Estrenada al festival Temporada Alta de Girona, l’obra Caridad, representa una aproximació a la pena de mort en nou capítols. Nou capítols on el públic assisteix a una visió de l'ésser humà com a ésser tolit, incomplet, caigut on apareixen aparells d'ortopèdia, esportistes paralímpics, cantants laringectomitzats, ancians desvalguts etc. Nou capítols en què la dramaturga, escriptora i actriu Angélica Liddell assaja de mostrar al públic un art que es redimeix a través del crim. Un mal, que, com l'amor o la tragèdia transcendeix la capacitat per a pensar-lo racionalment i possibilita la redempció. Talment com George Steiner proclama que l’art està fora de qualsevol legalitat raonada, i que l’art, com l’amor, no és més que la impotència de la raó. Caridad, és doncs, l’última obra de l’artista, basada en la visió del mal a partir de textos de Bataille, entre d’altres autors. Fins on arriba la nostra capacitat de perdonar? Si el mal està composat d’innocència, de ferides mai cicatritzades, d’amor, amad a los que os dañan porque son esos, precisamente, los que necesitan más amor.
L’obra, plena de simbolismes i metàfores visuals, intenta posar-nos en contacte amb allò que ens eleva, és a dir, la pròpia capacitat de perdó, ja de de l’inici amb una poderosa imatge que encarna el quadre de Peter Paul Rubens, Caritas Romana, en què veiem el condemnat a mort per inanició Cimón alletat per la seva filla. Un acte de caritat que provocarà el perdó del tribunal, la caritat per sobre de la llei.
La simbologia botànica que travessa l’obra, les roses, sang que sembla vessar d’una passió irresolta i mistèrica que reclama una pietat decaiguda. Els lliris blancs, símbol d’una innocència i puresa fragmentada en col·lidir amb l’extern, al·legoria, per contraposició, de tot el mal contingut en l’obra: el dolor i la ferida redimits per la capacitat de perdó. Els ous durs que són despullats, menjats i escopits com un origen condensat, trossejat i extret -extracció d’un sentit primigeni que ens iguala a tots-.
El llorer com a símbol dels poetes llorejats, de Dante, del passeig pels inferns de la carn oberta i obscena. I l’escena que clou l’obra, un final per a la redempció, l’assassí acariciant el clavicèmbal i les branques d’olivera seca a les mans de la pròpia Angèlica. La vestimenta, verda, ella blava, els llavis sempre tenyits per aquesta vermellor de passió esquinçadora. I el cant, l'única transfiguració possible després de la nuesa extrema, després d’abocar-se als límits de la moral, del cos i la passió, la veu intel·ligible com una emanació sacrificial que no desitja res més que el voler ofrenar-se, elevar-se i participar del diví a través de l’amor i el perdó.
Un torrent de paraules que a través dels cossos que les habiten es transformen en pur crit, balbuceig primigeni, a l’estil de molts referents de l’autora com Samuel Beckett i Antonin Artaud.
El mal es sacralitza gràcies a la hipermoral de la poesia que és el costat oposat a la literalitat de la moral civil; l’art no es regeix per la llei de l’Estat sinó per la llei de la bellesa. En l’obra la violència poètica que suscita l’autora, proposa al públic un exercici moral, l’interpel·la i l’exigeix a ser-ne partícip de l’espectacle, el posa a prova constantment.
No obstant, no serà fins al setè capítol on trobarem la prova definitiva a que assisteix el públic en ser avaluada fins son arriba la seva capacitat de perdó. Es tracta d’un extracte del llibre de George Bataille El verdadero Barba Azul. La tragedia de Gilles de Rais (Tusquets)en què esrecull l’horrible testimoni d’aquest noble francès del segle XV company d’armes de Joana d’Arc que confessa haver torturat, sodomitzat i assassinat per plaer 150 nens i adolescents, fets pels quals va ser condemnat a la forca. A través d’aquest personatge aconsegueix contraposar la caritat a la llei, perquè l’art mereix la mateixa compassió que un homicida, fins i tot més, perquè l’art es situa per sobre de la llei en el seu reclam obstinat: una estima sense límits, una compassió absoluta. Liddell cercar una redempció absoluta a través de la catarsi personal que usa com a mitjà aquest teatre com a espai de llibertat completa de l’art confrontat a la raó, la convenció, la moral i la llei -un espai de ficció on fer relluir el més abjecte de la condició humana-.
I és que, cito textualment un fragment de l’obra, l'artista busca commocionar i és més a prop del criminal que del jutge perquè s'ha d'expressar amb llibertat total i sotmetre's a les lleis de l'estètica i la poesia, no a les lleis de l'Estat. Treballa amb un altre material, però sempre remitificant el mal. Com a ciutadana sóc resistent a la barbàrie; com a poeta no i m'intento posar a la situació d'un criminal.