D’ençà de la condemna (i posterior exili) d’artistes com ara Valtònyc, al regne d’Espanya no passa una mesada sense que tinguem notícia d’una cançó, videoclip o etcètera que valgui d’excusa a la politiqueria per disparar amenaces als artistes acusant-los de delictes d’odi contra una sensibilitat minoritària o cancel·lacions d’un músic pel contingut d’una determinada lletra de caràcter aparentment ofensiu. Hi ha pocs senyals del totalitarisme tan evidents com el fet que una societat comenci a primar la moral en l’anàlisi de les obres d’art, foragitant d’aquesta forma l’espai natural de discussió sobre una peça artística... que a Occident fa temps que anomenem estètica.
Això val per les cançons guerracivilistes que escoltem als mítings de VOX, pels rapers que especulen sobre la condició mafiosa de la policia de Kastefa i per quisvulla: quan analitzem l’art des de la moralina i donem més valor a l’ofensa dels propis sentiments o conviccions que a la llibertat d’un determinat creador per dir el que li roti, ens acostem a la foscor d’aquelles les societats feixistes que equiparen fatalment allò que algú considera bon gust a la llei. No hi ha forma de censura més perillosa que la virtut i no hi ha millor mètode per ordir societats més curoses amb la sensibilitat que a base d’assegurar el lliure camí dels discursos. Això val per l’art i, faltaria més, també pel periodisme.
Els americans, que són una forma desenvolupada de la catalanitat, ho saben de fa molt temps, i al seu país cohabita la consuetud espantosa de saludar la bandera de bon matí al col·legi amb el dret d’incendiar-la lliurement. Els ianquis prohibeixen poques coses i fan que els seus rapers temperin el caràcter a base de fer-los multimilionaris: això sí que és bon gust! A casa som poc enemics de prohibir, però hem aplaudit la llei promoguda pel governador de Califòrnia, Gavin Newsom, que ha limitat l’ús de les rap lyrics en els casos de judicis penals. No admetre com a prova incriminatòria d’un delicte la lletra d’una cançó ens acosta a la civilitat, permet diferenciar un quelcom tan important com el discurs i la realitat, palesant que no és ni ha d’ésser el mateix dir a algú que li fotràs un calbot que cardar-li’l a la cara.
Això que han fet els californians és un gest de gran bellesa i entenc que els rapers ianquis hagin celebrat una cosa tan de base com poder compondre els seus versos sense l’estigma del codi penal sota l'orella. Aquesta llei, faltaria més, resultaria impensable a la Península, i molt em temo que també resultaria aliena a una tribu com la nostra en què, dissortadament, els subjectes i les minories funden la seva dignitat existencial en l’acte del greuge. Jo continuo pensant que no hi ha combat més efectiu contra feixistes i imbècils que deixar-los rapejar i versar al seu gust. A banda de garantir-los la llibertat, no acostuma a fallar: els totalitaris, avui en dia, canten molt malament.