Un pintor siscentista de Xàtiva, que entre nosaltres és ben poc conegut encara, Joan Dò (1601 - 1656), treballà al Nàpols barroc prop de Josep de Ribera, que va ser el seu padrí de casament. Encara no ha estat aclarida l’autoria de moltes de les seves obres, però tot apunta que va ser un artista molt rellevant. Una de les seves pintures més acceptada generalment és L’Estudi del pintor(col·lecció privada), que seria bonic fabular que es tracta d’un autoretrat, si no fos perquè el pintor representat, carregat d’espatlles i amb cabellera i barbes blanques, sembla tenir més dels cinquanta i pocs anys que visqué Dò mateix. Es tracta d’una obra molt conceptista, en la qual el pintor sembla ser dibuixat per un jove alumne, mentre ell està pintant una complexa natura morta d’instruments musicals, partitures, el bust escultòric d’un putto i una calavera, tot damunt d’una catifa; i en el lloc del llenç on s’esperaria una signatura, s’hi representa un full de paper caigut com fortuïtament als peus de l’artista, on només diu “Ancora imparo” (encara aprenc), aquell lema del Miquel Àngel ancià que Goya també proclamava en les seves vellúries.
A Italià se’l coneix com Giovanni Dò, mort a Nàpols a conseqüència de la pesta, i moltes de les obres que semblen ser seves, els experts les adjudiquen a l’abans anònim Maestro dell’Annuncio ai Pastori, ja que l’obra que més fermament li atribueixen és l‘Adoració dels pastors de l’església de la Pietà dei Turchini, a Nàpols. Si un dia s’acaba confirmant del tot la sèrie d’obres que semblen ser d’ell —a hores d’ara se’n coneixen molt poques documentades; i signat només hi ha un Sant Antoni de Pàdua adorant el nen Jesús en presència de Maria, Sant Joaquim i Santa Anna, a Santa Maria a Vico, a la província de Caserta— es consagrarà com un dels grans pintors tenebristes nostres.
Però avui no vinc a parlar de Joan Dò. Entre nosaltres, Lorenzo Hernández Guardiola va dedicar-li una monografia de batalla el 2017. I dic de batalla, perquè ell mateix sabia que allò que recollia encara hauria donat molt més de sí, després de més treball de camp, però ja no tenia temps de fer-ho. Ell frissava per donar a conèixer als seus compatriotes el que de moment es podia saber de la figura tan singular i atractiva de Joan Dò.
Hernández Guardiola moria el novembre passat, prou jove encara, a Alacant, on havia nascut el 1953 i, a ell, li devem una considerable tasca d’estudi i de descobriment d’artistes, especialment del Renaixement i del Barroc alacantins i valencians, d’aquells que donen cos a l’escola valenciana d’aquelles èpoques, molt més riques del que fins i tot els seus compatricis imaginem. Hernández Guardiola tenia la pruïja de desvelar artistes com els gòtics Joan Ponç i Martí de Sant Martí; els renaixentistes Nicolau i Onofre Falcó, Juan de Vitoria, el gran Joan de Joanes, Francesc Domènech —el pintor—, Jerónimo de Córdoba, Miquel Joan Porta, Nicolau Borràs, Gaspar i Vicent Requena, Cristòfol Llorens; els barrocs Joan Conchillos o Nicolás de Bussy, o el neoclàssic José Aparicio, entre d’altres. A ells dedicà monografies o treballs acadèmics que ens els fan més propers i ens ajuden a veure fins a quin punt, en aquella època, la pintura i escultura d’aquest país eren remarcables.
Publicà també una obra en tres volums,Pintura decorativa barroca en la província de Alicante, publicada per l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert d’Alacant (1990-1994); feu incursions en el món artístic d’Ausiàs March i en aspectes de l’obra de Velázquez, així com treballs sobre artistes més moderns com els alacantins vuitcentistes en general, Joaquim Agrasot, Cabrera Cantó o l’escultor Vincent Bañuls —el seu primer llibre, editat als 21 anys, era un diccionari d’escultors alacantins— i, de vegades, en format d’exposicions de les quals ell era el comissari.
No crec equivocar-me gaire si endevino que el que més li agradava era l’emoció de la descoberta, posar el focus damunt figures que havien romàs a l’ombra gairebé durant segles, i que era ell qui per fi les revelava.
Doctor en Història de l’Art i catedràtic d’Ensenyament Mitjà, Lorenzo Hernández Guardiola va ser també narrador i novel·lista en llengua castellana, i encara que va obtenir cert reconeixement en vida —fou acadèmic corresponent de Belles Arts a València i a Barcelona— segur que els seus mèrits eren superiors als guardons que va rebre.