La seua és una producció espaiada en el tems, de cocció lenta. Però cada nou disc de Clara Andrés (Oliva, 1977) amb noves píndoles del seu pop d’autora reposat i elegant és una celebració apreciada per un públic no massa gran però molt fidel. ‘Capfico’ (2022, Hidden Track Records) és la nova remesa de cançons, Clara Andrés en estat pur però amb un discurs musical enriquit per la col·laboració amb Estela Tormo, de Júlia, el grup alcoià amb el qual va enregistrar ‘L’eix radical’ (2019). Una bona notícia per a la nostra escena musical, perquè el seu darrer àlbum en solitari, ‘Entrelínies’, data de 2014. Premi Ovidi Montllor de cançó d’autor.
Quasi dues dècades de carrera i aquesta és la quarta referència al teu nom. Esplaiar la producció és una opció deliberada, té a veure amb el fet que no és la teua principal activitat professional? O és el teu ritme creatiu? Fa temps em digueres en una entrevista que el teu ritme de composició és més bé mandrós.
Sí. Soc una persona lenta en general. I cada volta més. Això per una banda. Per l’altra, això que has dit, que no m’hi dedique, no pots construir amb tot el temps i la dedicació que t’agradaria. Soc un altre tipus d’artista. Amb Estela ho he parlat prou: entres en aquesta roda, quan traus un disc, però tampoc en formes part, tota la cosa aquesta de la promoció, estar en la primera filera, que parlen de tu... I com no estàs tota l’estona, ixes. És un tema aliè a uns altres ritmes i maneres de fer, com ara el meu. Et fas el regal del disc, perquè t’ho pots permetre i està guai. És bonic. I si algú pot gaudir-ne, genial. Però això és tot.
Si m’equivoque em corregeixes, però em fa l’efecte que Capfico no seria el que és sense L’eix radical (2019) el teu disc de col·laboració amb Júlia. De fet, coprodueixes amb Estela Tormo, qui també toca diversos instruments. Crec que aquell disc et va deixar petjada, allò que féreu en cançons com «Genolls» o «Som riu». És un precedent de Capfico.
Bé, sí... D’Estela m’agradava sobretot el treball amb les seues guitarres, la seua manera de vestir les cançons... És un punt en el qual connectem. Quan es planteja Capfico Estela no pot evitar el seu vessant electrònic, però jo li l’he retallat. Tot i això, l’electrònica està, però la idea no era dur el disc per allí. Per a mi no és com L’eix radical, que té una empremta Júlia important, molt present. Amb Capfico he intentat que es reconega el meu tipus de cançó i el punt d’arranjaments minimalista, de detall.
El disc, certament, és molt Clara Andrés, els arranjaments electrònics són subtils, però dins d’aquell minimalisme he vist com més detalls. Tot just el tema de les guitarres m’ha semblant molt significatiu, hi ha molts arpegis, molts arranjaments diferents.
Sí, hi ha molt de joc entre la guitarra d’Estela i la meua. Juguem també molt amb els baixos, estem com contestant-nos tota l’estona... Ho pastem molt bé, ha estat tot un encontre. Després, hi ha la introducció d’un clarinet, que apareix en dues cançons, amb Ausiàs Garrigós. Una altra trobada per a mi a partir del Potries Music Fest. I he pogut comptar també amb Xarli Oliver, que és el meu percussionista de sempre. Em va costar, però finalment vaig aconseguir que hi estiguera.
Estava repassant els teus discos anteriors. Tot i que passa temps entre treballs, sempre hi ha el teu estil, molt marcat per la veu i pel tipus de ritmes que fas emprar, però en cada nova fornada hi ha trets de contemporaneïtat. Hi ha una Clara Andrés igual però distinta cada cert temps, que hi incorpora sonoritats del moment. N’estàs d’acord?
Totalment. Això m’agrada, perquè les cançons tenen un punt autobiogràfic. Pel que fa a la sonoritat i també per la lletra. Torne a un punt poètic, Entrelínies era com més narratiu, escric des de la tranquil·litat, la nostàlgia... Tot són nostàlgies, en realitat. Soc jo tota l’estona, però hi ha un rotllo com molt contextualitzat, a nivell musical. No ho havia pensat.
El títol, Capfico, fa referència a la manera en què els mallorquins parlen de submergir-se. Em sembla un concepte molt adient per al tipus de música que fas, una música d’immersió. O de flotació.
De fer-se el mort, exacte [Riures]. El títol va vindre així, una amiga de Mallorca va pujar una foto a l’Instagram d’un xiquet llançant-se a l’aigua i deia: «El capfico del capvespre és el més bonic». Em vaig quedar molt loca. Llavors, m’ho va explicar, que un capfico és llançar-se a la mar. I em venia molt bé, pel canvi de textura, pel ritme, per aquella cosa d’estar baix l’aigua, on tot és molt més lent i silenciós. Aquest rotllo em va molt.
En «Jardí», que té una lletra molt esquemàtica, dius que has deixat de fer una llista de propòsits que no havies de fer. És el tipus de reflexió que té a veure amb la maduresa, amb l’experiència que et proporciona l’autoconeixement. No sé si et sap malament que t’ho diga.
No em sap malament, en absolut, alguna cosa ha de tindre fer-se major. És aquest punt que penses que hem perdut molt el temps equivocant-nos de propòsits. I la cançó comença entrant en un jardí on algú et fa canviar el ritme i la manera de fer les coses.
«Dins» em sembla un avançament encertat, perquè hi ha temes que són més Clara Andrés, com «Mans», però aquest conté el canvi estilístic del disc, que serveix d’introducció per a «Capfico», una de les cançons més diferents de l'àlbum i que, personalment, més m’agrada.
Bé, l’ordre està pensat. M’agrada que t’agrade «Capfico». A la gent li està agradant «Jardí» i «Primavera», que està triomfant. Un altre dels motius de posar «Capfico» és perquè jo tenia la cançó feta, sobre estar baix l’aigua, però no tenia títol. De sobte, tot va agafar sentit, perquè tenia títol per a la cançó i per al disc.
Ara que dius això de «Primavera», no m’estranya que agrade. A mi també però segurament per uns altres motius, la trobe una cançó molt sinestèsica, capaç de transmetre les impressions olfactives, visuals i tàctils del canvi d’estació. M’ha semblat un exemple d’això que en diuen una difícil senzillesa, un tema molt recurrent però abordat de manera molt expressiva.
Què bé... La idea era fer un himne personal sobre la primavera: a Oliva hi ha una cosa molt significativa que és l’olor a tarongina, volia posar això en una cançó. Va ser com una mena de reivindicació de l’estació en què tot torna a començar, obris les finestres i t’arriba l’olor a tarongina, escoltes els teuladins... És curiós, perquè hi ha un tema de construcció, no pensava que la cançó anava a ser així, com una mena de cant que va creixent, amb coses que van a la jugular, amb l’entrada de les percussions... I el clarinet, que en aquesta cançó em sembla preciós, Ausiàs és molt crack.
També és la cançó més agitada, la més rítmica. Una cançó... ballable, podríem dir?
Sí, o que la pots posar un dia de festa, de subidón, que no és fàcil de trobar en les meues cançons. Està molt bé.
Deies que el disc anterior era més narratiu, però d’aquest, «Varada» m’ha semblat molt narrativa. «He pres el matí varada a un llit / que no és en el que estic. / repassant les passes que ens han dut / a passar juntes la nit». M’ha semblat preciós.
Gràcies. És la cançó més poètica...
Però també conta una història.
Sí. És una cançó molt construïda, la lletra em va costar molt. I em fa gràcia perquè la gent fa moltes interpretacions diferents. Però vaja, bàsicament és inventar-se un diumenge de matí, en un llit, una nit anterior que l’acabes en un altre llit però no és en el que estàs. En realitat, no estàs passant la nit junt a ningú.
«Tren» té dues coses que m’encanten: de primeres, una imatge molt cinematogràfica («M’agrada caminar per dins del tren / a contramoviment») i una estructura que, tret d’una pausa, sembla reproduir el sotragueig del tren.
Molt bé, eixa era la idea!
He aprovat.
Sí, sí! [Riures]. A veure, vaig a dir-te una cosa: sempre tinc la sensació en tots els discos que sempre m’ha faltat temps per poder-ho polir molt més, però m’encanta que almenys les coses que hi havia previstes es vegen. És molt guai. Gràcies.
«Sempé» conté una frase que em sembla significativa, per confessional, segurament, i perquè és la cançó que tanca: «Prenc aquell camí que em duia a ser / millor del que m’ha vist ningú».
Sí, és com haver passat per un camí i saber que t’has mostrat des de la part més bonica. I «Sempé» no era en principi cap homenatge, es va anomenar així perquè era com un dibuix seu, però el cas és que va morir fa poc i, acaba sent un homenatge, perquè m’encanta Sempé de tota la vida.
Cal una mica de perspectiva per dir si Capfico és el teu millor disc. Però en tot cas: et sorprendria en aquest punt de la partida eixamplar significativament la teua base de seguidors? De vegades aquestes coses passen.
Em sorprendria molt. De primeres, tampoc diria que és el meu millor disc. Sempre he dit que el meu millor disc és Huit, que passà més desapercebut. Però tinc un tipus de seguidors i de públic que és molt bonic, xicotet però fidel, això és el que m'arriba. Però de l’última vegada que vaig traure disc a ara veig un abisme pel que fa a la manera de consumir cançons i discos. M’he quedat súper enrere, desbancada, però tampoc no tinc cap interès de fer determinades coses per estar al dia.
