La temporada d’abonament del Palau de les Arts no podia haver començat millor: el primer títol de la Trilogia Tudor de Donizetti, en una nova coproducció amb els coliseus operístics d’Amsterdam i Nàpols, ha tingut una acollida immillorable, ha resultat un espectacle artísticament redó i ha suposat l’entrada de la soprano Eleonora Buratto en l’escena operística valenciana per la porta gran.
Anna Bolena
Música de Gaetano Donizetti i llibret de Felice Romani, basat en Enrico VIII ossia Anna Bolena, d’Ippolito Pindemonte, i en Anna Bolena d’Alessandro Pepoli
Maurizio Benini (direcció musical), Jetske Mijnssen (direcció d’escena), Eleonora Buratto (Anna Bolena), Silvia Tro (Giovanna Seymour), Alex Esposito (Enrico VIII), Ismael Jordi (Lord Riccardo Percy), Jorge Franco (Sir Hervey), Nadezhda Karyazina (Smeton), Gerard Farreras (Lord Rochefort)
Orquestra del Palau de les Arts
Cor de la Generalitat Valenciana
Palau de les Arts
València, 4 d’octubre de 2022
I mai millor dit, això de la porta gran, perquè la porta o les portes, més exactament, són una peça clau de l’escenografia de Jetske Mijnssen en aquest muntatge d’Anna Bolena. Fet i fet, la directora d’escena holandesa utilitza la porta com a element simbòlic al llarg de tota la representació, això és, com una metàfora de la vida que pot ser però que no arriba a ser, com una al·legoria del que es mostra i del que s’oculta, com un símbol del permés i del prohibit. Així mateix, la presència o l’absència d’aquestes portes monumentals són un recurs per a crear els ambients de les escenes: la paret llisa contribueix a plasmar l’atmosfera d’angoixa i opressió dels últims dies d’Anna Bolena, mentre que la filera de portes intervé en l’exhibició de les misèries i els horrors de la cort d’Enric VIII, que contempla sense torbar-se els controvertits actes del rei.
Aquesta posada en escena exigua, amb una il·luminació enginyosa que reforça la dramatúrgia de les situacions, tenia com a contrapunt un vestuari exuberant, que marcava de forma clara l’emplaçament temporal de la representació. També incidien en aquest factor la constant entrada i eixida dels cortesans, interpretats pels membres del cor, els dansaires que festegen el casament del rei amb Seymour o l’ús d’unes titelles amb contingut referencial. No hi ha cap rastre de voluntat modernitzadora o d’intervenció excessiva per part de la directora d’escena. Tanmateix, crida l’atenció la presència continuada de la filla d’Anna Bolena i Enric VIII, la futura reina Isabel I d’Anglaterra, un personatge inexistent en l’òpera de Donizetti, però que Mijnssen incorpora amb la finalitat de crear un element de continuïtat a la “seua” Trilogia Tudor, una espècie de fil conductor que connecte aquesta òpera amb Maria Stuarda i Roberto Devereux.
Aquesta escenografia senzilla, austera i despullada d’elements sobrers era el medi idoni perquè es manifestara en plenitud i sense destorbs la bella música de Gaetano Donizetti. En Anna Bolena, tot i la forta presència de Rossini, ja s’hi intueix el Donizetti madur, que preludia els grans títols que compondrà després, com també la pràctica compositiva verdiana. Així, en la funció del passat 4 d’octubre, el mestre Maurizio Benini, gran coneixedor de l’estil belcantista, va saber desplegar tota la paleta de sonoritats i dinàmiques que exigeix la partitura. Es va mostrar molt atent a les veus i alhora va modelar el so de l’orquestra a plaer. A risc de semblar llagoter, tant l’orquestra com el cor van evidenciar, una vegada més, el nivell d’excel·lència a què ens tenen acostumats, i alguns desajustos puntuals no deslluïren en res el conjunt del treball ben fet.
Quant a les veus, val a dir que la totalitat de l’elenc va realitzar una actuació de primer nivell, tot i que la gran protagonista de la nit fou Eleonora Buratto. La seua veu lluminosa, el domini de l’instrument i el control escènic foren les eines per a aconseguir una interpretació d’Anna Bolena redona, rica en matisos estilístics i abundant en colors dramàtics. El timbre i el registre de Buratto ja els vam conéixer en l’impressionant Réquiem de Verdi que va cantar al Palau de les Arts en juliol de 2021, però la seua força interpretativa, capaç de crear un personatge de carn i ossos carregat d’un destí tràgic, va resultar francament extraordinària i commovedora. Serà difícil d’oblidar l’ària “Al dolce guidami”, a l’escena final, que una Buratto en estat de gràcia interpretà de manera magistral i un públic entregat va aplaudir apassionadament.
D’altra banda, la mezzosoprano valenciana Sílvia Tro va encarnar una Giovanna Seymour rotunda, amb la seua complexitat i les seues contradiccions. Dramàticament, va saber oferir la seua cara ambiciosa (en el duo de l’escena cinquena del primer acte entre ella i el rei ja li expressa que vol fama i honor) i alhora el seu costat humà, amb el sentiment de culpa i els remordiments per l’engany a Anna Bolena. La veu de Silvia Tro, que és profunda i intensa, es combinava a la perfecció amb la de Buratto, cosa que es deixava sentir en les intervencions compartides, com per exemple “Si taciturna e mesta mai non vidi assemblea...”, a l’escena tercera del primer acte.
També foren remarcables les intervencions del baix-baríton Alex Esposito, en el paper d’Enrico VIII, i del tenor Ismael Jordi, en el rol de Lord Riccardo Percy. Al primer ja el vam poder escoltar al coliseu valencià en Les contes d’Hoffmann d’Offenbach el gener de 2022 i al segon, amb una llarga trajectòria a l’esquena, en moltes altres produccions prèvies a casa nostra. Esposito va firmar un Enrico VIII molt convincent, amb una veu ferma i contundent i amb una presència teatral ben definida. Per la seua banda, Ismael Jordi, un dels tenors lírics més sol·licitats i a qui el paper belcantista de Percy li va com l’anell al dit, ens brindà de nou el seu timbre característic, un fraseig delicat i unes magnífiques qualitats actorals.
La resta del cast tingué intervencions igualment notables i convincents: tant Jorge Franco (Sir Hervey), ja conegut a les Arts on ha interpretat fa poc el paper de Malcom en Macbeth de Verdi, com Gerard Farreras (Lord Rochefort) van clavar les seues participacions; però la que em va sorprendre molt gratament fou la mezzosoprano Nadezhda Karyazina, en el rol de Smeton, amb una veu dolça i vellutada i un domini de l’escena més que satisfactori.
Tot plegat, el públic present va gaudir d’una vetlada superba, on tots els artistes que intervingueren oferiren el bo i millor de la seua mestria i on la reina ajusticiada, Anna Bolena, va regnar en la persona d’Eleonora Buratto. Aquest muntatge, estrenat la temporada passada a la Dutch National Opera d’Amsterdam, que ara veiem al Palau de les Arts de València i que es representarà en juny de 2023 al Teatro San Carlo de Nàpols, és el primer plat de la trilogia que es desenvoluparà en les pròximes temporades. Encara ens queda el segon i les postres, cuinats per Jetske Mijnssen i servits, a València, per Eleonora Buratto, els artistes de la casa i un elenc, espere, igual d’esplèndid. Un bon inici de trilogia i de temporada que ha deixat el llistó ben alt i que, en conseqüència, està gaudint d’un merescut èxit de crítica i de públic. Encara està en cartell, en queden tres funcions (7, 10 i 13 d’octubre) i és altament recomanable.