Parlem sobre partitures, notació musical i Sherlock Holmes amb la compositora Helena Cánovas, un nom que comença a sonar amb força al món de la música del nostre país.
Ens trobem amb l'Helena a un bar a Vic, també hi ha en Martí Llavina, que farà les fotografies per il·lustrar la conversa. Els tres ens vam conèixer, ja fa uns anys, estudiant el batxillerat artístic a l'Escola d'Arts i Disseny de Vic, un lloc màgic d'on en guardem un dolç record. La idea de la quedada és parlar de partitures i de la confluència entre la música i el grafisme. Un aiguabarreig entre disciplines que provoca la fosa d'unes fronteres delimitades per fer florir nous universos tant sonors com conceptuals. Al llarg de la història la notació musical ha anat evolucionant, però el seu moment més explosiu va ser a mitjans del s. XX, quan la creació musical va començar a barrejar-se amb altres formes d'expressió artístiques. Per això, les partitures de peces musicals de nova creació també es van fusionar amb altres llenguatges propis de les arts visuals o del grafisme. En alguns casos fins al punt que aquest grafisme musical va transformar-se en música visual, desvinculant-se de la seva finalitat sonora per crear un discurs purament visual. Abans de començar amb la primera pregunta, l'Helena es mira temptada les patates fregides que ens han portat, però no n'agafa cap. Li pregunto:
Et defineixes com una compositora de música de nova creació?
No voldria encasellar-me. Jo em defineixo com una compositora i prou, a seques. Considero que faig música, la música que a mi m'agrada fer i en la qual crec i, a partir d'aquí, que cadascú ho classifiqui com vulgui. M'agrada pensar que no és totalment cosa meva decidir el que faig del tot, sinó que també depèn en part de la recepció que en fan les persones que ho escolten.
Què és important per tu a les teves partitures?
Sovint en les meves obres el timbre és molt rellevant, fins i tot diria que és més important que el ritme. És a dir, a vegades, m'interessa més si l'arc del violinista està més a prop del pont o del batedor, que la figuració rítmica. Hem de pensar que al llarg de la història de la notació, el focus d'importància ha anat mutant i, per tant, les partitures s'han anat fent més complexes. En els inicis de la notació musical, per exemple, no es considerava necessari indicar l'instrument a les partitures. Només s'indicaven notes i ritme. En un punt donat els compositors van considerar interessant afegir altres elements sonors, com ara informació tímbrica –és a dir quin instrument toca– o informació d'amplitud –és a dir si ha de sonar fort o fluix. Al llarg dels segles es van afegint capes d'infirmació a la notació musical. Arriba el segle XIX i principis del XX la cosa encara va més enllà i els compositors es plantegen, per exemple, que no és el mateix tocar un timbal amb baquetes de fusta que amb baquetes de feltre. En aquest moment es fa palesa la necessitat de definir cada cop més la tècnica en si. És a dir, ja no és només: notes, ritme, dinàmica i instruments, sinó concretar en quin lloc de l'instrument toquem, o com el toquem. Això fa que es pugui concretar molt més el so. És un canvi important en el context de la notació. De totes maneres a partir del segle XX especialment, comencen a sorgir moltes maneres de notar.
Coneixent la teva obra, segurament moltes vegades et deus trobar que les notacions canòniques potser no t'acaben d'encaixar. Què fas en aquests casos?
Sí que és cert que hi ha alguns estàndards i manuals, però moltes vegades et trobes que segons el que vulguis fer, has d'inventar. Kathy Barberian o John Cage justament, feien coses més obertes i posaven el focus a altres tipus de paràmetres. A vegades potser és més valuós anotar el cos que el so, depenen del tipus d'obra que facis. Considerant el que faig, no crec que sempre escrigui amb el mateix tipus de sistema. De totes maneres a partir del segle XX ja es va normalitzant el fet d'incloure instruccions a l'inici d'una partitura. Això vol dir que es fa necessària la definició de grafies noves i que s'expliqui el seu significat per tal que l'intèrpret ho pugui entendre. Et trobes que trenques tant amb les tècniques tradicionals que fa falta buscar recursos propis.
On els busques?
En un primer moment mirava referències i tractats musicals, però al final també busco referències en altres camps i ho encaixo segons veig si funciona o no. És qüestió d'anar creant el teu propi sistema d'anotar segons el que vols fer. Per exemple, a mi m'agrada molt treballar el gest. Sovint penso molt en el cos de l'intèrpret i integro el moviment del cos de l'intèrpret a la partitura. En aquests casos he trobat molt útil veure com s'anota la dansa. Està clar que el sistema de pentagrama de cinc línies a vegades pot ser insuficient i has de buscar respostes creatives. L'Helena fa el primer glop a la cervesa que s'ha demanat i en Martí ens va disparant fotografies. De tros moltes més de les que ens caldran. Sé que l'Helena porta un tatuatge al braç esquerre amb una història prou interessant i relacionada amb el que estem parlem. Decideixo treure-li el tema.
Et vindria de gust parlar del tatuatge dels "ninotets"?
I tant, cap problema! Tot va sorgir una mica per casualitat. Jo sempre he sigut molt fan de Sherlock Holmes. Hi ha un capítol que es diu The Dancing Man on diferents personatges es comuniquen amb un codi de ninots que ballen i cada ninot és una lletra. Aquest capítol l'havia tingut sempre molt present en el meu imaginari i en un moment donat, fa un temps, en una partitura, volia notar alguna cosa relacionada amb el cos i vaig pensar, ostres, doncs puc fer servir els ninots d'aquell capítol! Crec que és un símbol molt clar i no ho vaig fer servir com a figuració de la lletra, sinó com figuració del cos. Amb el temps ha acabat esdevenint un símbol molt personal fins al punt que firmo amb aquests ninotets i bé, també me l'he tatuat.
Fins ara has explicat que has trobat inspiració i recursos en altres disciplines com ara la dansa o la literatura. A vegades t'inspires amb obres visuals o gràfiques?
Per mi l'obra de Piet Mondrian és molt estàtica, però, en canvi, l'obra de Remedios Varo em sembla molt dinàmica. També em venen al cap les pintures de Pablo Palazuelo que considero que tenen un punt súper interessant, on veus clarament una textura que pots traduir a so. Però no només bec de la pintura, de fet a prop de casa meva hi ha una paret on sempre es fan grafitis i m'agrada veure com va evolucionant al llarg de les setmanes, a nivell tant de forma com de color. Aquesta evolució em parla d'un procés musical. La connexió amb la cosa visual em serveix molt com a inspiració sonora, especialment en imatges en moviment, ja que em donen una narrativitat i un codi temporal.
Mirem juntes el llibre Tot muda de color al so de la flauta que acabo de treure de la tote bag desgastada i que parla sobre l'obra del compositor català Josep Maria Mestres Quadreny. El seu llegat inclou una extensa obra de música visual on la grafia musical s'ha desprès la seva funció original de codi sonor per passar a ser l'objecte d'art en si.
Has pensat fer en algun moment fer música visual?
De moment jo no, però m'agrada molt l'obra de compositors com ara Johannes Kreidler o Alberto Bernal que en algunes de les seves peces fan coses similars.
Fem un últim glop als nostres gots. El platet de patates és buit i només queden quatre engrunes despistades. En Martí ja fa estona que ha deixat de fer fotografies perquè en tenim un bon grapat. Els tres mirem el llibre que he tret fa una estona. Les obres visuals que hi apareixen no estan pensades per ser interpretades musicalment. La conversa va mutant orgànicament cap a altres qüestions, abans de canviar de fil del tot, però, li pregunto a l'Helena:
Creus que això es podria tocar?
(Riu) Potser no tindria cap sentit, però seria un experiment divertit.