[REC]: l'entusiasme col·lectiu d'un fenomen que marcaria una generació

Fa quinze anys de l'estrena de [REC], la pel·lícula que va obrir un nou camí al terror. Fonamental per a una generació i d’èxit molt més enllà de les nostres fronteres, la pel·lícula signada per Jaume Balagueró i Paco Plaza ha estat una de les grans protagonistes del Festival de Sitges, amb l’estrena del documental '[REC]. Terror sin pausa'. En parlem amb Paco Plaza, director, Manuela Velasco, actriu, i Diego López-Fernández, documentalista.

[REC]. Terror sin pausa
Diego López-Fernández
Documental, 2022

Innovadora, lúdica i desacomplexada, [REC] va ser tot un fenomen des del primer dia, amb un impacte instantani. Protagonitzada per Manuela Velasco i amb personatges tan icònics com la "niña Medeiros”, interpretada per JavierBotet, l’èxit —tant de públic com de crítica— va ser totalment inesperat. “En Jaume [Balagueró] i jo ens coneixem des dels 90, quan fèiem curtmetratges”, explica Paco Plaza, que recorda perfectament l’espurna que va gestar el projecte.

“Vam quedar a la plaça de la Virreina —detalla—. Aleshores, els dos teníem per endavant projectes en anglès, però ens feia mandra pensar en tota la paperassa. I vam dir que ens agradaria tornar a aquell esperit dels curtmetratges, sense intermediaris, sense la pressió econòmica, amb la il·lusió de passar-ho bé i jugar”. Tornar a la idea innocent d’agafar una càmera i fer una pel·lícula, directament.

“Hi havia un entusiasme col·lectiu al rodatge, que traspassa la pantalla”, afirma Manuela Velasco, la protagonista de l'aventura. “Es nota que ens ho vam passar molt bé fent-la. Recordo que, durant el rodatge, els actors dèiem: què estem fent? Pensàvem que allò no ho veuria ningú! Però ens ho passàvem genial. Anàvem amb una fe cega tot el que ens proposaven els directors”.

“Les frases de promoció de la pel·lícula eren ‘corre i sobreviu, però no paris de gravar’. Era així, literalment –afegeix Velasco–. No teníem la sensació que havia de ser un boom, però sí que allò que fèiem era una cosa única”. Un gran taulell de joc, amb dos directors disposats a jugar i deixar jugar.

“Curiosament, mai vam decidir que la dirigiríem els dos, va ser una decisió i un procés totalment natural. De sobte, vam confluir en les idees, mai va ser preconcebut”, recorda Plaza. “Compartíem un sentiment de voler gaudir fent cinema de terror. I, si sortia malament, la culpa seria de l’altre”, riu. “Només ens vam imposar una norma, no discutir res: si un dels dos no ho veia, no es feia”. I l’aposta va sortir bé.

Una manera de connectar amb els temps

“El 90% de les pel·lícules deixen d’existir als tres mesos d’haver-se estrenat i [REC] encara és vigent”, diu el director de Quién a hierro mata o La abuela. “Són coses que no es poden calcular: passen i prou. Tu fas totes les pel·lícules amb les mateixes ganes i la mateixa passió, però hi ha factors que connecten amb un temps concret”. [REC] és una d’aquesta mena d’obres, que sintonitza amb els espectadors de manera inusitada i excepcional. Que, de seguida, entren a un imaginari popular col·lectiu, com una fita.

“Connecta amb un moment en el qual la cultura popular tenia molt instaurat que hi havia un llenguatge de televisió en directe que s’associa a la realitat i al fet d’estar enganxat als fets. Ho volíem traslladar al cinema de terror. De fet, avui [REC] no seria una pel·lícula, seria un TikTok”, assegura Plaza. "De les darreres produccions de gènere, l’hereva més directa en seria Host, que també es va poder veure a Sitges”.

Un èxit que és fruit de diversos factors, tal com es veu en les teories exposades al documental que ha dirigit Diego López-Fernández: el càsting adequat, dos cineastes que fan una història amb l’única pretensió de passar-ho bé, l’encaix temàtic adequat pels temps que es vivien, del found footage al reporterisme sensacionalista en directe, alimentat sempre per la morbositat de la imatge més impactant.

“Totes les pel·lícules tenen una lectura social i política pel simple fet que les fan persones que tenen una manera de veure el món. Tu decideixes com es mostren les dones o les diferències socials en la teva pel·lícula. Si van vestides d’una manera o una altra, com parlen entre si els personatges… Vulguis o no, la teva pel·lícula mostra des d’on veus el món”.

Un abans i un després, una obra que il·lumina i que mostra el camí a d’altres creadors, ara ja amb el llegat de tot el que va suposar [REC], un film que va inaugurar una franquícies de gènere, amb tres peces més, cosa inèdita fins aleshores a l’Estat. “Paco Plaza i Jaume Balagueró es converteixen en els promotors d’aquella generació de cineastes de gènere [el 2007 s’estrenen títols mítics com El orfanato, de JA Bayona, o Los cronocrímenes, de Nacho Vigalondo], amb una trajectòria fonamental per al cinema de gènere que veiem avui”.