La gran ballarina espanyola ha triat París per a posar fi a la seua carrera dalt dels escenaris. En concret, el 14 d’octubre de 2022 quedarà marcat al seu calendari personal, ja que fou el dia en què va penjar les sabatilles, amb 48 anys, amb la seua última interpretació de Giselle al Thêatre des Champs-Elysées. A partir d’ara li espera un nou horitzó professional amb la direcció artística del San Francisco Ballet als Estats Units.
Giselle
Akram Khan (direcció i coreografia), Tim Yip (concepció visual i vestuari), Vincenzo Lamagna (música i concepció sonora a partir de la idea original d’Adolphe Adam), Mark Henderson (llums), Ruth Little (dramatúrgia), Gavin Sutherland (orquestració), Tamara Rojo (Giselle), Isaac Hernández (Albrecht), Ken Saruhashi (Hilarion)
English National Ballet
Thêatre des Champs-Elysées
París, 12 i 14 d’octubre
Després de més trenta anys com a ballarina professional en diverses companyies d’arreu del món, Tamara Rojo (Montreal, 1974) ha decidit tancar aquesta etapa i continuar amb l’exploració en l’àmbit de la direcció artística, una tasca que ja desenvolupava des de 2012 en l’English National Ballet. Amb aquesta companyia ha assumit el risc de reinterpretar els ballets clàssics, d’acord amb la seua visió modernitzadora, a fi que els arguments històrics siguen recreats per coreògrafs actuals. Una mostra d’aquest impuls innovador fou el ballet Giselle que es va poder visualitzar al Thêatre des Champs-Elysées de París del 12 al 15 d’octubre.
En efecte, Rojo encomana al coreògraf Akram Khan una relectura de Giselle en la qual l’acció es trasllada dels territoris germànics medievals a un context actual. De fet, la protagonista, Giselle, que forma part de la humil comunitat dels Bannis, en aquesta versió integra un col·lectiu de treballadors immigrants d’una fàbrica tèxtil, mentre que el duc Albrecht, enamorat de Giselle i de la família dels poderosos Nantis, és el fill dels rics propietaris de la fàbrica. Així, tot el conflicte, inclosa la part d’ultratomba amb fantasmes i visions, s’adapta als temps actuals no només escenogràficament, sinó també coreogràficament.
En aquest sentit, Akram Khan combina els passos clàssics amb la gestualitat contemporània. Ho veiem al primer acte, que esdevé un compendi de controvèrsies derivades de l’enfrontament entre els dos grups i, doncs, els balls col·lectius responen a moviments enèrgics i electritzants, que es contraposen a les escenes solístiques més sensuals i serenes. Els moments més bells d‘aquests duos es veieren en la contesa entre Albrecht i Hilarion i, sobretot, ja en l’ombrívol i gòtic segon acte, en la reunió entre Giselle i Albrecht. Comptat i debatut, els solistes principals, Tamara Rojo i Isaac Hernández, brillaren en els pas de deux amb els seus moviments àgils, virtuosos, que encarnaven a la perfecció la passió amorosa més enllà de la vida. L’únic punt feble del muntatge fou la música, tant per les limitacions de la partitura com per la sonorització del contingut musical dins la sala.
Així, aquesta nova producció de Giselle, que data de 2016, i que ha recollit innombrables èxits a Dublín, Hong Kong o Chicago, ha estat la peça triada per part de Tamara Rojo per tal de dir adeu als escenaris com a ballarina. Amb una gira que l’ha portada per Mèxic, Nova York i, fa poc, també per Barcelona, ha volgut igualment cloure la seua etapa com a directora de l’English National Ballet. En aquesta companyia va entrar en 1997, amb 25 anys, com a ballarina principal, rol que va desenvolupar també, entre 2000 i 2012, en el Royal Ballet de Londres. Abans del seu periple anglès, però, va ser membre de la Companyia de Víctor Ullate (1991-1996), en l’escola de la qual es va formar entre 1983 i 1991. A més d’integrar aquestes agrupacions, com a artista invitada ha dansat amb les més famoses companyies d’arreu del món: el Ballet Mariinski de Sant Petersburg, el Ballet del Teatro alla Scala de Milà, el Tokyo Ballet, el Ballet Nacional de Cuba o el Ballet de l'Òpera de Berlín.
Amb el nomenament com a directora artística de l’English National Ballet, Rojo va encetar una nova etapa vinculada a la direcció i la creació que, gràcies a la seua tenacitat, ha portat aquesta companyia a recuperar el prestigi d’antany i a situar-la entre les formacions de dansa més prestigioses. Per a arribar a aquest punt, ha focalitzat una part important dels seus esforços en la vigorització de l’escola de dansa de la companyia, que ha considerat un pilar fonamental de la seua acció de direcció. Paral·lelament, com he comentat adés, la ballarina espanyola ha insistit en la voluntat renovadora del gran repertori romàntic, encomanant noves produccions o debutant, ella mateixa, com a coreògrafa amb títols com Raymonda o Cinderella, aquest últim estrenat pel Royal Swedish Ballet.
En definitiva, després de deu anys al capdavant de l’English National Ballet, com a ballarina principal i com a directora artística, Tamara Rojo enceta un nou cicle professional sense la pressió de l’escenari però amb la responsabilitat de la direcció artística. A l’altra banda de l’oceà, l’espera el San Francisco Ballet, en el qual confia a desplegar el seu particular combat a favor de la pedrera de la companyia i a favor de la innovació en les noves produccions. Els seus objectius: mantenir i augmentar, si cap, el nivell de la formació i garantir el futur de la dansa ampliant els públics i treballant en programes inclusius. Una empresa coratjosa per a la qual no li faltarà energia i dedicació. El món del ballet perd una étoile però guanya una sàvia i experimentada ment rectora. Sort i encerts!