La Fundació Vila Casas revisa el període més fecund en la creació del llenguatge escultòric de Josep Maria Subirachs (1927-2014) a Can Mario de Palafrugell: el pas de l’expressionisme a l’abstracció, moment cabdal en l’art de la postguerra a Catalunya, que ell contribueix a il·luminar amb propostes radicals. Acabada la seva etapa de formació amb Enric Monjo i Enric Casanovas, escultors marcats pel classicisme noucentista, el seu pas per París i Bèlgica obren l’espectre de l’obra d’ aquest autor vers una concepció abstracta de l’escultura, que es desenvolupa paral·lelament al moviment informalista.
Subirachs. De l’expressionisme a l’abstracció (1953-1965)
Comissariat: Judit Subirachs Burgaya i Ricard Mas
Can Mario
Pl. Can Mario, 7. Palafrugell
Fins al 27 de novembre de 2022
Subirachs ha estat un incansable treballador de la matèria i de l’espai en escultura. Fill d’una família treballadora del Poblenou, arrelada a la ideologia republicanes i a la cultura popular de l’època, veu truncades les seves aspiracions d’estudiar arquitectura per manca de mitjans econòmics. Als catorze anys es posa a treballar d’ajudant al taller de l’imatger Enric Monjo el 1942, on aprèn l’ofici, amb el tallat, el modelat, el buidat, l’emmotllat, i fa el pas a l’escultura pròpiament dita quan entra a col·laborar el 1947 amb Enric Casanovas, autor noucentista d’estètica arcaïtzant potent, rotunda, i poc valorat immerescudament en l’actualitat quan per Picasso va ser cabdal la seva contribució a l’art d’arrels mediterrànies i llatines.
Després d’aquesta breu col·laboració, Casanovas mor el 1948, Subirachs busca el seu propi llenguatge. Guanya una beca del Cercle Maillol de l’Institut Francès i el 1951, amb 24 anys, el trobem a París, on descobreix l’escultura europea: Brancusi, Pevsner, Kolbe, Marini, Giacometti, Zadkine o Henry Moore i treballa uns mesos amb Apel·les Fenosa. La visió de l’escultura que veu a París connecta amb l’escultura catalana més innovadora d’una generació anterior en connexió amb les avantguardes històriques internacionals: Àngel Ferrant, Eudald Serra o Leandre Cristòfol, presents als anys 20 i 30 del segle XX. L’influx de Gaudí és sempre viu en Subirachs, al qui dedica ja un dibuix el 1953. Cal recordar que Gaudí és recuperat per primer cop en una exposició el 1956 al Saló del Tinell per J. F. Ràfols, amb fotografies de Català-Roca.
Gairebé podríem dir que del 1953 al 1957 es produeix una evolució en el seu treball en què la figura s’aprima, les formes creen angles punxeguts i la figura és cos, aprimat, torturat en textures ratllades, buida cavitats fins deixar només estructures gairebé òssies. Si la primera obra exposada, Santa Eulàlia (1953), en pedra, reflecteix l’influx arcaic i voluptuós d’Enric Casanovas, les que vindran ja esquematitzen l’influx de Gaudí, com a Maniquí-ídol (1954), una síntesi femenina de braços, pits i cap que ens recorda l’estrella gaudiniana de la Sagrada Família. En les escultures de dones davant el mar exposa un perfil empeltat de surrealisme, com en els dibuixos Dona asseguda (1953), Dona davant el mar (1953) o Dona mirant l’horitzó (1953), en què la figura femenina es contraposa a un cargol de mar vist com a casa-arquitectura. Sempre que pot, Subirachs s’arrela en l’arquitectura i ho fa per exemple a Torre de Babel (1957), dibuix i escultura, amb un ritme que, sense ser espiralada, ens recorda el Monument a la III Internacional de Tatlin. L’influx del Picasso surrealista també el podem llegir en volums com Dona la sol (1957), proper a les banyistes del Picasso dels anys 20 i 30 i a algunes escultures d’Eudald Serra.
Però ell mateix, procliu a reflexionar contínuament sobre el propi treball, defineix el pas de l’expressionisme a l’abstracció ferma a partir de 1958: “Immers en la meva prehistòria i passant per una etapa cada vegada més expressionista d’acord amb el meu temperament, vaig arribar a la total convicció que la plàstica actual ha de ser forçosament abstracta”.
Hàbil en tota mena de materials, serà, però, el ferro el material que l’ajudà a simplificar, a buidar i a soldar, a estilitzar i a rompre amb tota referència a la figuració, malgrat que la seva intervenció a la façana i portes del santuari de la Virgen del Camino a Lleó segueix sent expressionista el 1961, on dialoga amb la vidriera de formigó, abstracta de Ràfols-Casamada. El ferro l’obliga a servir-se d’elements i peces de la indústria, com bigues o planxes, en la tradició de Juli González. D’aquesta via neixen escultures filiformes, com Ferro (1957) o més endavant, Bigòrnia, Sideros o Espirals contràries, totes de 1964.
Òbviament, aquest és un camí que li obres les portes de l’assemblatge i de les tensions entre materials diversos i heterogenis, com a escultor que domina l’ofici en tot tipus de materials. Per això, paral·lelament als treballs del ferro, també ho fa amb fusta, bronze, formigó, pedra i terracota, i a vegades composa escultures amb materials diversos, com Colmenar (1961), amb fusta, ferro i pedra o Ull (1964), amb fusta, cordes i ferro. Excepcionals per la seva contundència són les obres Monument funerari (1959) amb formigó i pedra i Hieron (1959) en pedra, que posen en valor la força de la geometria, sempre tan present a l’interior de les seves obres.
Més emocional que racional, la seva evolució vers el despullament i buidatge de les formes no té a veure amb la metafísica constructivista d’un Oteiza, o d’un Chillida. L’obra de Subirachs té un component a vegades mitològic, propi de la Mediterrània, i més proper al subjecte que a l’objecte. En la generació informalista destaca per sobre de la majoria d’escultors catalans, si bé hi ha escultors que desmaterialitzen l’escultura amb nous materials com és el cas de Moisès Villèlia amb la canya de bambú, i que s’arrela en una altra via cultural i creativa.
L’exposició talla la cronologia el 1965, quan Subirachs deixa pas en la seva obra a altres fórmules figuratives que no havia explorat fins aleshores, amb un retorn a un classicisme simbòlic, període que es podria abordar des d’una perspectiva postmoderna. Els seus darrers treballs escultòrics a la Sagrada Família, de retorn a l’expressionisme inicial, generant polèmiques públiques amb els seus defensors i detractors, va eclipsar el seu autèntic treball de contribució a l’avantguarda en la generació informalista de la postguerra, que aquesta exposició ve a rescatar d’un oblit injustificat.