Les relacions sexuals s’han desinhibit molt dels complexos morals que les coartaven fins a extrems malaltissos. Malgrat això, avui tendeixen a ser menys càlides i més glacials que mai. En els joves i no tan joves, les relacions sexuals s’han convertit sovint en la satisfacció de l’instint més primari. L’altre esdevé un mer objecte d’usar i llençar, sense ni un bri d’empatia. Com ja va diagnosticar Zygmunt Bauman en Liquid love, en els afers del cor la liquació dels afectes ha estat determinant. En paral·lel a aquesta tònica, també s’ha accentuat el reaccionarisme patriarcal més furiós.
ASAP
(Actes de solidaritat
amb el patriarcat)
Dramatúrgia i direcció: Marc Rosich
Sala Atrium, 30 de gener
ASAP (Actes de solidaritat amb el patriarcat) de Marc Rosich vol ser una paròdia provocadora de les actituds i dels comportaments més simptomàtics de la pervivència del patriarcat. Presenta dues parelles heterosexuals, en què els homes (Xavier Pàmies i Joan Sureda) són mascles dominants que exerceixen impunement una feridora agressivitat verbal sobre les seves companyes. En canvi, per més que les maltractin de paraula, les dones (Alba Pujol i Carla Ricart) són rematadament submises, gairebé insensibles als insults i a la violència masclistes.
Una de les escenes més gracioses és la paròdia de la parella d’homosexuals que, obstinats únicament pel sexe, no saben ni com es diuen. Seguint les convencions de qualsevol relació, acaben discutint en termes semblants a les parelles heterosexuals més rutinàries. En la resta d’escenes, que tenen una volguda estructura fragmentària, la caricatura gruixuda del mascle hipersexuat esdevé tan passada de rosca que resulta inversemblant avui dia. La hipèrbole desactiva l’efecte crític.
L’escenificació atorga tot el relleu als actors que, uniformats de colors vermells i granats com de col·legi privat, juguen molt bé els seus rols i les combinacions de parelles que s’estableixen. Mancats de replecs com correspon a la paròdia, la seva despersonalització els converteix en caricatures anodines, que ni arriben a ser perverses, del masclisme. Del quartet, destaca Alba Pujol que, amb molta subtilesa en el gest i la rialla, assumeix el paper de dona que rep impertèrritament les bufetades verbals del company...
Les parelles protagonistes estan immerses en un espai de clarobscurs, allunyat de qualsevol realisme, per accentuar-ne l’efecte de mirall deformant i asèptic. Des de la primera escena, ja s’entén que es tracta d’una caricatura dels rols patriarcals més ofensius en termes verbals, en què la mediació afectiva és inexistent. Però ASAP fa tombs, de manera insistent, sobre aquest eix sense explorar subtileses ni contrapunts. Un tema tan delicat i polisèmic com el que aborda l’obra —escrita, per cert, en un català pèssim— reclama una profunditat dramatúrgica molt més sòlida.
Fet i fet, el principal problema d’ASAP és que no aconsegueix provocar, perquè es mou en la superfície de la paròdia, sense dotar-la de rèplica, de dialèctica. Redundant en els tòpics sobre el patriarcat, amb escenes primes de contingut i feixugues de ritme, la seva ironia es queda en l’epidermis o davalla a voltes en el cinisme més incontrolat. L’aposta pel distanciament irònic, la paròdia retòrica del masclisme i la perspectiva absurdista semblen més aviat subterfugis estètics. Potser per la incapacitat d’aportar una ideologia alliberadora, destra a contrarestar el reaccionarisme quotidià, molt més corrosiu, que patim cada dia.