Cinthia Marcelle. Una artista compromesa amb l’espai físic través de la vida quotidiana
És la primera vegada que veig personalment el treball de l’artista brasilera Cinthia Marcelle i m’ha sorprès gratament, ja que només observant la primera obra exposada: una enorme instal·lació que ocupa tota una sala del MACBA, ja demostra el seu tarannà artístic, sobretot quan a posteriori descobrim el motiu de la seva creació. De fet, fins ara, no se li havia dedicat una retrospectiva fora del seu país, encara que el seu treball s’ha mostrat en diferents ciutats europees, americanes i asiàtiques.
Cinthia Marcelle. Una conjunció de factors
Comissària: Isobel Whitelegg
MACBA. Barcelona
Fins al 8 de gener de 202
Ara podem contemplar al MACBA Una conjunció de factors, comissariada per Isobel Whitelegg, especialista en art contemporani llatinoamericà, principalment del Brasil. Va comissariar també una altra exposició de la mateixa artista a Londres, l’any 2009. La mostra consta d’una cinquantena de peces entre instal·lacions, fotografies, vídeos i pel·lícules. Les obres corresponen al període 1999-2022, i es poden contemplar diverses sèries que permeten a l’espectador endinsar-se en el seu món. Un món impactant que serveix per comprovar en directe la “creació d’una poètica de l’acumulació, la multiplicació i la repetició, fins a l’ús de mise-en-scènes ambientals, amb materials i colors que evoquen llocs i contextos específics”.
Cinthia Marcelle va néixer a Bello Horizonte, Minais Girais, l’any 1974. Viu i treballa a la seva ciutat natal. La seva obra es mou dins de diferents àmbits com són la fotografia, el vídeo i la instal·lació, tal com es pot veure ara al MACBA. La seva formació prové de la Universidade Federal de Minas Girais on va estudiar Belles Arts. La seva obra s’ha pogut veure al Museum of Art de Seul, Museu Thyssen Bornemisza, Madrid, The J. Paul Getty Museum, Los Angeles i Museu de Arte Moderna, Sao Paulo, entre altres. Ha participat en diverses biennals: Berlin, Venècia (a la 57a edició del 2017 va ser guardonada amb una menció especial), Sharjah, Mercosul, Istanbul, Sao Paulo, Havana, etc. Ha obtingut diversos reconeixements internacionals com per exemple, el Premi Internacional de Interpretació, Trento; el Premi Anual d’Artista en Residència de TREN, Gaswoks, Londres i el Future Generation Art Prize, Pinlchuk Art Center, Kiev.
Una conjunció de factors
Marcelle és una artista interessada en tot allò relacionat amb el desordre, el caos i la confusió, sobretot quan fa referència al que succeeix a la vida quotidiana, però ho fa cercant l’ordre amb la idea d’organitzar les coses. Per això, les seves creacions es dirigeixen a la “repetició com estratègia artística, transformant l’eternitat d’un mateix en figures abstractes en veritables manifestos geomètrics de moviment contingut, tant polític com econòmic”. Els objectes que exhibeix procedeixen de la vida quotidiana, ja que tots ells els empra habitualment, tant a nivell personal com general.
Per a l’artista el procés creatiu “parteix de la convicció que l’art no està per damunt de res, ni l’artista, per damunt de ningú”. És ben cert, degut a que l’espectador quan contempla el seu treball s’adona que el que observa li és proper, degut a què els materials usats formen part de l’ideari de la majoria de la gent. Ella en canvi, els hi atorga la qualitat d’obres d’art, ja que si els veiéssim en un altre context no els hi donaríem el mateix valor.
El títol d’Una conjunció de factors fa referència al fet “d’implicar participants de procedència diversa -des d’obrers fins a músics o persones que coneix en el seu dia a dia- en la seva producció artística”. Precisament l’artista ho fa perquè l’interessa “la política de la inutilitat”. Per això la seva manera de fer l’art “no existiria si no pogués involucrar la gent, perquè busco canviar els espais on té lloc l’art”.
La primera obra que el públic es troba és The family in desorder (2018) que està situada en dues sales, que corresponen al concepte de l’ordre i el desordre respectivament. A la primera, es troben tots els materials que sol emprar l’artista: paper, ciment, corda, maó, fusta, vidre...Tots col·locats perfectament arrenglerats formant una mena de barrera entre l’espectador i la instal·lació. A l’altra sala hi ha els mateixos materials, però amb l’afegit que tots ells estan desordenats, com si algú o algunes persones els haguessin destrossat. De fet, han estat sis persones del mateix personal del museu les que han intervingut, deixant un espai caòtic, amb la singularitat que el públic hi pot transitar. En realitat els veritables protagonistes de l’obra són la gent que ha participat en aquesta acció. Hi han estat cinc dies intervenint, amb l’objectiu, segons l’artista de “detonar l’estructura dels materials produint el que ells volen. Després, entro per veure el resultat”.
La següent obra consta d’una trilogia de pel·lícules filmades a vista d’ocell a Minas Gerais. Es tracta de Fonte 193 (2007), 475 Volver (2009) i Cruzada (2010). En la primera veiem un camió de bombers que va donant voltes sobre un terreny de color vermell, ocasionant que aparegui la figura d’un cercle perfecte, mentre una mànega d’aigua va regant el cercle com si es tractés d’una font invertida. Aquesta acció es va produint de manera reiterada amb una duració de quasi bé 6 minuts. Aquest vídeo va ser un encàrrec de la IX Biennal d’Art Contemporani de Lió. Quant a 475 Volver, en lloc d’un cotxe de bombers és una excavadora que forma el signe d’infinit. En aquest cas la durada del vídeo és més llarga, 8 minuts. L’última peça em recorda la instal·lació que vam poder veure al CCCB fa dos anys de William Kentridge, concretament More Sweetly Play the Dance, on un grup de gent va caminant i ballant al so de la música. Aquí apareixen quatre grups de quatre músics que caminen per diferents camins, tocant “Avante camarada”. Es van creuant, agrupant i barrejant per separar-se de nou.
Pel que fa a No Ar/On air (2019), és una altra instal·lació a gran escala, ja que ocupa una sola sala. Representa una emissora de radio dins d’un escenari emmoquetat què fins i tot es pot veure des de l’exterior del museu. La seva funció és la de rebre la “reescenificació col·lectiva de dues obres de teatre. Sorilégio i Une tempête”, que fan referència a l’acadèmic, poeta, activista i dramaturg brasiler Abdias do Nascimento i al poeta, escriptor i polític franc martiniquès Aimé Césaire, respectivament. L’objectiu de la instal·lació és que els visitants puguin accedir a la plataforma aarea.co, que consisteix en afegir un link a qualsevol cançó online. La música que elegeixen s’emetrà “instantàniament i provocarà canvis en la il·luminació”.
A Capa Morada s’exhibeixen quatre sèries de fotografies on es pot veure a l’artista camuflada mentre era resident a Ciutat del Cap, juntament amb el fotògraf, realitzador i director de cinema sud-africà Jean Meeran, l’any 2003. Marcelle “intenta barrejar-se i fondre’s amb l’entorn que l’envolta: els carrers, els murs, les façanes de les botigues i les parades dels mercats”. Hi ha una imatge on es veu l’artista en un autobús al costat d’altres passatgers on passa desapercebuda degut al color de la seva pell. A El conversador (2005) veiem un cavall blanc que té el cap tapat per una tela vermella que es confon amb el seu entorn, ja que té la mateixa tonalitat. Aquesta obra forma part de la sèrie Capelles, on també s’exhibeixen les peces Retirants, Tanca miratge, Pista i Confrontació.
Segons la directora del MACBA, Elvira Dyangani Ose, l’exposició és una de “les més apassionants que es veuran aquesta temporada a Barcelona (...) L’obra de Marcelle és una aparent oda al caos, una crida al desordre en un sentit positiu i emancipador”. De fet, són obres d’un marcat contingut de crítica social en un entorn on els objectes i situacions que hi apareixen ens són propers, sobretot els que fan referència al seu país, o sigui, al territori que millor coneix, tant des de la vessant humana com des de l’espai físic.