El petit museu més bonic del món

"Els camins de l’abstracció, 1957-1978. Diàlegs amb el Museo de Arte Abstracto Español de Conca", concebuda i organitzada per la Fundació Catalunya La Pedrera i la Fundación Juan March, és una revisió de l’abstracció a Espanya entre els anys 1957 i 1978, en diàleg amb els corrents artístics europeus i americans d’aquest període.A més de posar en relleu la llavor del primer museu de l’abstracció a Espanya, exhibeix una selecció d’obres de la seva col·lecció juntament amb altres d’artistes nacionals i internacionals prestades per diversos museus i col·leccions particulars.L’exposició presenta més de setanta obres que reflecteixen les diverses formes que va adoptar l’abstracció durant la segona meitat del segle XX, com ara l’informalisme, l’expressionisme abstracte, l’abstracció lírica i gestual, l’abstracció geomètrica, l’art cinètic o la pintura de camps de color. Artistes del grup madrileny El Paso com Manolo Millares, Antonio Saura, Rafael Canogar, Luis Feito, Manuel Rivera i Pablo Serrano conjuntament amb els principals representants de l’informalisme català, com ara Antoni Tàpies, Modest Cuixart, J. J. Tharrats, Josep Guinovart, Albert Ràfols Casamada o Hernández Pijuan entren en diàleg amb algunes de les màximes figures de l’abstracció internacional del nivell d’Alexander Calder, Mark Rothko, Alberto Burri, Willem de Kooning, Hans Hartung, Jean Dubuffet, Helen Frankenthaler o Jackson Pollock.La mostra té un caràcter itinerant i cadascuna de les seus que l’acull –el Centre José Guerrero de la Diputació de Granada, la Fundació Catalunya La Pedrera, el Meadows Museum SMU de Dallas (EUA) i el Ludwig Museum Koblenz– aporta caràcters específics segons les particularitats de cada institució, el context i el públic a què va dirigida.

Els camins de l’abstracció, 1957-1978. Diàlegs amb el Museo de Arte Abstracto Español de Conca
Comissariat: Manuel Fontán del Junco, Sergi Plans i Marga Viza.
Fundació Catalunya. La Pedrera.  Passeig de Gràcia, 92. Barcelona
Fins al 15 de gener de 2023

Després de la Segona Guerra Mundial, un panorama desolador envaïa Europa en un clima de profunda crisi provocada per l’horror del conflicte. La societat destruïda vivia de ple en una atmosfera d'opressió i angoixa i fou en aquest ambient que entre els artistes més joves s’estén una necessitat de trencar amb l’art anterior, deixar la figuració de banda i buscar noves formes d’expressió. Fins als anys setanta es desenvolupen un seguit de tendències que tenen en comú l’abstracció i l’alliberament de la supeditació a les formes preestablertes.A Europa, les orientacions de l’art abstracte a partir de 1945 van ser bàsicament dos: un és l’informalisme que va canviar el concepte sobre la creació plàstica, allunyant la representació com a requisit i obrint la porta a la manifestació de determinats nivells d’interiorització. El concepte Art Autre o Art Informel sorgeix a França el 1951 encunyat pel crític Michel Tapié i posa sobre la taula valors lligats amb l'existencialisme i els postulats dels filòsofs J.P. Sartre i Martin Heidegger. Es renuncia al llenguatge del coneixement per basar-ho tot en l’acció -seguint els passos de l’automatisme psíquic proclamat per André Breton i assumit per molts surrealistes- "existeixo perquè faig" i en la matèria com a elementfísic que els vincula al món. Sense concessions a la intervenció de la raó, l’artista té un procés introspectiu i es capbussa a les capes més profundes i fosques de l'inconscient que es manifesta a través del gest pictòric immediat que deixa sobre la superfície signes salvatges i violents. L’art és personal i singular, una forma d’existència que té com a únic horitzó la pròpia vida. L'ús eminentment expressiu de grans empastaments i textures ve acompanyat per la importància concedida a tota mena de materials ben llunyans a la pintura, com ara la tela metàl·lica, l’arpillera o la sorra. Es renuncia a l’organització compositiva i a tot allò que sigui elaboració racional, s’insisteix en l’exaltació dels mecanismes vitals i en la projecció lliure de l’expressivitat. A l’Estat espanyol va arrelar de manera especial en un context en què els creadors més inquiets buscaven la renovació plàstica a les avantguardes internacionals. Madrid-Barcelona van ser els dos nuclis artístics potents que van connectar amb l'experimentació de l'abstracció que es va desenvolupar a Europa i als Estats Units. Ambdós focus manifestaven les discrepàncies amb un sistema polític que feia anys que coartava la seva independència, alhora que compartien el mateix vitalisme existencialista europeu. Mentre els artistes catalans es van situar a l'òrbita de l'informalisme matèric més europeista, els representants de Madrid, i en concret el grup El Paso, es van acostar a l'expressionisme abstracte dels nord-americans, tot i que participaven d’uns trets d’arrel hispànica vinculats a la vena tenebrista de l’Espanya negra. Tots ells van ser defensors acèrrims d'un art discordant amb la tradició establerta a la recerca de la llibertat creadora que els havia estat negada. Els èxits espanyols en certàmens internacionals com la IV Biennal de São Paulo (1957), les XXIX i XXX Biennals de Venècia (1958 i 1960) i les exposicions d'art espanyol New Spanish Painting and Sculpture al MOMA i Before Picasso after Miró al Guggenheim, les dues a Nova York (1960), va propiciar grans elogis, situant els nostres artistes en el panorama internacional amb un alt reconeixement.

L’altre camí, l’abstracció geomètrica, sorgeix tant a Europa com als Estats Units, després del 1945, convertida en pont geogràfic i cronològic entre l'avantguarda constructiva prèvia a la guerra i els desenvolupaments posteriors. Aquests nous corrents se situen frontalment contra el subjectivisme i desenvolupen una pintura que tendeix a objectivar-ne la forma, a la recerca de l’ordre en la geometria, alhora que també sorgeixen experiències cinètiques i òptiques que incorporen una reflexió sobre l’espai i el moviment.A l’Estat espanyol que es coneix com a «normativa», es reivindica hereva del neoplasticisme, el constructivisme i la Bauhaus. El col·lectiu Equipo 57 en fou un dels màxims exponents i s’interessà per les tendències racionalistes i analítiques amb una forta repercussió científica. Seguint aquesta línia més geomètrica, l'exposició inclou una sèrie d'obres realitzades pels artistes que van participar en les investigacions desenvolupades en el Centro de Cálculo de la Universitat de Madrid, a finals dels anys seixanta, aplicant els darrers avenços tecnològics de la incipient indústria informàtica a la creativitat plàstica: José Luis Alexanco, Elena Ansins, Soledad Sevilla, Eusebio Sempere i José María Yturralde. 

Als Estats Units, part de les dècades dels quaranta, els cinquanta i els seixanta van estar dominades per l’anomenat expressionisme abstracte. Salvant les distàncies, els seus plantejaments, encara que molt similars als europeus tenen matisos que els fan diferenciadors. Per exemple, Jackson Pollock amb els seus drippings envairà la tela amb uns entramats diabòlics, mitjançantunampli teixit cromàtic, aconseguit gràcies a una vertiginosa acció –action painting–que marcarà el seu característic gest. En el pol oposat, Mark Rothko abordarà la seva obra dins d’una mística que el portarà a altres dimensions espacials, totes elles gràcies a la superposició de capes de color de gran subtilitat que es converteixen en el factor creatiu de l’espai: una mirada introspectiva que palesa el desassossec infinit que turmenta l’home modern. Les seves obres més que reflectir la imatge d’una experiència es converteixen en una experiència en si mateixa. En aquest context, cal esmentar la importància que va tenir el 1955 la famosa exposició realitzada al Palau de la Virreina i al Museu d'Art Modern de Barcelona sobre l'art modern als Estats Units, coincidint amb la III Biennal Hispanoamericana, on per primera vegada es van exhibir obres d’expressionistes abstractes nord-americans, entre altres F. Kline, J. Pollock, Motherwell, W. De Kooning, M. Tobey, etc. Tot un esdeveniment en un país on regnava la grisor artística.

Els camins de l’abstracció, 1957-1978. Diàlegs amb el Museo de Arte Abstracto Español de Conca no només presenta un conjunt excepcional de pintura i escultura, sinó que també explica la història d'un moment apassionant de la història cultural espanyola en què l’actitud pionera de l’artista i col·leccionista Fernando Zóbel (Manila, 1923-Roma, 1984) es va materialitzar, el 1966, amb la creació d’aquest museu a l’espai arquitectònic de les Cases Penjades. Un lloc insòlit que aviat va tenir un gran ressò internacional i va suscitar elogis com el d'Alfred H. Barr, primer director del MoMa de Nova York, amb la frase “El petit museu més bonic del món”. Va crear un espai de llibertat independent del règim polític, va reafirmar tota una generació de pintors i escultors, va preparar les més joves i va conquerir tot un públic nou en un país que no comptaria amb museus d'art contemporani fins després de la transició democràtica, més de vint anys després d'aquella aventura única i original. Zóbel es va introduir al col·leccionisme perquè va percebre, ja als anys seixanta, que els nostres millors exemples artístics quedaven en mans de col·leccions estrangeres, la qual cosa el va portar a reunir obra del grup El Paso, juntament amb peces dels creadors sorgits en l’àmbit català, principalment en el context del grup Dau al Set, per al museu que va fundar, amb la complicitat dels artistes Gustavo Torner i Gerardo Rueda.

El recorregut s’inicia ambla majestuosa escultura Abesti gogorra IV de Chillida; un punt de partida d’un itinerari ple de camins creuats, amb àmbits dedicats a l’informalisme, l’expressionisme abstracte, l’abstracció geomètrica, l’art òptic i cinètic i la pintura de camps de color. En aquest primer apartat es pot veure un tast de l’abstracció europea i nord-americana amb pintures de Wols, Pollock, Krasner i Dubuffet.Se succeeixen converses entre artistes nacionals i internacionals: Antoni Tàpies amb Dubuffet; Manolo Millares amb Alberto Burri; Antonio Saura amb Emilio Vedova, Antonio Lorenzo amb Nicolas de Staël, Eusebio Sempere amb Alexander Calder i Albert Ràfols-Casamada amb Mark Rothko. Tot un acte de desgreuge, rescabalament i reparació de l’abstracció espanyola. El trajecte repassa les diferents expressions abstractes amb obres representatives que permeten crear connexions entre les diferents direccions expressives. 

Es completa amb una selecció d'obra gràfica, llibres d'artista, fotografies i documentació que pertanyen a la Biblioteca i el Centre de Suport a la Recerca i l'Arxiu d'Artistes Abstractes a Espanya de la Fundació Juan March. L’exposició vol expandir-se a la ciutat de Barcelona establint diàlegs amb diferents disciplines artístiques al voltant de l’abstracció per ampliar continguts i aportar altres mirades. Per això la Fundació Catalunya La Pedrera ha cocreat un seguit de propostes amb altres institucions culturals com el Gran Teatre del Liceu, Fundació Suñol, Fundació Antoni Tàpies, Filmoteca de Catalunya, Foto Colectania, ESMUC o la Biblioteca de Catalunya.

La mostra s'acompanya d'un catàleg que compta amb un text de Manuel Fontán del Junco, Sergi Plans i Marga Viza, comissaris de l'exposició. A més, inclou assajos a càrrec dels historiadors María Bolaños, Ramón González Férriz, María Dolores Jiménez Blanco i Santos Juliá, que donen una visió del context històric i artístic de l’art abstracte a l’Estat espanyol i la seva recepció internacional.