A Terrassa tenen un tresor. Un tresor que molts terrassencs desconeixen, i que es diu TNT. Un festival de noves tendències escèniques que, en tretze anys, s'ha col·locat a l'avantguarda estatal i que cada any ens ofereix propostes sorprenents de gent molt jove. Marion Betriu fa tres anys que el dirigeix i, contra tot pronòstic, ha sabut fer-lo créixer.
Betriu és una dona bregada a l'escena madrilenya, un lloc més dur que Barcelona. Abans del TNT va treballar als Teatros del Canal amb Àlex Rigola i va dirigir el desaparegut festival Fringe de Madrid. I està d'acord que el TNT és un festival “marginal”, sobretot perquè explora els marges de l'escena.
Però també és conscient que, tot i els tretze anys de singladura i el lloc que ocupa no només a Catalunya, a Terrassa no els estimen gaire. “El festival TNT es fa a Terrassa, però costa molta arribar a la gent de Terrassa”, confessa. “Ho veuen com a alguna cosa estranya i el que és estrany sempre fa més més por”, diu.
Això no obstant, Betriu ha treballat molt bé l'escena nacional i l'espanyola en aquests anys difícils de pandèmia i ja pensa en el futur, en què el TNT “sigui un festival internacional”, és a dir, que no només programi artistes del sud del Pirineu, sinó que també en vinguin de fora, com passava abans, abans que arribés ella i tingués un pressupost més reduït.
La seva obsessió és atraure nou públic: “Atraure no només gent jove, sinó aquella gent que no està acostumada a anar al teatre i de sobte veuen propostes que no tenen a veure amb allò que creien que és el teatre”. Perquè el TNT, assegura, és “per a tothom”. Per a tothom a qui li agradi el cinema, anar a concerts, a museus. “Voldria que s'obrís el públic que va al teatre”, afirma.
Betriu coneix molt bé l'escena madrilenya i l'espanyola i sap, a més, que actualment “molts creadors de Madrid s'estan instal·lant a Barcelona”, perquè “el panorama a Madrid, ara mateix, és bastant desèrtic quant a nova creació”. Tot és qüestió de política i a la capital espanyola han deixat d'invertir en nous llenguatges així com ho feien fa deu anys.
No oblidem que Betriu forma part d'una nova generació de gestores culturals que estan a punt de trencar el sostre de vidre col·locat pels seus companys homes. Hi és ella i moltes més. “Sento que som una comunitat”, diu. “Som còmplices, les unes de les altres, i ens donem molt suport: hi ha molt diàleg entre nosaltres”, apunta. I deixa clar que “no som enemigues, lluny d'aquestes lògiques masculines de la competència”.
Tema d'obertura: 'No m'és', de Selva Nua
Escolta-ho a: