Clotilde Cerdà va ser una de les millors arpistes del món i pionera del feminisme, l’antiesclavisme i el pacifisme. Malauradament, els perjudicis de l’època van fer que no hagi estat prou celebrada a la contemporaneïtat.
L’artista era filla de la pintora Clotilde Bosch, dona d’Ildefons Cerdà, pare de l’Eixample barceloní però que no va ser el progenitor de la nena. La pintora va tenir un afer extra matrimonial i, fruit d’aquell relació, va néixer l’arpista. Clotilde Bosch se separà de l’urbanista i, aquest, encara que li va reconèixer el cognom a la nena, desheretà la menuda.
Mare i filla es traslladaren a Roma i la petita Clotilde estudià pintura amb Marià Fortuny, tot i que l’art amb el qual va destacar va ser la música. Certament, acabà sent una virtuosa de l'arpa. Debutà amb tretze anys com a concertista sota la batuta de Johann Strauss II a l’Exposició Universal de Viena. Era una gala en honor de Cervantes organitzada per la reina d’Espanya Isabel II. En acabar el concert, Víctor Hugo, que hi havia assistit, li suggerí que adoptés el nom artístic d’Esmeralda, la protagonista de la seva novel·la Notre Dame de París, i la reina li proposà el cognom de Cervantes en remembrança de l’escriptor. Clotilde adoptà aquell nom artístic. Lluís II de Baviera, un altre dels monarques europeus que gaudiren de la seva música, va comentà: encarna a la perfecció la idea de la nena prodigi de l’arpa.
Als quinze anys, Clotilde Cerdà ja havia actuat a Mèxic i el Japó i conquerit els escenaris d’Estats Units. Va tocar per la reina Victòria i el príncep de Gal·les. Va fer concerts a Argentina, el Carib i a la Casa Blanca, davant el president Cleveland. També va fer gales a l’Exposició del Centenari de la Independència dels Estats Units celebrada a Filadèlfia el 1876, l’Exposició Universal de París del 1878 i la de Chicago del 1893. Prèviament, el 1879, rebé la invitació per participar en l'últim concert de Franz Liszt a Roma.
A poc a poc, a través de la influència materna, la cultura rebuda i les experiències i relacions que va fer durant els seus viatges, es transformà en una activista contra desigualtats i injustícies. Al 1881, ingressà a la lògia maçònica Lealtad de Barcelona, de la qual formava part Àurea Rosa Clavé, filla d’Anselm Clavé.
Activista compromesa, va ser crítica amb la pena de mort. Al 1875 aconseguí convèncer Alfons XII, tot just acabat de coronar, perquè indultés dos condemnats. També intercedí davant el president mexicà Porfidio Díaz per tal que indultés un altre condemnat, José María Téllez, home que, en acabat, salvà l’arpista quan va emmalaltí de febre groga tot subministrant-li un tònic d’herbes sagrades de la cultura aborigen anomenat Tonatiyacapan.
A Cuba, Clotilde portà també el so de la seva música malgrat que li ho havien desconsellat perquè era un moment de màxima insurgència dels independentistes. Actuà al teatre Tacón de l’Habana i va mantenir contactes amb els insurrectes. Enrique Trujillo, editor membre de la Societat Literària Hispanoamericana, relacionà els independentistes i antiesclavistes amb l’arpista: La causa de la independencia de Cuba tuvo en ella una centinela avanzada.
Alhora, Clotilde formava part d'una associació de dones per la pau l'Alliance Universelle des Femmes pour la Paix
Entre altres iniciatives, envià una carta a Isabel II, de la qual havia estat dama d’honor en el seu exili parisenc, per tal que la fes arribar al seu fill Alfons XII. A la missiva, reivindicava millores en les condicions laborals per a les dones treballadores, amb propostes concretes com ara una retribució mensual obligatòria per part del govern, una pensió d’orfandat i viduïtat o la construcció d’habitatges de lloguer per a les famílies obreres.
A Barcelona, amb el propòsit d’ajudar la promoció de les dones, obrí l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, situada a la Rambla de Caneletes, número 10, al pis superior de l’Hotel Continental. La institució va tenir un gran ressò. Tanmateix, la seva posició compromesa amb els drets humans i en les lligues antiesclavistes, i el fet de ser maçona, van fer que la casa reial i l’alta burgesia s’hi distanciés, de manera que l’acadèmia va haver de tancar uns anys en acabat per manca de recursos. Amb tot, aquell esforç va ser el precedent que imità l’Institut de la Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, creada al 1910 a Barcelona per l’equip encapçalat per Francesca Bonnemaison.
Després de ser rebutjada per la societat benestant espanyola i catalana a causa dels seus ideals, l’arpista continuà actuant per Europa i Amèrica, sense tenir una residència fixa. Al 1888, Jacint Verdaguer li va escriure: Vegí ab gran pena los contratemps, que acabaren per allunyarla de la patria; mes recorde que tots som desterrats en aquest mon.
Mai més recuperà la fama que havia aconseguit de joveneta, però la qualitat de les seves interpretacions continuaren despertant interès en diferents indrets del món. Va ser arpista del palau de Callenberg dels ducs de Sajònia-Coburg a Montecarlo i posteriorment treballà com a professora d’arpa i piano a l’harem del soldà Abdul Hamid Khan II a Istambul. D’aquella experiència va fer una conferència a Amèrica del Nord sobre la dona turca.
Al 1895, es casà amb l’enginyer alemany Òscar Grossman, al Brasil. Allí tampoc deixà de banda els seus principis emancipadors i va ser vicepresidenta de l’Aliança Universal de Dones per a la Pau i va fundar diferents conservatoris de música.
No cal dir que Clotilde Cerdà, malgrat ser reivindicada al llibre d’Isabel Segura, Els viatges de Clotilde Cerdà, com també en l’exposició al Palau Robert del 2020 Clotilde Cerdà/Esmeralda Cervantes, un dona davant d’una època, continua sent una dona poc coneguda. Però no és pas una excepció. Com deia la filòsofa del segle XIV Christine de Pisan, trobaríem més dones excepcionals si ens prenguéssim la molèstia de cercar-les.