La Guaiana veneçolana era un món ignot i inexplorat. Al segle XVIII hi arribaren els caputxins catalans, que s’hi establiren i fomentaren l’agricultura, la ramaderia i petites indústries mentre feien estudis etnològics i evangelitzaven. Tot s’acabà quan Bolívar els va dissoldre per la força.
La Guaiana, situada al sud de l’Orinoco, allà on les llegendes parlen de la ciutat perduda d’El Dorado, era una taca blanca als mapes. Després dels caputxins catalans, només hi vivien els indígenes i hi trescaven els recol·lectors de cautxú i els caçadors de caimans. Tant isolada era aquella terra que Conan Doyle, el pare de Sherlock Holmes, situà en un tepui -muntanyes de parets verticals i planes al capdamunt-, l’acció de la seva novel·la El Món Perdut, solcat per dinosaures.
Els tepuis són veritables illes del temps, les formacions geològiques més antigues de la Terra. La seva fesomia recorda les muntanyes del Collsacabra, per bé que molt més discretes.
A la primera meitat del segle XX, Veneçuela encara era un país ‘en construcció’. No tenia clar els límits amb els països veïns a causa de la selva, i un català, en Fèlix Cardona, capità de la marina mercant, ajudà a definir el territori. A la marina havia après a llegir el cel, que seria la seva professió a la jungla.
En un d’aquells tepuis, anomenat Auyantepui, extens com Menorca, Cardona descobrí la cascada més alta del món, el Santo Angel. La muntanya està dividida en dues grans parts per una escletxa molt profunda que es diu Cañón del Diablo. El català l’explorà i va veure un salt d’aigua que semblava despenjar-se del cel. Fent càlculs, va trobar que mesurava gairebé mil metres, això va ser al 1929. Cardona també participà en la descoberta de les fonts de l’Orinoco
D’aquelles latituds resta a Barcelona el Museu Etnogràfic Andí Amazònic dels caputxins de Sarrià. Quan els frares van tornar a les boscúries, al segle XIX, ho feren a les selves colombianes.
Es tracta d’un museu ben poc conegut que està obert al públic mitjançant visita concertada. Les sales d’exposició disposen d’una col·lecció de mil dues-centes peces. S’hi troben traces de les civilitzacions indígenes que abasten uns dos-cents cinquanta-set mil quilòmetres al sud-est de Colòmbia. I es poden admirar ceràmiques, màscares rituals, destrals neolítiques, puntes de llança, amulets, instruments musicals com la flauta feta amb os de tíbia de cérvol, arcs de fusta, fletxes i buiracs, pells de felins, un joc sonor fet amb llavors que reprodueix l’esbufec del jaguar i tambors i baldufes confeccionades amb cocos. També s’hi poden contemplar cranis de mico volador, resina de garrofer per aromatitzar la coca que mastegaven els indígenes i sarbatanes de dos metres per escopir
dards enverinats amb curare. O el gran tambor que s’emprava para convocar festes el so del qual s’escoltava a trenta quilòmetres de distància. No falten els fòssils amazònics, collarets i una estesa de coleòpters, lepidòpters, mamífers, rèptils i mandíbules de piranya. Destaquen també peces de bijuteria fetes amb ales d’insecte i vasos funeraris amb cares somrients, que simbolitzen la creença amb la continuïtat de la vida. La joia de la corona és un curiós tros de barba del sacha-hombre, un home salvatge de la mitologia inga, que deien que habitava prop del volcà Patascoy.
Algunes antigues peces del museu es van perdre durant el saqueig i crema del convent amb la tamborinada revolucionària del 36. Malgrat ser víctimes d’aquella enrabiada, l’esperit franciscà de l’orde no es va mantenir contemplativa durant les injustícies franquistes i es pot ben dir que aquell indret tranquil de Barcelona forma part del caràcter rebel de la ciutat. I és que els caputxins van crear una associació que va convertir el convent en un lloc d’acollida d’artistes i intel·lectuals proscrits pel règim. Potser per aquest motiu, el recinte va ser escollit per celebrar al 1966 l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, el qual va propiciar la famosa Caputxinada.
El museu va ser inaugurat al 1975, a la planta baixa del convent, al carrer Cardenal Vives i Tutó, i és únic en aquest gènere a tot el territori català.
Els caputxins tornaren a les selves regades pels rius Caquetá, Putumayo i Amazones, territoris que van des de la falda de la serralada andina fins al trapezi amazònic en la confluència fronterera entre Colòmbia, Brasil i Perú. Els frares hi arribaren amb l’esperit de la Renaixença. Confeccionaren diccionaris i llibres per conservar les llengües indígenes, les tradicions i el folklore.
Els caputxins, tanmateix, es trobaren uns interessos econòmics enormes amb el cautxú, que algunes companyies, la majoria de capital anglès però gestionades per peruans, explotaven de manera massiva i sense control i esclavitzaven la població, alhora que malmetien la seva forma de vida i la seva cultura. I van enfrontar-s’hi, sempre sota el seu lema de Pau i Bé. Les atrocitats del Putumayo amazònic és una de les barbaritats de la humanitat no prou conegudes. Gràcies als informes dels caputxins, el Papa Pius X, al 1911, va fer una encíclica en què denunciava l’esclavatge.
Testimoni d’aquelles vastituds tan llunyanes, de la seva riquesa, però també eco dels seus drames, és el museu amagat del caputxins de Barcelona.