En dansa, hi ha un miracle persistent que té la ciutat de Terrassa com a epicentre: es tracta de la programació de la Factoria Cultural, única en el seu gènere al país, perquè presenta majoritàriament dansa clàssica i ballet. És d’iniciativa privada, en tractar-se del centre cultural vinculat a l’antiga caixa de pensions d’aquella localitat. Inauguren la temporada de tardor, la 39a, amb dues estrelles que el públic egarenc sabrà acollir molt bé: Lucía Lacarra i Matthew Golding. Elegància i academicisme en un viatge evocador on dansa i cinema s’entrecreuen.
“In the still of the night” és l’última peça que han creat la parella artística, premi Max a la millor intèrpret femenina de dansa 2022. Es podria dir que és la continuació natural de “Fordlandia”, l’obra que van començar a crear abans de la pandèmia i que també es va presentar a Terrassa. Aquí, sembla que definitivament allunyats d’aquelles circumstàncies, es deixen endur per un somni nocturn de sensacions, on el present i el passat s’entrellacen i així fan entendre millor les circumstàncies actuals dels dos personatges. Inspirant-se en la música i l’estètica dels anys seixanta; tornen a emprar el recurs del vídeo per a acompanyar les coreografies que el ballarí ha compost per a l’ocasió.
La basca Lucía Lacarra (1975) i el canadenc Matthew Golding (1985) representen molt bé l’esforç per mantenir una tradició, després d’haver passat per prestigioses companyies, com la de Baviera, ella; i Amsterdam, ell. Es tracta d’una manera de treballar, que la Factoria Cultural de Terrassa s’encarrega de valorar convenientment; alhora que reivindica sempre que pot: disciplina i tècnica. Una carrera que s’expandeix en format de gales d’artistes principals, i moments estel·lars; que ells dos han conduït a través de la construcció d’un univers propi, oníric i d’imatges, on encara despleguen sensibilitat i bellesa, a través de companyia pròpia: Goldenlac Productions.
Un llenguatge, és clar, que requereix un públic molt específic i que la cocapital del Vallès ha sabut conrear tots aquests anys; especialment en el moment a partir del qual altres espais del país van dimitir de les seves responsabilitats. Excepció feta d’una escadussera i limitada programació de teatres privats de la ciutat de Barcelona i d’algunes capitals mitjanes, no trobareu a Catalunya cap possibilitat de veure peces com aquesta i la resta de les propostes que fa la Factoria de Terrassa.
Un perfil d’espectacles fàcils de comprendre i de línies argumentals senzilles. Com per significar que aquí la part important no és la construcció de cap dramatúrgia sofisticada, amb juxtaposicions dramàtiques o línies de fuga més o menys intenses. Tot és infinitament més senzill i planer de gaudir, perquè la intensitat la posen dos ballarins que mantenen un envejable sentit del ritme i de la construcció de l’efímer sobre l’escenari; a la recerca d’un espectador encara impressionable per tot allò que el cos és capaç d’expressar amb el gest i el moviment. Un altre d’aquests miracles que encaixen a la perfecció amb les pretensions de l’espai de la rambla d’Ègara.
Una nit, una parella, un moment a la vida en què van passar per una experiència (retratat amb el format del flashback i el suport cinematogràfic de les imatges i la música del segle passat); a través del qual es desvetlla allò que són actualment, amb sonoritats més actuals de Philip Glass o Max Richter. Així és exactament la Factoria Cultural de Terrassa: actualitat que relliga amb tradició.