El temps de transició entre l’estació clara i l’estació fosca era el moment en què els celtes celebraven el Samhain o final de l’estiu. Aleshores es creia que els esperits caminaven damunt la Terra i que viatjaven al Més Enllà juntament amb d’altres criatures com fades i dimonis. El ritual del Samhain servia per acomiadar a Lugh, el déu del Sol, i donar la benvinguda a les nits curtes de la tardor. Aquella celebració es transformà quan el cristianisme s’apoderà de les festivitats paganes. Al segle VII, el papa Bonifaci IV decretà l’1 de novembre el dia de Tots Sants per honrar els màrtirs que havien donat la vida per la fe. Tot amb tot, la vigília del Samhain va continuar celebrant-se amb fogueres, disfresses i desfilades, encara que s’anomenava vigília de Tos els sants. En anglès All Hallow’s Even, que acabà derivant en el famós Halloween.
Existeix una vella contalla irlandesa que parla de Jack, un granger que enganyà el diable. Li va dir que pugés a un pomer i, tot seguit, plantà creus al voltant de l’arbre per tal que el dimoni no pogués baixar. A Jack, al final de la seva vida, no el deixaren entrar al Cel pels seus pecats, però tampoc anà a parar a l’infern perquè el diable recordava l’engany. A fosques, enmig del no res, el dimoni li llançà una brasa perquè es veiés. L’home buidà un nap que duia i la ficà dins per no cremar-se i il·luminar-se. Des d’aleshores, el seu esperit turmentat vaga per la Terra com Jack O’Lantern, Jack el de llanterna.
Al segle XVII, irlandesos i escocesos celebraven Halloween (Tot Sants) encenent petits llums a les entrades de casa per foragitar els mals esperits i les ànimes perdudes com la de Jack O’Lantern. A les zones rurals buidaven naps, remolatxes o patates, les retallaven fins aconseguir fer cares sinistres i aleshores ficaven una espelma dins..
Al 1840, els immigrants irlandesos que van anar a Estats Units a causa de la Gran Fam, van difondre el costum d’Halloween, i encenien espelmes dins de carbasses buides que era l’hortalissa que tenien a mà. Tanmateix, la tradició no afermà fins al 1921, quan se celebrà la primera desfilada de Halloween a Minnesota.
Curiosament, a casa nostra, a la Terra Alta, es feia estremir la quitxalla amb una càntera vella amb dos forats, que fan d’ulls, i un llum d’oli encès dins, penjat al sostre d’una habitació fosca. El fantasma terrible de la Setrilla.
La nit de Tots Sants era creença comuna que les ànimes dels avantpassats retornaven a les cases i els llocs on havien viscut. Encara hi ha tradició de posar aquella nit un plat més a taula; o deixar un lloc buit per als familiars difunts; o bé obrir les portes perquè passin les ànimes. També hi havia el costum de posar un llum a la porta de la casa per guia les ànimes, cosa contrària al que feien els celtes, que les volien allunyar.
De la mateixa manera, s’encenia el foc de la llar perquè els difunts s’escalfessin, o s’encenien espelmes a les habitacions en record seu. En definitiva, la paraula ‘llar’ deriva de la paraula llatina ‘lares’, esperits dels morts convertits en divinitats casolanes a l’antiga Roma.
Respecte al fruit estel·lar de la tardor, les castanyes, es comentava que en altres temps, els campaners feien les sonar tot el dia a les esglésies durant la vigília de Tots Sants per cridar a pregar pels difunts; feina cansada que requeria refer forces tot menjant castanyes acompanyades de traguinyols de vi blanc.
Fet i fet, sembla que la castanyada provingui d’antics àpats funeraris. En alguns indrets era costum fer àpats al voltant de la tomba del darrer difunt de la família. Àpats rituals al·lusius a l’eternitat. Les ànimes visiten els vius, per això els productes que es consumeixen són elaborats amb ingredients duradors, fruita seca o panellets. L’origen d’aquests pastissets no és clar, però se sap que antigament hi havia una mena especial de panets d’ofrena que es devien portar a l’església o a la tomba dels difunts.
Morts, fantasmes, ànimes en pena que tresquen per l’àmbit dels vius, això és Tots Sants, All Hallow’s Even. També és la nit de les bruixes, figures esdevingudes sobrenaturals que esgarrien els humans. El dimoni les reuneix a cims, coves i boscos, indrets coneguts com Samaniat – paraula que deriva del Samhain, la festa celta de comiat de la llum. Allí, el Gran Boc rep el vassallatge de les harpies.
Per saber-ne més sobre bruixes,personatges que s’han fet també protagonistes inquietants de la nit dels morts, cal acudir al Centre d’Interpretació de la Bruixeria de Sant Feliu Sasserra, població del Lluçanès on se’n van penjar algunes. Allà s’expliquen les creences i costums de la bruixeria popular i la manera de protegir-se’n. Històricament, la bruixeria ha estat un fenomen paranormal que ha viscut la humanitat amb una barreja d’elements espirituals i socials.
S’ha de dir tot, el mite de les bruixes és construït a partir de l’execució de moltíssimes dones sàvies o marginades a tot Europa, degradades després a personatges tèrbols i sinistres.
El primer indret on es tipifica la bruixeria com a delicte civil a tota Europa va ser als Pirineus, al Pallars. Al 1424, el comte Arnau Roger IV va decretar uns reglaments que creava jurisprudència sobre aquest delicte. Al Llibre de Costums i Ordenacions de la Vall d’Àneu especificava que les bruixes es reunien de nit al Boc de Biterna i ballaven i bevien i lloaven al diable. Així s’inaugurava la caça de bruixes al país, que portà al suplici i la mort centenars i centenars de dones arreu de Catalunya. Poc després es creava la imatge de la vella amb berrugues que es menjava enens per ocultar un genocidi. Bruixes que, a hores d’ara, acompanyen Jack O’Lantern a la festa de Halloween.
.