esquitxades entre els temes més voluptuosos, trobem zones de descans, cançons més assedegades i senzilles que, tot just per l’absència d’additaments, mostren les virtuts compositives d’Obiols. «M’adreço a tu», un bonic tall de folk rar, un diàleg amb la muntanya de veu i guitarra, que l’emparenta amb el Nico Roig més despullat, forma part d’aquest segment. Com ara «Cruïlles», el contrast intel·ligent amb temes com «El cos». En tot cas, la més bella de les cançons de repòs i quietud siga tal vegada «El doll», un menys és més de manual en què Obiols, guitarra en mà, li canta a una imatge ben bonica de la natura, la de l’aigua que brolla i s’escola entre els dits sense parar de rajar. El cant dels ocells serveix de fons i les harmonies vocals condueixen al final abans dels darrers arpegis i acords. Tan senzill com evocador. Després d’això, clar, «Cobles dels pagesos» entra en els nostres cervells com una bala de canó.
«L’himne», una cançó amb un frasejat que recrea tot just això, una mena d'himne estrany, tanca el disc amb un final que conté de nou una bateria com fatigada, i els balbucejos i petorrets d’un nadó. Símbol, hem de suposar, de celebració vital. I moment també de tendresa, contrapunt al vigor salvatge contingut en gran part de les cançons. La manera inusual i trempada amb què Obiols ens fa visualitzar mentalment, des del segle XXI, les connexions profundes entre l’esperit més indòmit de la muntanya i la música dels ancestres.
Un disc disponible des d’avui en vinil i en el Bandcamp de l’artista. En la resta de plataformes, el trobareu a partir del 27 d’octubre.
