Aquest estiu, la icònica porta blava de la Galeria Cadaqués va aparèixer encara més blava, d’un blau ultramar, més intens, més profund. Dins, quatre exposicions successives s’hi encadenen: quatre mostres que posaven de manifest l’essència del projecte d’Huc Malla: per una banda, la inquietud per des-cobrir, donar suport i reivindicar nous talents o promeses de casa nostra; per l’altra, seguir exhibint i homenatjant els artistes històrics que han forjat el caràcter de la Galeria Cadaqués i que han contribuït a modelar, durant els últims cinquanta anys, l’orografia creativa cadaquesenca.
L’estiu s’encetava amb la mostra Ulysses 100: Richard Richard Hamilton in bloom, un equivalent pictòric que l’artista pop londinenc —estretament vinculat als orígens de la galeria— va elaborar durant mig segle a partir de la cèlebre novel·la de James Joyce. Van seguir-la les exposicions “Fragments de cada dia”, del dissenyador Jordi Vayreda (Olot, 1973), i “Blau de Montserrat”, de Francesc Ruiz Abat (Calonge, 1990). “Bruno Munari” coronava la temporada estival: una mostra dedicada al creador milanès —un dels artistes fundacionals de la Galeria Cadaqués— que cloïa el cercle d’exposicions remetent-nos de nou a les arrels de la galeria.
Entràvem i sortíem per una porta encara més blava, més blava que mai, d’un blau abissal que ens suggeria una mena de retorn —o, al menys, de recordatori— al caràcter més íntim i profund d’una de les galeries que han estat més rellevants per al nostre país. Poc abans de tancar les seves portes a finals de setembre vam voler fer una última immersió en la temporada amb l’ànima d’aquest projecte, el galerista Huc Malla.
No ets només un col·leccionista i un connaisseur apassionat de l’obra de Richard Hamilton. Us vau trobar a Cadaqués, i vau tenir una relació personal que ha determinat en gran mesura la teva trajectòria. Parla’ns-en.
Vaig conèixer en Richard quan era molt jove, a través de Lanfranco Bombelli. En aquella època, jo estava obsessionat amb Marcel Duchamp, i quedava amb ell per parlar-ne. Ja coneixia una mica l’obra de Hamilton, però va ser a mesura que el vaig anar coneixent més (quedàvem a casa seva per fer petar la xerrada, fumar puros i beure gintònic) que vaig començar a comprar llibres i a interessar-me molt per la seva obra. Quan quedàvem parlàvem d’art en general, però jo m’interessava particularment per la seva obra. I va arribar un moment en què em vaig convertir en la seva persona de confiança i suport a Cadaqués: si necessitava una barca per anar a menjar a fora l’hi aconseguia, o el duia a l’aeroport, etc. Vaig començar a col·leccionar obra seva: primer, li comprava peces a Bombelli, i després vaig anar aconseguint-ne a subhastes o a galeries. Al final, Hamilton i jo vam acabar fent-nos molt amics: quan era a Cadaqués ens vèiem molt, i quan era fora, parlàvem per telèfon de tant en tant, i teníem llargues converses. Fins i tot havíem planejat un projecte d’exposició que s’hauria d’haver fet a l’Arts Santa Mònica, i que al final no va veure mai la llum. El tracte amb ell va ser sempre excel·lent, i tinc un gran record d’haver tingut amistat amb l’únic deixeble directe de Marcel Duchamp.
Hamilton va fer els primers esbossos pel projecte “Ulysses” quan encara estudiava a la Slade School of Art. I durant els 50 anys successius, es va dedicar a reelaborar-los i perfeccionar-los. De manera que aquesta obra és producte i reflex de la capacitat expressiva i intel·lectual de tota una vida d’artista: al llarg de 50 anys, Hamilton es cou com a artista, i també creix la seva expertesa en els diferents processos de gravat. A més, la seva comprensió de la novel·la de Joyce muta, evoluciona i madura. Podríem estar parlant d’un dels projectes més compromesos de Hamilton, pel que fa al temps de dedicació i a l’aprofundiment expressiu i intel·lectual que hi va consagrar?
En efecte, l’Ulysses és un dels projectes més íntims de Richard Hamilton, perquè el va anar treballant a poc a poc durant més de mig segle, i no sempre el mostrava. A l’última època, quan ja havia aconseguit la seva gran expertesa en el gravat, va dedicar-se a fer molts gravats de cop (tot i que ja en tenia els esbossos previs). Això mostra la rellevància que aquesta obra tenia per a ell: fins ben bé al final, Richard no es va mostrar completament segur del projecte que havia tingut entre mans durant tant de temps, i va trigar molts anys a concloure’l i a exhibir-lo. És interessant apuntar que aquest és un projecte molt extens, compromès, profundíssim i intel·lectualíssim, però és una obra d’il·lustració: i això, els col·leccionistes d’aquella època no ho acabaven d’entendre (per què Hamilton havia triat aquest gènere “menor” per dur a terme l’obra de la seva vida?).
Entrem en matèria de l’exposició del dissenyador Jordi Vayreda, que vam poder veure del 6 al 27 de juliol. T’hem sentit dir que “Vayreda és un artista concret que no fa art concret”. Pots desenvolupar aquesta idea?
La galeria Cadaqués és una de les galeries introductores de l’art concret a Catalunya i a Espanya. Durant els cinquanta anys de la galeria hem treballat molt en aquesta línia, i continuem donant-hi suport. Quan amb l’Erika, la meva mà dreta, vàrem anar a veure per primera vegada l’obra de Jordi Vayreda, el primer que ens va entusiasmar va ser la seva estètica, com era de bonica. Després vam pensar que semblava art concret, però en realitat no tenia res a veure, perquè cada peça de Vayreda és la síntesi d’un projecte d’interiorisme, la il·lustració (molt despullada i reduïda a elements geomètrics) d’algun projecte seu de disseny. I recordem-ho, una de les màximes del manifest de l’art concret és que “l’art concret no és una interpretació, una il·lustració, un símbol, sinó el real” .
Quin sentit té reivindicar l’obra de Vayreda com a obra artística (de les belles arts) en el context de la Galeria Cadaqués?
A la Galeria Cadaqués ens basem molt en l’estètica: si l’obra no ens hagués agradat estèticament, no ens haguéssim interessat per exposar-la. Ara bé, a banda de ser bonica, l’obra de Vayreda és seriosa i coherent: a nivell conceptual és interessant i sucosa, i genera un interès, en el món del col·leccionisme, que va més enllà del purament estètic. La proposta d’instal·lació a la galeria que ens va fer Vayreda era espectacular, i la qualitat del seu treball com a dissenyador l’ha feta gran. Amb tot, estem contents de reivindicar la seva obra com a obra artística.
Del 27 de juliol al 21 d’agost, Francesc Ruiz Abad ha pintat la galeria de Blau de Montserrat. El jove de Calonge ha estat acollit en residència a la Galeria Cadaqués durant tot aquest any. Com va néixer la proposta, i quins valors de la seva obra connecten amb l’esperit de la galeria?
Com tots els artistes joves amb qui la galeria ha treballat, a Ruiz Abad se li va fer, primer, un seguiment. Ens coneixem des de fa un temps: fa dos anys va fer una residència amb nosaltres, i aquest hivern, després d’exposar-nos una sèrie d’idees que tenia per fer la primera exposició individual, vàrem decidir que treballés in situ a la galeria. La Galeria Cadaqués és una de les galeries introductores del pop art internacional en aquest país: és la primera galeria que va exposar individualment, a Catalunya i a Espanya, artistes com David Hockney, Jasper Johns o Richard Hamilton, entre d’altres. Una de les línies clàssiques de la galeria ha estat l’art pop i Ruiz Abad n’és, indiscutiblement, un hereu. El seu és un pop modern, actual i amb un punt dirty, com dirien els britànics. Pensem que és un dels artistes joves més interessants que hi ha actualment al nostre país, i que encara té molt a mostrar.
Parla’ns de la direcció i de l’evolució de l’obra de Ruiz Abad durant aquests mesos a Cadaqués, i de la relació galerista-artista que heu mantingut durant aquest període.
No és la primera residència que fem (hem tingut, prèviament, artistes en residència com la Tacita Dean, en Peter Fillingham, o en Jordi Mitjà). Sempre intentem que l’artista estigui tranquil, que no li falti de res, que s’acomodi i arreli al poble tan com sigui possible, i que intenti trobar-se a si mateix a Cadaqués per tal de crear-hi la seva obra. No els demanem res en particular: només busquem que a l’obra hi quedi, d’alguna manera, l’empremta cadaquesenca i l’empremta de la galeria. Durant el temps de residència d’en Francesc, hem estat permanentment en contacte, ens hem anat veient, hem pogut testimoniar l’evolució de la seva obra i hem confiat molt en ell en tot moment. Al final, el seu projecte artístic s’acaba transformant en un projecte comú: per descomptat, ell és ell és qui crea i treballa, però sap que sempre ens té a nosaltres pel que faci falta, i estem sempre al seu costat. Normalment, els nostres artistes en residència solen interessar-se molt per la història del poble, l’art i la història galeria, i recorren a nosaltres per informar-se’n. En Francesc, per exemple, s’ha interessat molt pels catàlegs de la Galeria Cadaqués que havia editat Lanfranco Bombelli als anys 70, ha copiat un d’aquests catàlegs i n’hem fet una edició.
La temporada clausura amb esplendidesa amb una exposició dedicada a Bruno Munari, que ens remet als orígens de la Galeria Cadaqués. El juliol de 1975, aquest mateix espai acollia la primera mostra de l’artista a la península Ibèrica. S’hi exposava la sèrie gràfica Scritture illeggibili di popoli sconosciuti, que també donava títol a l’exposició d’aquell moment. Què significa per a tu, com a hereu de la galeria, recuperar les Scritture i ampliar la mostra de l’artista amb la resta d’obra munariana que has anat col·leccionant?
Ja feia anys que volíem dedicar una exposició a Bruno Munari, però mai trobàvem el moment. Aquest hivern passat, la Fundació Juan March de Madrid va consagrar una gran retrospectiva a l’artista, i nosaltres hi vam col·laborar deixant-los obra. També vam col·laborar amb una altra exposició a París sobre Munari i Duchamp. Amb tot això, ens semblava que aquest era l’any idoni per fer un petit homenatge a l’obra Scritture illeggibili mostrant algunes peces d’aquella època i complementant-les amb altres sèries de Munari. A la Galeria Cadaqués tenim una inquietud per mostrar i promocionar els artistes contemporanis que ens semblen més interessants, però mai ens oblidem de les nostres arrels: per això sempre combinem les mostres d’artistes actuals d’avantguarda amb exposicions d’artistes històrics de la galeria. Munari sempre ha estat present en exposicions col·lectives que hem anat fent, però ens feia molta il·lusió (i per nosaltres tenia molt de sentit) dedicar-li finalment una bona mostra individual, i la d’enguany ha estat esplèndida.
L’estiu ha arrencat amb força i la Galeria Cadaqués ha reprès l’ímpetu de la pre-pandèmia. Quines noves promeses ens hi esperen, a partir d’ara i per la temporada vinent?
El balanç que fem d’aquesta temporada és fantàstic: hem fet quatre exposicions rodones i el públic n’ha quedat molt content. Estem contentíssims d’haver retrobat, finalment, l’alegria i el moviment després de la pandèmia. L’any vinent celebrem el cinquantè aniversari de la Galeria Cadaqués... i hi haurà sorpreses. Encara no tenim clar quines seran, però tenim moltes idees i motivació per celebrar el mig segle de la nostra galeria històrica.