“Què devia pensar un parisenc quan van començar les obres de la Tour Eiffel, l’any 1887? Què en pensen ara les gents de París?”
Aquesta era la reflexió la va fer un veí de Bilbao fa 25 anys, a les càmeres d’una televisió estatal, davant les obres del museu Guggenheim.
Com el contracte de Messi, el primer disseny del museu Guggenheim de Bilbao el fa ratllar Frank Gehry en un tovalló de paper cap al 1991, semblant al Peix que decora la façana marítima de Barcelona, entre les torres bessones, realitzada un any més tard.
La construcció, i posterior arribada de la fundació americana, del museu va ser un ferro roent on va agafar-se el govern local i basc per revitalitzar la precària situació econòmica, social i laboral de la ciutat al llarg de tota la dècada dels vuitanta i principis dels noranta del segle passat.
Al voltant de la ria de Bilbao, un dels pols industrials del País Basc, s’havia desenvolupat un teixit industrial de primer ordre: drassanes, fàbriques de tota mena, tallers, obradors… L’eix aquàtic, al mateix temps, era la principal via de comunicació industrial de la zona però també un niu de merda, contaminació i rates de nivells colossals. Com aquella Barcelona preolímpica que vivia, segons diuen alguns, d’esquena al mar, Bilbao vivia de cul -o potser també d’esquena- a la seva ria.
Sumant una fortíssima crisi, la contaminació del riu i la necessitat d’endreçar o reestructura la ciutat, les autoritats basques van cercar una possible sortida endavant. Dins un context que contemplava uns Jocs Olímpics a Barcelona, una Exposició Universal a Sevilla i les celebracions del V centenari de l’arribada de Colom a Amèrica. Una corrua d’esdeveniments, celebracions i commemoracions que havien servit per engreixar arques públiques i transformar les ciutats de l’estat.
La sortida trobada per Bilboko Udala fou una clara aposta per la cultura, l’arquitectura moderna i la creació d’espais socials, comercials, econòmics, universitaris i empresarials a la riba de la ria. Una opció que necessitava un element estrella, una guest star o, simplement, el projecte estranger que il·lumina la terra acollidora.
Una cerca a escala internacional entre museus, fundacions, centres d’art i diverses col·leccionistes desembocà a la trobada entre l’administració de Bilbao i la Fundació Solomon R. Guggenheim de Nova York. Institució que buscava crear una franquícia o nova seu en un punt del Vell Continent -ja ho havien intentat a Salzburg i la cosa no va prosperar; a més de Madrid, Barcelona i Sevilla (amb la tirada del 1992). L’any 1991 seria clau per l’acord. Al següent any començava un concurs (tancat) per escollir disseny, contractistes i constructors. Una feina que ja s’iniciava amb l’esperit de renaixement sobre les cendres de la vella indústria de la ria.
El pacte entre els diversos agents contemplava l’acord entre els americans i els bascos, a més de la constitució de tres entitats: la Fundación del Museo Guggenheim Bilbao, la Tenedora Museo de Arte Moderno y Contemporáneo de Bilbao, S.L. y la Inmobiliaria Museo de Arte Moderno y Contemporáneo de Bilbao, S.L.
La primera és l’entitat que gestiona i dirigeix el museu -governada per un patronat i un comitè executiu-; la segona s’ha d’entendre com la propietària de la col·lecció del Museu Guggenheim de Bilbao i la tercera com constructora i propietària del museu i dels terrenys que ocupa.
Una fórmula que premia les administracions basques com a propietàries de la col·lecció, els béns immobles, els terrenys, però que afegeix a la fundació americana a la marca del centre i, òbviament, a la gestió de la institució. Accedint així a un circuit internacional, col·leccionista i de prestigi molt difícil de generar amb una visió més nacional del projecte.
Un pacte, on com sempre, els bascos (govern basc, Diputació de Biscaia i Ajuntament de Bilbao) guanyaven una solució, la fundació Solomon R. Guggenheim obria una nova seu i la ciutat marcava un camí per a començar a revifar de les seves pròpies cendres.
Les crítiques a tot això arribaren amb la presentació dels dissenys i els inicis de les obres. Des de l’origen del pressupost -solament del departament de Cultura del govern basc- passant per l’ús dels materials o la forma del conjunt. Sumant un desconeixement generalitzar de com acabaria tot allò a més del popular “què fan aquí?” de qualsevol societat d’Europa davant una obra trencadora.
Aquest últim fet s’anà repetint davant de les boques del metro -un altre invent d’aquell pla per revifar la ciutat-, biblioteques, piscines, auditoris, hotels, instal·lacions de tota mena… Sense perdre de vista que Bilbao ja comptava amb un important conjunt de museus ben implementat al seu teixit social i cultural.
Les obres, aplicant aquell dibuix d’un tovalló a la realitat, anaren sobre pressupost i a força bon ritme fins a les tasques finals, on s’acabà de vertebrar l’entorn del museu, la passarel·la per la ria i les obres del pont i les zones verdes.
Malgrat que la cultura, la modernitat i la recuperació econòmica d’aquell decadent Bilbao no formava part dels objectius d’ETA, la banda terrorista dissenya un atemptat contra el museu -pocs dies abans de la inauguració- que fou frustrat per un agent de l’ Ertzaintza. L’atac consistia amb la producció d’un conjunt de grans torretes cobertes amb flors, semblants a les del Puppy, on dins hi havia un conjunt de llançagranades preparats per activats a distància el dia de l’obertura oficial del museu.
Amb l’obertura del Guggenheim de Bilbao, l’octubre del 1997, tornava a girar la rosca. Les administracions basques començaven a veure els fruits del treball que havien començat fa anys, les dades sobre ocupació i moviment econòmic del museu començaven a publicar-se en negre i la gent tornava a fer turisme a la capital.
Un aniversari que ha servit per analitzar, aquí hem intentat més explicar, l’anomenat efecte Guggenheim. Que suma els 300 milions d’euros de moviment, els visitants, els llocs de treball a més de la transformació de la ciutat, regió i País Basc. Una tendència que marcà la Tour Eiffel a París, els Jocs Olímpics a Barcelona o els museus, sempre els museus, a Màlaga.