La sisena edició de l’InCadaqués certifica la salut d’un festival que aposta per la fotografia d’autor sense massa filtres conceptuals i amb un únic objectiu clar: vindicar la diversitat de mirades i una certa idea de bellesa que mai hauríem hagut de deixar del tot de banda. Diferents espais de la localitat empordanesa s’apunten a la festa: als jardins de la casa Salvador Dalí, a Portlligat, l'artista Thomas Mailaender, en col·laboració amb la Fundació Gal·la-Salvador Dalí i la Maison Européenne de la Photographie de París, actualitza una modalitat de pictorialisme brillant; el fotògraf xinès Lin Zhipeng, a la Galeria Cadaqués, explora la poètica dels cossos i dels objectes; o les imatges en blanc i negre de Hiroh Kikai, contraposades als paisatges de Koji Onaka, mestre de la fotografia en color, entre molts altres, que nodreixen una selecció internacional. Tota la informació a https://www.incadaques.com/
FESTIVAL INCADAQUÉS
Lloc: diversos espais de Cadaqués
Fins al 9 d’octubre de 2022
Després de la tempesta estival, la calma. I amb ella, un silenci relatiu, en especial si el comparem amb el brogit eixordador dels mesos precedents. A principis d’octubre, Cadaqués tampoc és el mateix lloc. Li passa, salvant les distàncies, com a la Blanes preturística de Ruyra, que inclús arribava a canviar de color: «Les parets blanques de les cases —escrivia a Pinya de Rosa— prenien un to verdós, trist. L’aire estava com adormit, com encantat. Els plàtans, amb llurs penjarelles de fulles rosses, s’aguantaven en una immobilitat tan absoluta que m’impressionà». La tardor té aquestes coses: permet reconciliar-nos amb la realitat o, si ho preferim, amb una determinada fotografia que defuig la denúncia explícita (Visa pour l’Image, per exemple, és un certamen extraordinàriament sorollós) i, més important encara, que vindica determinades formes de bellesa silenciosa que, ben mirat, li serien exclusives.
Doncs això: ara que està de moda el mindfulness, potser caldria recuperar, insistim, una forma d’experiència estètica silenciosa indissolublement unida, val a dir, a una buidor prenyada de sentit. Allò que Cage volia per a la música, l’InCadaqués sembla reclamar-ho per a les imatges d’enguany: el gran invent del músic, afirmava en un magnífic assaig breu Roberto Calasso, va ser el d’introduir «discretament, infantilment, una mica de Buit en la música i, per tant, en la nostra vida». Un Buit saludable, avui ho sabem millor que aleshores, ja que la malaltia més greu que patim és la del Ple: «la malaltia de qui viu en un continu mental ocupat per un remolí de paraules entretallades, d’imatges estúpidament recurrents, de certeses inútils i infundades, de temors formulats en sentències abans que en emocions». Tot plegat provoca molts desastres, però sobretot un: la incapacitat de concentrar la nostra atenció en res. Aquesta és la dimensió ètica del silenci: la seva manca d’hostilitat, la seva disponibilitat absoluta i desinteressada.
Com s’aconsegueix el silenci en imatges? Una possible resposta ens la regalen les fotografies dels japonesos Hiroh Kikai, Kurama i Koji Onaka (Societat l’Amistat - Casino): els retrats del primer, especialment els que va realitzar a Asakusa, el converteixen en un Abedon oriental capaç d’esprémer, com qui diu fins a esgotar-la, tota la humanitat dels seus anònims referents; Kurama, en canvi, juga a l’estranyament servint-se de recursos tan obvis, però tan eficaços, com el d’alterar els punts de vista que solem considerar com a normals; o Koji Onaka, que sap fer emmudir el Japó contemporani (silenciar la modernitat) mostrant les restes d’un passat que llangueix, però que no renuncia a exhibir, en part per orgull, la dignitat de les coses velles que havien sigut belles. Per cert: és la primera vegada que les imatges d’aquests tres autors s’exposen a l’Estat.
Silenci que també podem anomenar, si fem cas als organitzadors del certament, «imatges poètiques i sensibilitat analògica». En aquest grup, expliquen, hi podem trobar figures com les de Mikael Siirilä «un artista de càmera obscura que es remunta als mateixos inicis de la fotografia, transformant moments de la seva vida quotidiana en imatges singulars i autònomes plenes de poesia. Un clar exemple —afirmen— de com l’artesania és inseparable de la fotografia». Tampoc deixarà a ningú indiferent la narrativa visual de Louise Ernandez: la seva obra Obsessió, una ficció en blanc i negre en forma de fotonovel·la composta per més de 400 imatges i presentada en forma d’instal·lació de vídeo al Teatre Art i Joia, ofereix una alternativa gens convencional a la peça única extirpada del seu context. O, posats a parlar de sensibilitat, Erika Prüfert Borrel presenta Where Are The Kids?, una sèrie d’imatges que, inspirades en les immersions al Cap de Creus, evoquen aquella memòria subtil, però intransferible que manté vius als éssers estimats en forma d’espectre o, potser millor, d’aquella cicatriu de llum que tots portem incorporada.
La llista és massa llarga per engrunar-la al detall, però totes les formes de silenci paguen la pena, com la de Thomas Mailaender: la seva residència a la Casa Salvador Dalí s’ha traduït, com no podia ser de cap altra manera, en un onirisme d’inequívoques ressonàncies pictoralistes. O, per finalitzar, també hi ha lloc pel més improbable si ens cenyim al relat minimalista, però no impossible, com demostra Lin Zhipeng, una caçadora de somnis domèstics fallits on els cossos i els objectes quotidians estableixen una modalitat de diàleg cada dia més escàs entre les persones.
Són 22 exposicions de 37 fotògrafs procedents de 21 països, amb la participació de 20 galeries d'art i espais icònics del municipi, així com 3 exposicions aquàtiques a la badia de Cadaqués. L’InCadaqués és això, una ocupació silenciosa del poble més bonic del món.