Fascina. És una obra que fascina quan la contemplem. És la Dama d’Elx. Única, extraordinària. Però té germanes que abracen tota la Mediterrània. Només aquella gent que s’ha posat el morrió és incapaç d’establir-ne relacions. Ara dorm al costat de familiars seues al Museo Arqueológico Nacional de Madrid. Però segurament a ella li agradaria tornar a casa.
Igual que els bous de Costix, per exemple. Uns acroteris que penjaven de la proa dels vaixells i que els habitants talaiòtics de Mallorca van aconseguir arrancar i penjar-los a un santuari com a botí de guerra. Algun vigilant del museu ha assegurat que a les nits bous i dama se’ls sent parlar: ultimen el pla per a escapar-se’n: ara el bitllet de l’AVE –una curiosa mutació castissa i mesetària del jacobí TGV- el tenen molt barat... Volen tornar a casa. Ella i ells. Si volen, nosaltres els paguem el bitllet. Ja hi estem acostumats a pagar-nos les coses.
Alguns deien que si era un home o una dona, si era de cos sencer i estava tallada, si era un retrat, una deessa, una sacerdotessa. Fins i tot a meitat dels anys noranta, John E. Moffitt, llançà la bomba més o menys argumentada que era... una falsificació. Al capdavall, se’n feia ressò d’algunes manifestacions anteriors, que dubtaven de l’autenticitat de la peça, tan diferent- aparentment- a la resta de la producció escultòrica ibèrica. Tota la història de la Dama d’Elx demostra que –com el Barça- és molt més que una estàtua ibèrica.
Artemidor d’Efes cap a l’any 100 ANE ens conta que “algunes dones iberes porten collarets de ferro i grans carcasses al cap, sobre les quals duen una mantellina que fa de para-sol i els cobreix la cara”. Si els guerrers mostraven el seu poder en la cultura ibèrica amb les armes i l’ostentació dels cavalls, les seues dones –l’aristocràcia ibèrica femenina- exhibien el seu prestigi i la seua superioritat social “penjant-se” un grapat d’ornaments d’or, plata i bronze. És una creença atàvica: si et sepultes amb or, ets... No ho sabem, però “ets”.
En març de 2021, la comissió de Cultura del Senat espanyol rebutjava una moció que instava el govern de l’Estat a tornar la Dama a Elx, el lloc on va viure uns 2.300 anys. És molt curiós que no se seguira el mateix criteri que el cas de les obres de Lleida, amb les pintures de Sixena al davant. La Dama continuaria dormint en un llit foraster. “La “dama” es defensa, no la deixen parlar...” que diria l’Ovidi... La Dama d’Elx continuarà allà, a Madrid, seguint un destí estrany, que va començar des del dia del seu descobriment. Perquè la Dama d’Elx era molt més que un tros de pedra amb unes faccions més o menys agradables. Esdevingué un símbol, un signe, un emblema...
Era el 4 d’agost de 1897. La va trobar “Manolico”, que de debò es deia Manuel Campello i Esclapés (“Esclapez” segons el funcionari castellà que va apuntar els cognoms feia un parell de segles). La va trobar mentre aplanava un tros del tossal de l’Alcúdia d’Elx per a poder plantar més arbres. Aquell turó havia estat un poblat ibèric fins que va ser arrasat. Temps després, en reconstruir-se, es van aprofitar de rebliment les estàtues trencades i les pedres anteriors per al nou recinte urbà. Un clàssic en arqueologia.
“Manolico” en veure-la dins d’aquell receptacle de lloses, no dubtà a batejar-la: amb el sol del migdia al cap, l’anomenà “la reina mora”. I només trobar-se l’havia comprada un “vistaire” que estava pendent de tot el patrimoni que hi havia per esglésies i que anava descobrint-se entre roturacions de camps, masies oblidades i explosions de dinamita per a fer ferrocarrils. El “caçatalents” es deia Pierre París i anava per Elx per estudiar una altra dama que es deia la Mare de Déu i que eixia en una obra teatral molt antiga: el Misteri d’Elx. Però això no ho va poder comprar i emportar-s’ho: era un teatre, i s’hi hauria d’haver emportat tramoia, consueta, textos, actors, escenaris, mig temple... Massa complicat.
Però sí que ho va fer amb la Dama, que pesava una seixantena de quilos. Li va costar 5.500 pessetes, uns 26 euros actuals. Una escultura que Manolico va trobar casualment com ho feien els pastorets i tolits set segles abans, que es trobaven Mare de déus. A dins de terra en un bancal, o dins d’una campana, o al costat d’una roca o d’una soca. En un estrat on hi havia rebregades moltes peces escultòriques trencades i cremades, que una vegada transformades en runa havien servit per a reblir la nova ciutat d’Eliké, la Ilici ibero-romana. Els arqueòlegs trobem aquest patró en moltes ciutats arrasades, incendiades i després, tornades a aixecar sobre els fragments trencats i inactius de l’anterior. Perquè no tenen cap valor per a la nova fundació. La dama aparegué dins d’un forat construït amb lloses que formaven un petit microones. Misteriós. Molt misteriós: això volia dir que algú fa més de 2.000 anys havia “guardat” aquesta peça ja esmicolada per protegir-la en una mena de cambra cuirassada... O no.
Va ser tan gran el seu ressò mediàtic que a la casa del propietari on es descobrí, es va habilitar el balcó perquè la gent anara a veure la “reina mora”. Perquè la història en aquell terrible 1897 ja començava a explicar que els “valencians érem abans moros que catalans”... El tòpic espanyol que estava construint-se necessitava un talismà, mentre que “perdien” colònies i enviaven xicons a morir en guerres obscenes... Segons la tradició, tot allò antic era de “temps dels moros”. Fins i tot, abans de Roma. Aquella zona l’havia treballada molt el doctor Campello, casat amb Assumpció Ibarra, que era filla d’Aurelià Ibarra, un home que es dedicava a recollir restes arqueològiques amb l’objectiu de vendre-les a la Real Academia Española de la Historia. De fet, el contracte de compra incloïa el conjunt de peces de la col·lecció que havia anat fent el senyor Aurelià. Però la Dama es trobà després de la signatura. Eren d’ell aquestes peces pel fet que ell les havia trobades? Havia de “donar” la Dama que s’havia trobat després de la signatura del contracte?
Ja els ho diem ara: no és una falsificació. Així de categòric. Encara que fa uns 30 anys se’n va parlar molt. Un tal John Moffitt ho va plantejar amb suposats arguments científics. Però no se’n va reeixir. I no ho diem per un tipus de fermall que els arqueòlegs coneixem com fíbula anular i que està col·locada on toca, cosa que vam descobrir en altres escultures que van anar trobant-se més tard. I tampoc ho diem per una lleugera disimetria de la cara, que es percep en unes altres peces ibèriques i que són conseqüència de la tècnica emprada pels artífexs. Ho diem per un fet concloent i definitiu: fa 10 anys la ciència confirmà l’autenticitat de la Dama: membres del CSIC van detectar partícules carbonoses a l’interior de l’estàtua, concretament a dins de l’orifici de darrere. La capa de guix que cobria el fons de la cavitat havia experimentat un procés de recristal·lització. En aquesta capa es trobaren fragments rics en fósfor i calci. Aquestes restes indiquen l’existència d’ossos fets cendra, de manera que fa uns 2400 anys, aquesta figura tenia una funcionalitat funerària. El senyor Pallàs i Puig –el suposat escultor falsificador- no hi tindria res a veure, doncs.
Certament, la dama representa una bellesa intemporal, com moltes korés arcaiques o del primer període clàssic grec. Porta una túnica blanca de lli, i una mena de mantell que la cobreix pel clatell i li puja per a cobrir-li tot el crani. Manté la tensió gràcies a una tiara ampla, com una mantellina ancestral. Aquest mantell encara conserva restes de pigment roig. I si anem als llavis perfectament dibuixats amb perfilador cosmètic, també trobarem recialles del mateix color. Sobre tot això, hi ha una tela més gruixuda que cobria tota la imatge amb restes de pigment blau.
Us proposem un experiment, una prova: imagineu que la Dama d’Elx fa un striptease arqueològic. (Sona música de J’ai t’aime, mais non plus) Un voluptuós i finíssim striptease mediterrani. Primer, s’hauria de llevar els rodets metàl·lics que protegeixen les quatre trenes recollides, dues a cada costat. Van embotides dins dels rodets que són una mena d’estoigs on es guarden els monyos. Després, amb molta cura, s’haurien de traure els dos collars certament pesants, plens de làmines i pitxerets possiblement d’or i de plata. Ara venen les arracades, també molt ostentoses. Tot seguit, i seguint una cadència harmoniosa, procediria a llevar-se un casquet o una pinta. Molts erudits pensen que és una mena de mitra curta que valdria de suport per al mantell. És en aquest moment, quan aquesta peça de roba li cauria, graciosament, pels muscles. Amb les dues mans es trauria cerimonialment la còfia, un anell de cuir que sostindria abans tots els elements.
Ara, la dama només va habillada amb una túnica blanca recta de coll obert tensada a la part superior per una fíbula anular amb valor d’índex cronològic, ja que va ser un èxit de vendes a l’Amazon de fa 2300 anys, entre el segle IV i el III ANE.
Ací la tenim: una dona de mitjana edat guapíssima, d’un estàtus social elevat. Nas recte, fi i llarg que enllaça directament amb els arcs supraciliars, ulls horitzontalitzats i ametllats, lleugerament sobreeixits, de parpelles perfilades, llavis amb comissures separades. Li falten els ulls de pasta vítria, que dotaria la imatge de l’alè de la vida. El seu cabell està dividit en dues trenes a cada costat, com les de la dona del sarcòfag dels esposos de la necròpolis de Cerveteri, moltes estàtues femenines xipriotes i moltes korai gregues. Les trenes enrotllades a costat i costat les veiem en la koré 666 del Museu de l’Acròpolis d’Atenes.
El que passa és que la seua factura està a anys llum de l’estatuària coetània de la cultura ibèrica, i la posa en contacte amb les seues germanes mediterrànies. És l’obra d’un artífex –d’un artista- genial, que segurament tenia un taller entre Elx i Guardamar. Segurament, un rodi que va anar a parar per ací. És en sí mateixa, una obra d’art, que transcendeix més enllà la pura idealització de la bellesa. Els ulls de pasta vítrea i la seua policromia li acabrien de donar la categoria d’obra mestra de l’art ibèric... I de l’art universal de tots els temps.
És una de les escultures més emblemàtiques de l’estatuària ibèrica: la Dama d’Elx, la “reina mora” , és un dels testimonis que demostren com anaven els corrents estètics d’aquell segle IV a de C des de les terres gregues i orientalitzants de l’est fins a les terres gregues de l’oest. Recordem que les korés gregues també estaven policromades i que les imatges de Tànit, Astarté, Ishtar... tenien funcions protectores i apotropàiques. Tot estava connectat en l’antiguitat mediterrània d’ara fa 2600 anys... En un exemplar d’ex-vot, menut i que passa desapercebut per la majoria de gent, de la Serreta d’Alcoi contemplem la “dama d’Elx” en maqueta. El material i la grandària no ajuden a representar una imatge tan perfecta com la d’Elx, però sí que podríem dir que és una maqueta a escala reduïda de l’esperit de la Dama. A més, la disposició dels rodets “deixats caure” a costat i costat de les galtes de la petita figura, ens evoca un “transformer” d’’epoca ibèrica.
És un home o és una dona? És una falsificació? És un ocell, un avió? És la Dama d’Elx, molt més que una escultura ibèrica d’una factura sublim. És molt més que una escultura, i ha entrat a formar part de l’imaginari col·lectiu d’una societat, de les teories conspiranòiques que la fan misteriosa, enigmàtica i un instrument doctrinari perillós. I alhora, el referent d’una manera d’entendre el món. Per alguns és l’avantpassada de l’andalusa que va a la Feria de Abril (de Barcelona, de València, d’Hospitalet, d’Ontinyent?) de Sevilla habillada amb la seua mantellina i tots els seus complements. Són aquells tòpics atrotinats que l’espanyolisme més ranci, rebregat i ximple ha volgut inculcar. Per favor; busqueu a Internet “korés” gregues arcàiques, o màters matuta, o una estàtua de dona jove etrusca del Metropolitan Museum de Nova York...i poseu-li arracades en forma de disc tipus princesa Leia, perquè els penjolls i el mantell ja els porta i...voilà!
A París la van posar a la Sala Oriental del Louvre. A la “Sala Oriental”… Des de l’any 1972, la Dama està exposada al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, on comparteix habitació amb altres dames ibèriques. Es traslladà ací des del Museu del Prado, on ingressà com a conseqüència d’un intercanvi d’obres d’art entre el govern espanyol i el de Vichí. Com heu comprovat la paraula “Elx” fa temps que ha desaparegut del nostre text, perquè la “dama” va passar a ser un afer d’Estat. Perquè amb aquella maniobra, tot quedava a casa, la seua. Els dos règims “col·laboracionistes” amb els nazis es repartien pertinences que no eren seues. Per això era fàcil el pacte. Perquè, en aquell moment necessitaven una pàtina de legitimitat i estètica que la “dama” tenia. I cobrir-la d’una espanyolitat canyí atrotinada que feia que l’estàtua s’acostés als models tòpics de la Carmen de Bizet, i no a l’inrevés. Alguns en aquell moment perdien la sensació d’imperi, algunes colònies s’emancipaven o el colonitzador les venia, o les reprimia més. Aquell “constructo” idealitzat de “poble espanyol-castellà” necessitava un model abans que arribés Roma. Un model unificador ibèric… I el trobà en la Dama. Necessitaven autoestima en forma de referent evocador, de model perfecte.
Un exemple d’aquesta obscenitat era el text que José Maria Pemán escrivia en un llibre antològic: La historia de España contada con sencillez, editat el 1939, “año de la victoria”: “La misma Dama de Elche aparece con la cabeza y el cuello pudorosamente cubierto de paños. Parece que las primitivas mujeres españolas estaban nada más que esperando que se levantara la primera Iglesia de Cristo, preparadas ya con su tocas para asistir a la primera misa...”. Sí que està explicat amb senzillesa, sí. Sense comentaris, no cal. Però és que aquesta impressionant escultura que s’allunya de tota la resta de producció estètica pròxima contemporània, també va tocar la fibra sensible de personatges com el Marqués de Lozoya que afegien més llenya al bombo de la carrincloneria i l’espanyolada més atàvica i prepotent: “el ignorado escultor copiaba, sin duda, directamente, pues las nobles facciones de su modelo se ven todavía en las huertanas de Valencia y Murcia, y el adorno –el mas rico que haya podido concebir un orfebre- no sólo asemeja a las piezas de los tesoros de la época, sino que recuerda en su traza general la peineta, los rodetes y las joyas de filigrana de las llauradoras actuales...”.
El seu trasllat de París a Madrid va ser seguida per la premsa del moment –i del “moviment”- perquè de fet, es tractava de la icona que el franquisme havia creat com a paradigma de la “dona espanyola”. La Dama esdevingué la marca corporativa de l’essència femenina espanyola. Fins i tot, hi ha una història curiosa: abans que el franquisme el 1948 creara el bitllet d’una pesseta amb l’efígie de la dama, la Segona República en va fer un de 100 pessetes que és dels més buscats pels notàfils: és d’una bellesa notable. A l’anvers apareixia l’estàtua i al costat un vaixell grec clàssic. Al revers, hi apareixia un preciós paisatge d’Elx. El va dissenyar l’impressor Thomas de la Rue a Londres i el Banc d’Espanya en va demanar 20 milions el 1938. Però mai no van arribar a circular. Els franquistes els confiscaren i els cremaren a Barcelona, on n’havien arribat uns 500.000. Però deu anys després, en el nou disseny, el vaixell grec havia desaparegut... Més lluny...
El diari Arriba informava el dia 11 de desembre de 1940: “vuelve a nuestro patrimonio esta singular joya arqueológica porqué el Caudillo, haciéndose eco de las aspiraciones de la cultura española, así lo quiso”. O en ABC, el 15 de desembre de 1940: “En el Louvre, en París, lució durante un siglo. Hace unos dias, el Caudillo, que rige el afán de nuestras reivindicaciones, la ha devuelto a España para orgullo de nuestro arte...” No s’allunyen massa aquests titulars d’uns altres que parlen de “el arrojo de la roja”, de l’orgull, de la superioritat imperial i totes aquestes facècies buides i que mostren un cert complex d’inferioritat. I enganyaven des de la primera línia, ja que la Dama no havia estat “un segle” al Louvre. Només ho havia fet 43 anys. Però no se’n vagen, que encara n’hi ha més. El segon de Hitler, Heinrich Himmler, va fer una tourné per tal de trobar talismans per a legitimar els deliris dels nazis. Els sona? Després d’intentar veure el grial –el sant calze- al monestir de Montserrat, i no ser ni rebut per l’abat Escarré, Himmler viatjà a un territori molt menys hostil: a Madrid l’esperaven les autoritats franquistes amb els braços una mica més oberts que a Barcelona, que també alguns l’havien rebut amb copa i puro. Era l’any 1940 i el segon de Hitler demanà anar a contemplar la Dama d’Elx, al Prado. –Quina puresa de faccions... digué en veu baixa en alemany. Però curiosament, no contemplava l’original que continuava al Louvre. Estava davant del facsímil que l’escultor Pinazo havia fet, mentre venia l’autèntica la Dama per ferrocarril...
Així, des que va ser trobada, la Dama ha esdevingut un instrument, un símbol utilitzat amb finalitats socials i institucionals, un objecte que servia de suport per a un missatge patriòtic i nacionalista espanyol. I mentrestant, aquesta figura impressionant continuava contant-nos coses a poc a poc, en veu baixa...
Aquesta imatge és diferent a totes les “deesses” i representacions femenines del món ibèric. No n’hi ha cap que se li acoste. Fins que arribà –fragmentària- la Dama de Guardamar. El 22 de setembre del 1987 es trobà al Cabeço Lucero, a Guardamar, una escultura molt semblant a la Dama d’Elx. Havia estat trencada i cremada. Gràcies a la professionalitat i a la dedicació de Vicent Bernabeu, les petites peces que van anar apareixent anaven “col·locant-se” per a formar una dona amb túnica, sense cap fermall i al front una diadema i dos rodets laterals de metall, que la feia germana de la d’Elx, però no tan complexa ni perfecta en els seus trets. La troballa indicava una mena de taller de “delicatessen” escultòriques a la zona d’Elx-Guardamar, segurament amb algun artífex establert allí i que portava estètiques avantguardistes del segle IV ANE. Fins i tot la Dama de Baza, que és un cos complet i sedent, té unes formes facials tosques i molt bàsiques. N’ hi ha algunes del Cerro de los Santos que “respiren” la mateixa estètica, però no hi arriben. Els trets de la cara s’assimilen molt a una escultura de Porcuna, la denominada Guerrer número 1 on sí que trobem alguna de les faccions de la nostra escultura. Aquest arquetip venia de lluny, de tan lluny que era prop...
Algú va eliminar el vaixell grec del bitllet de 100 pessetes. Ja sabia el que es feia. Més lluny, heu d’anar més lluny, dels arbres caiguts que ara us empresonen...