Judit Carrera (Barcelona, 1974), la primera directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), ha estat distingida amb el Premi Difusió en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Inaugurat l’any passat i atorgat per la Junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, el guardó reconeix una personalitat pública que contribueix de manera notable a la divulgació, el foment, la projecció i la promoció de l’edició i la literatura en català en el seu espai professional. Carrera, que dirigia des de l’any 2002 els departaments de Debats i Educació del CCCB, va prendre el relleu de Vicenç Villatoro l’any 2018 a la direcció general. La seva línia directiva promou la creació literària i l’edició en català a través d’una programació viva i eclèctica que proposa permanentment temes i elements de debat i de reflexió que neixen, la majoria de vegades, dels llibres i de les propostes editorials. Amb motiu del premi (que es va lliurar el passat 17 de setembre), hem volgut conversar amb Carrera sobre el present i el futur del projecte que encapçala.
El 1994 s’inaugura el CCCB. Quins van ser els objectius fundacionals del centre?
El CCCB neix amb la vocació de ser un centre de debat crític sobre els grans temes de la societat contemporània des de diferents llenguatges i formats. Des de l’origen, s’ha centrat en la ciutat com una de les categories més importants de la modernitat: la ciutat i la cultura urbana en un sentit molt ampli. Hem de tenir en compte que el centre neix a mitjans dels anys noranta al barri del Raval de la ciutat de Barcelona, en el context de la Barcelona olímpica i postolímpica; i recull, des de l’origen, la tradició que hi ha hagut a Barcelona de pensar la ciutat des de l’arquitectura i des de la seva forma física i des de la seva forma física entenent que la forma física de la ciutat és absolutament rellevant a l’hora de crear ciutadania (recordem la distinció entre urbs i civitas, el vincle entre la forma física i el teixit polític i social que genera).
Parlem més d’arquitectura. L’estructura de grans museus i centres de cultura, moltes vegades, pot imposar barreres: pot contribuir a refermar la impressió generalitzada que la cultura és elitista. L’últim debat del CCCB al qual vaig assistir —que tractava, justament, del sentit de la cultura— es feia a peu de carrer i al descobert, al Pati de les dones. Algunes persones que passaven per davant del centre s’hi aturaven i l’escoltaven. És important mencionar que el CCCB organitza, des de l’any 2000, un Premi Europeu de l’espai públic urbà. De quina manera l’arquitectura del centre i els seus diferents espais respon a la idea de democratitzar o de fer més accessible la cultura a la comunitat?
L’arquitectura de cada lloc (no només dels museus) determina el tipus de continguts i de relacions que s’hi generen: des del CCCB considerem que l’arquitectura i l’urbanisme tenen una transcendència que va molt més enllà de la simplement estètica. En aquest sentit, l’estructura de l’antiga Casa de la Caritat ha contribuït a fer del CCCB un espai obert a la ciutat: el CCCB és un espai que es pot travessar des del carrer, molt vinculat amb el barri del Raval, la Universitat de Barcelona, amb Blanquerna, amb el MACBA... és un espai públic en el millor sentit de la paraula: un espai obert, porós, que facilita la trobada fortuïta entre gent diversa. Considero que això contribueix a la vocació del centre de ser un espai obert i accessible amb ànim d’universalitat, un espai que admet i inclou el màxim de gent possible.
Han passat cent anys de les principals consecucions del moviment noucentista a Catalunya: normativització de la llengua, creació de la xarxa de biblioteques de Catalunya, creació de l’Institut d’estudis Catalans. Tot això va representar una obra de país importantíssima. Podem establir algun paral·lelisme entre les primeres dues dècades dels anys vint del segle passat i els nostres vint? Podríem dir que el CCCB és, també, una obra de país igualment significativa?
En tot cas, el CCCB comparteix amb aquell moment la confiança en la cultura i la urbanitat. A l’època de la Mancomunitat es va propugnar tot un sistema d’infraestructures públiques confiant en el lideratge públic, en el tàndem entre cultura, urbanisme i educació, com un dels motors de país. En aquest sentit, el CCCB (no tot sol, sinó inserit en un sistema molt ampli) vol contribuir a la mateixa idea de progrés a partir del món de la cultura, de l’urbanisme i de l’educació.
En un món globalitzat, com es pot conjuminar l'accent local-nacional (estímul a la creació i al debat intel·lectual català-espanyol) amb l'accent internacional? De quina manera el CCCB pot promoure la cultura catalana i els nostres intel·lectuals no només en l’àmbit nacional, sinó també en l’internacional?
Aquesta és una tasca importantíssima amb la qual el CCCB està molt compromès: el de ser un espai de vincle entre Catalunya i el món (en les dues direccions). És un espai amb una vocació universal molt clara, en el sentit que entenem que els problemes que tenim a casa nostra són, en molts casos, problemes compartits pel conjunt d’Europa o pel conjunt de la humanitat. I alhora, és un espai amb un fort arrelament local. El CCCB és un mirall de la vitalitat creativa i literària local en un sentit molt ampli, i un espai de vincle amb el món, cosa importantíssima en un món tan interdependent i globalitzat com el d’avui. Penso que aquests dos objectius (promoure la cultura local i casar-la amb la internacional) són dos objectius no només compatibles, sinó que formen part de la idiosincràsia del CCCB: aquesta voluntat que tenim de posar en relació creadors d’aquí amb creadors de fora. Ens mou la vocació de ser una cruïlla de mons que fomenta el vincle entre Catalunya i el món.
És una vocació que es du a terme a través de projectes o programes concrets, o un objectiu transversal del CCCB?
És un objectiu que impregna el conjunt de la institució. Recordem, per exemple, la gran exposició sobre Ramon Llull: la vam coproduir amb una de les institucions alemanyes més importants, el ZKM (Zentrum für Kunst und Medien), que es dedica al vincle entre art i tecnologia. En aquest cas, vinculàvem una personalitat d’abast universal però fonamental per la cultura catalana amb l’exterior a través d’una exposició. Això ho fem contínuament, teixint vincles entre nosaltres i les institucions europees de diferents àrees, però també ho fem, per exemple, amb tot el programa literari i de pensament: convidem autors internacionals i els posem en relació amb autors d’aquí, i viceversa. A principis d’octubre tenim previst fer un gran homenatge a Manuel de Pedrolo, un homenatge específic a un autor català que considerem particularment rellevant. Els últims temps hem homenatjat a Maria Mercè Marçal, a Montserrat Roig, a Víctor Català... Tendim a rellegir alguns dels autors i les autores clàssiques de la nostra cultura.
La política és un fet ineludible en un centre cultural. Com a òrgan públic, el CCCB es relaciona amb el poder polític. Al seu torn, la institució té una influència política no menor en la societat. Aborda els debats i les problemàtiques socials i polítiques més candents oferint-ne perspectives i opcions filosòfiques. Quin grau de llibertat o d’independència institucional respecte del poder polític preserva el CCCB? I quina és la teva perspectiva sobre la influència política del centre?
La naturalesa de la cultura és ser crítica amb el poder polític en general, i que el seu lloc natural és el de la societat civil. La cultura està sempre al costat de la llibertat d’expressió, de la llibertat de creació, i en aquest sentit, és un espai inherentment de crítica al poder polític. Dit això, des del CCCB hem gaudit sempre d’una llibertat intel·lectual absoluta: jo soc directora des de fa pràcticament quatre anys, i només puc agrair el nivell d’autonomia i de llibertat intel·lectual que he tingut durant aquest temps. Aquest espai d’autonomia i de llibertat és fonamental per la creació i pel debat intel·lectual.
Ara bé, és evident que la llibertat no és mai absoluta ni il·limitada: està inserida en un context polític, social i cultural determinat. Des del CCCB som molt conscients del context en el qual vivim, i el que volem és interpel·lar i provocar el debat públic sobre les qüestions que preocupen a la nostra societat. Així doncs, les propostes del centre no són el resultat de les dèries personals i individuals de l’equip de direcció: el CCCB és un espai molt conscient, atent i permeable al nostre entorn més immediat.
De quines fonts (fonts teòriques i/o institucionals) t’has inspirat per forjar la teva línia directiva del centre?
El món d’avui requereix una polifonia de veus: s’ha d'entendre que l’autoritat intel·lectual no ve mai d’una única figura, font o tradició cultural, sinó que neix, per contra, de la promiscuïtat o la barreja de veus que es contaminen entre elles. Cadascú té les seves lectures i preferències: jo vinc del món del pensament polític, i m’han marcat autors com Habermas, Hannah Arendt, Richard Sennett o Tzvetan Todorov: són autors que han treballat en la idea de la cultura com a espai públic obert, com un espai que genera urbanitat, comunitat; la idea de la capacitat que té la cultura d’enfortir la democràcia, perquè permet imaginar altres mons possibles i entendre que formem part d’una societat complexa, una societat on hem de conviure amb la diferència. En definitiva, la idea de la democràcia com un espai de convivència pacífica entre estranys. També m’ha marcat molt el pensament postcolonial: entendre que Europa no és el centre del món, sinó que existeixen mons molt més grans amb una tradició de pensament molt important. Tinc tendència a escoltar molt Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina, perquè es troben als marges dels circuits habituals (de París-Londres-Nova York), i, en canvi, hi existeix un pensament del món des de la vulnerabilitat i els marges que em sembla molt rellevant.
Pel que fa a les institucions, l’Institut d’Humanitats de Viena és per a mi un gran referent, perquè es troba a la frontera entre l’Europa occidental i l’oriental; el ZKM, amb qui col·laborem molt, també ho és; i, evidentment, tots els grans centres artístics i museístics de París, de Londres, de Berlín o de Lisboa són grans models per a mi.
Prens el càrrec de direcció del CCCB l’any 2018, tot i que ja fa divuit anys que ets al centre (amb la funció prèvia de Direcció de Debats i Educació). Què et fa continuar? Tens projectes pel futur?
Fa quatre anys que soc a la direcció del centre, i ha estat un grandíssim honor i privilegi: han estat uns anys d’aprenentatge molt intens i, a la vegada, una època molt convulsa a causa de la pandèmia, que ens ha obligat a adaptar-nos contínuament i reaccionar de manera constant. Per tant, el que ara m’agradaria és poder desplegar amb una certa tranquil·litat el programa que hem impulsat aquests darrers anys. El CCCB té tres pilars fonamentals que li han donat centralitat i ambició: les exposicions temàtiques, el cinema i el món de la paraula, i això és quelcom que jo m’he proposat reforçar. Per altra banda, hem impulsat un nou espai d’educació i mediació l’objectiu del qual és ampliar la xarxa de complicitats del CCCB i reforçar els vincles amb el món educatiu. Entenem que la cultura demana també un treball de fons que s’ha de fer conjuntament amb el món de l’educació, perquè és un món que comparteix objectius amb de la cultura, ens arrela al nostre entorn més immediat i, a través de les noves generacions, ens projecta cap al futur. Per altra banda, a partir de la irrupció de les noves tecnologies existeix una certa inquietud per pensar quin ha de ser el rol dels espais físics, presencials. En aquest sentit, volem reivindicar que els espais culturals són més necessaris que mai; que malgrat la digitalització creixent, ens calen espais de trobada, de creació de vincles: ens cal inventar noves maneres de fer cultura que ja incorporin aquesta dimensió digital. El nostre programa de mediació té per objectiu reforçar els vincles, obrir encara més la institució a la ciutat i al conjunt del país. Una cosa que em proposo impulsar en els pròxims temps és una nova sèrie d’exposicions de format més petit que tinguin a veure amb el món de la filosofia i del pensament crític. El CCCB ha estat molt rellevant pel que fa al món de la ciutat i de l’arquitectura, i també ha impulsat projectes en el món de la literatura, del cinema o fins i tot de la ciència aquests últims anys; i a mi m’agradaria, ara, inaugurar una nova línia de petites exposicions que destaquessin la rellevància filosòfica d’algunes figures del món del pensament (no només de la Filosofia com a disciplina, sinó del pensament en un sentit més ampli).
D’aquí a vint anys, com notarem l’empremta del CCCB a la nostra societat? Com sabràs que els teus esforços en la tasca directiva han estat fructífers?
El CCCB és una institució molt dinàmica, permeable al seu context, que ha tingut grans directors que m’han precedit, i alhora crec que és més important la institució que la persona que el dirigeix. Evidentment, cada director hi posa el seu accent, però el CCCB és un centre viu que compta amb un gran equip. A mi m’agradaria haver contribuït a consolidar el CCCB com un espai de debat crític sobre el món contemporani (a través de tots els formats: el cine, les exposicions, els debats) i també haver consolidat l’esforç que hem fet d’obertura i de democratització del saber a través dels programes d’educació i de mediació. Aquest ha estat un projecte que hem iniciat els últims anys, i totes les grans institucions del món estan treballant en aquesta direcció, perquè entenem que, en un món digital com l’actual, és la manera de transformar la nostra realitat més immediata i d’exercir el nostre compromís cívic, més enllà de la prescripció: en un món que té tendència a tancar-se, m’agradaria, aquests pròxims anys, poder desplegar i consolidar aquest projecte d’obertura.