Tot i que pugui semblar exagerat i fins a cert punt imprecís, podríem dir que "Il trovatore" és l’òpera “catalana” de Verdi: no solament presenta els enfrontaments entre els partidaris de Ferran d’Antequera i Jaume d’Urgell, sinó que és també l’arquetipus musical del seny i la rauxa dutes dalt d’un escenari. Estrenada el 1853, és la segona de les òperes que conformen l’anomeda “trilogia popular” del seu autor. Escrita entre "Rigoletto" i "La traviata", l’òpera que ens ocupa contribueix a perfilar els trets propis de la trilogia, en què Verdi aconsegueix un equilibri perfecte entre drama i música, amb la creació d’uns personatges que van més enllà dels convencionalismes i dels arquetipus acartronats dels seus contemporanis.
Il trovatore, tan admirada per Luigi Pirandello, torna a recuperar en moments determinats el popularisme (mai populisme) del primer Verdi, però també el relleu psicològic en personatges de pedra picada que, com Azucena, estan exquisidament definits.
Escolteu el podcast sobre aquest article:
Jaume Radigales: «Il Trovatore, la trama ha passat de moda però no la música del gran Verdi»
L’obra es va estrenar amb gran èxit a Roma. L’última escena es va haver de bisar sencera. Amb tot, algú va definir l’òpera com a excessivament macabra, a la qual cosa Verdi va respondre: “m’acusen per l’òpera, massa trista i amb massa morts, però és que a la vida no és tot mort? Què hi ha que existeixi?” Paraules que defineixen el pessimisme d’un home com Verdi, que tan bé va saber retratar els ambients sòrdids en les seves òperes: pensem en personatges com Iago, d’Otello, o en el final de Rigoletto, per no parlar del furibund Requiem.
De seguida, El trobador es va representar a les principals capitals europees com París, Viena, Londres o Barcelona. A la capital catalana, l’òpera es va estrenar poc més d’un any després de la seva estrena a Itàlia, en concret el 20 de juny de 1854 al Gran Teatre del Liceu.
L’òpera compta amb llibret de Salvatore Cammarano (acabat per Emanuele Badare des del moment en què Cammarano va morir), que va adaptar per a l’òpera l’obra teatral El trovador d’Antonio Gutiérrez, dramaturg espanyol contemporani del cèlebre Duque de Rivas, l’autor de Don Álvaro o La fuerza del sino que amb el temps esdevindria l’òpera verdiana La forza del destino. El trovador de García Gutiérrez és una obra en cinc actes o jornades (que Cammarano va reduir a quatre) basada en l’episodi que va enfrontar el comte d’Urgell (i Manrique, el trobador de l’obra n’és partidari) amb Ferran d’Antequera i I d’Aragó (i el Comte Luna, oposat a Manrique n’és el defensor) als voltants de 1413. Una història que conté inevitables errors històrics i fins i tot tocs xenòfobs: en el drama original, per exemple, un personatge arriba a dir, referint-se a Azucena, la gitana mare de Manrique: “¿Vieja y gitana? Bruja, sin duda”. A casa nostra, Frederic Soler, més conegut com a Serafí Pitarra va escriure una paròdia amb bromes gruixudes: Lo cantador.
Tornem, però, a l’òpera. L’argument no és gran cosa, i fins i tot hi ha coses que només se salven per la música que, això sí, està fora de dubte. La seva orquestració va ser definida com a “ombrívolament acolorida” per Massimo Mila, i és que foscor i tenebrisme es donen la mà a través d’una música amb gran inventiva i sentit del drama. Malgrat el títol, l’autèntica protagonista és Azucena, la gitana mare de Manrico. Segurament Verdi va escriure la seva part pensant en la seva pròpia mare, morta recentment. De fet, el compositor pretenia que l’òpera es digués La gitana. El paper, escrit per a mezzosoprano, és una mostra esplèndida de duresa i tendresa al mateix temps. Però també de passió desbordada.
Gitanos i hilaritat marxista (o marxiana?)
Qui no coneix el so del mall i el martell dels gitanos que entonen la seva cançó al principi del segon acte d’Il trovatore? És un dels cors més cèlebres, ja no de Verdi, sinó del repertori operístic en general. Els mateixos Germans Marx van utilitzar-lo per a una de les escenes antològiques de la no menys antològica A night at the Opera (Sam Wood, 1935). Més enllà de Harpo, Chico i Groucho, amb el cor de gitanos Verdi evoca l’esperit popular de les primeres òperes del seu catàleg, però amb una escriptura musical que revela el gran mestre que ja era aleshores.
En aquesta òpera, Manrico està enamorat de Leonora, que s’ha enamorat d’ell pels seus dots cantaires. El prototipus romàntic evocant una escena medieval en què la noia espera el seu trobador troba en l’òpera de Verdi el seu punt àlgid en l’ària de Leonora “Tacea la notte placida”, moment del primer acte en què la noia espera el seu enamorat. És un fragment que s’estructura d’acord amb l’esquema propi de l’òpera romàntica de ressonàncies encara belcantistes, amb recitatiu acompanyat, ària i cabaletta.
La figura de Manrico també està molt ben definida per la música verdiana. Mogut entre la tendresa cap a Leonora, però també cap a la seva mare, i el seu odi envers el Comte, seny i rauxa configuren un retrat operísticament perfecte, en una bona síntesi de romanticisme musical que troba en la cèlebre escena “Ah sì, ben mio... Di quella pira” la seva raó de ser. Aquí, Verdi també adopta la forma estructural de recitatiu, ària i cabaletta que tanca el tercer acte. L’orquestra reforça imitativament el foc que crema a la pira i el que fa bullir la sang al visceral Manrico. Tan visceral que pocs tenors poden interpretar-lo amb encert sense caure en el ridícul.
A més de Manrico, també hi ha el Comte, enamorat de Leonora i que no suporta que aquesta caigui renida als peus del seu rival. La corda de baríton és la més apropiada per a un personatge esplèndidament dibuixat per la música de Verdi, que tan bé va fer als barítons: Falstaff, Macbeth, Iago, Rigoletto, Germont o Nabucco són alguns dels grans personatges baritonals de Verdi, cosins germans de Luna.
Òpera romàntica esterefònica
En una òpera tan netament romàntica com Il trovatore, no podia faltar la inevitable escena d’amor. Leonora és una dona forta, disposada a morir pel seu Manrico, però aquest també és un home entregat a la causa amorosa, tot i que el seu amor es duplica per Leonora i per Azucena, la seva mare. El quart acte de l’òpera conté una escena antològica, la del “Miserere”, amb un extraordinari efecte sonor tripartit: En escena, Leonora, que sent com canta el trobador des de les masmorres, tancat com està per defensar Azucena, i demana a la seva estimada que no l’oblidi. Leonora es desespera, i mentrestant un cor cantà un “Miserere”, un himne de clamència per als qui moriran. Una escena amb un efecte teatral fulminant, amb una bona planificació estereofònica, perquè Verdi juga amb tres plans sonors. Un fragment magistral, com la resta d’una òpera que el Liceu torna a acollir, amb direcció musical de Riccardo Frizza i escènica d’Àlex Ollé que, lluny d’ambientar l’òpera en un context tardomedieval, ho fa a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. I amb doble repartiment de luxe. Del 27 d’octubre al 8 de novembre. Per no perdre-s’ho.