Una feliç troballa de nombrosos dibuixos de Luis Marsans (1930-2015), el pintor de la malenconia, ha permès l’exposició "De Proust a Marsans. A la recerca del temps perdut" als Espais Volart de la Fundació Vila Casas. Marsans, pintor del silenci, de la memòria, del temps mort, de la durada de la lectura o del temps de l’escolta musical, mostra en aquest recull de dibuixos les afinitats electives entre la seva obra pictòrica i l’obra literària de Marcel Proust. Un recull que no es pot considerar una simple il·lustració de l’obra magna de Proust, sinó una immersió total en transposar l’obra literària dela Recherche en imatges.
De Proust a Marsans. A la recerca del temps perdut
Comissaris: Glòria Farrés i Àlex Susanna
Espais Volart. Fundació Vila Casas
Àusias Marc, 20-22. Barcelona
Fins al 15 de gener de 2023
L’obra de Luis Marsans reapareix de tant en tant en la dinàmica expositiva i ens sorprèn agradablement amb una obra que expressa el temps en una natura morta, ja es tracti dels lloms dels llibres en una biblioteca, de partitures musicals, d’uns canelobres, d’un ram de mimosa, d’un jardí o d’una visió crepuscular de la seva estimada Venècia. És en aquesta ciutat on vaig poder coincidir amb ell i el seu marxant d’aleshores Claude Bernard, en un vell palau, on el temps perdut era el protagonista de l’aire que respiràvem, en una vetllada inoblidable. Venècia expressa el seu passat esplendorós i decadent amb reflexos d’or matinals de l’àngel del campanile de Sant Marc que feia feliç al Proust infant que descriu a Albertine desapareguda II. Marsans s’hi trobava bé a Venècia. Hi havia el rastre d’un temps perdut, que encara respiren els vells palaus, les cúpules daurades i les aigües dels canals.
Marsans ha estat un pintor viatjat, de cultura parisenca i americana. Recordem que durant la Guerra Civil la família viu a París i el 1947, amb disset anys, viatja als EUA i a Mèxic, on coneix Salvador Dalí i l’artista Ismael Smith. Diríem que l’impacte del dandisme en els personatges d’Ismael Smith és encara present en la figuració que transforma en imatges l’obra literària dela Recherche. Ens recorda també els temps de Laura Albéniz, la filla del compositor, escriptora i artista brillant d’aquest temps crepuscular i perdut de final del segle XIX. De retorn a Barcelona el 1948 es relaciona amb Ramon Rogent, Joan Ponç i els artistes de Dau al Set. Però segueix viatjant a França, a Aïs de Provença, per conèixer l’arquitecte Walter Gropius i aprofundir en l’obra de Cézanne. A partir de mitjan dels anys 50 Marsans construeix la seva pròpia obra i trajectòria, entre figuració i abstracció, amb amistats influents però no determinants en la seva obra com Marcel Duchamp, l’arquitecte J.A. Coderch, i els escriptors J.E. Cirlot i Ramon Gaya.
Entre 1966 i 1972 es dedica intensivament a la Recherche du temps perdu, il·lustracions que exposa a la galeria Trece de Barcelona el 1972 i deu anys més tard al Musée Balzac de París. Reprèn la recerca proustiana els últims anys de la seva vida reelaborat els personatges de la Recherche per a un llibre que no va veure la llum.
Ara, podem gaudir novament d’aquest repertori de personatges i d’escenes proustians, en què domina el negre sobre el blanc del paper, en tinta i grafit, o bé, en guaix i pastel, excepcionalment. Sovint, els personatges són fets d’una taca com a vestit i barret amb un perfil al rostre, gairebé caricaturesc. A vegades, és un simple contorn dibuixat d’un sol traç, en altres, com és el cas de les parelles, és la confrontació d’un personatge en negre, el masculí, i el femení, en blanc. En qualsevol cas, aquestes figures són un record de la lectura de la Recherche, d’aquests tretze volums autobiogràfics que descriuen una vida no pas com ha sigut sinó com aquell que l’ha viscut se’n recorda. I és aquí on es qüestiona l’anomenada “memòria involuntària” de Proust, quan hom es pregunta si no estaria més propera a l’oblit que a allò que anomenem record. Proust va ser el primer que va fer del segle XIX una matèria per a memorialistes i justament comença la història de la seva vida amb un “reveil”.
També Walter Benjamin, una altre mestre pres de la malenconia, escriu l’inacabat Llibre dels Passatges (Passagen Werk) com una memòria del segle XIX, d’un temps perdut. Veu en Proust la possibilitat de transposar el despertar individual, tal com la Recherche el dona a entendre, al pla de la col·lectivitat social, a fi d’escapar del malson de l’etern retorn del que és nefast. I és Benjamin, traductor de Proust, que escriu al diari intel·lectual d’esquerres Litersarische Welt el 1929 l’article Zum Bilde Proust (Per la imatge de Proust), un text que intenta emplaçar la imatge en l’obra de Proust i també la imatge que Proust ha donat d’ell mateix. I això és també el que fa Marsans amb els seus dibuixos. Però Benjamin tenia por de contaminar-se i d’enverinar la seva escriptura de Proust, si bé és cert que la sèrie de textos d’Infància a Berlín cap a 1900 que Benjamin escriu en part al final de la seva vida és una reescriptura minimalista i fragmentada, assumida i reivindicada de la Recherche. Així ho veu Robert Kahn, traductor al francès d’aquest text de Benjamin sobre Proust, on a més, hi constata una proximitat vers la cèlebre tesi L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica amb les idees i la pràctica de l’àvia del Narrador: “aquesta no ofereix pas a l’infant las fotos dels llocs desitjats, sinó els dibuixos, els gravats o els artefactes més pròxims de l’original.”
A nivell de llenguatge, nominar, donar noms, és l’essència de la creació. I Proust ho fa intentant posar els noms a les coses, als esdeveniments, als éssers. També ho és per a Walter Benjamin, que ho defensa ja en un text de 1916, exemple de mística del llenguatge i de la seva capacitat mimètica. I Proust, en el Carnet de 1908, matriu de la seva gran novel·la, menciona la Zohar, i és des d’un punt de vista jueu que també es pot analitzar la Recherche. En la transposició del llenguatge a la imatge que es deriva de l’obra proustiana, també Luis Marsans crea en la pintura i el dibuix una essència lingüística que anomena les coses, i prou: no més narrativa, en una aplicació justa del nom amb la cosa. Així, estalvia detalls superflus en els seus dibuixos, i amb pocs traços s’anomena el personatge. Amb les biblioteques fa el mateix, anomena el genèric llibres, però no entra en el detall de quin llibre es tracta.
És interessant viatjar entre aquestes afinitats electives entre Proust, Marsans i Benjamin, perquè són creadors des de la memòria i perquè per a ells els noms són la cosa. Robert Kahn ens recorda que la tercera part de Du côté de chez Swann es titula “Noms de pays: le Nom”, on Proust desplega un esbós dels grans somnis de la toponímia de diversos llocs i sobre els significants de Bayeux, Lamballe, Coutances, Balbec, on s’hi pot llegir “Els noms, perquè són l’asil dels somnis, són els amants del desig”, frase que devia plaure molt a Walter Benjamin, i segur també a Marsans.
L’exposició De Proust a Marsans. A la recerca del temps perdut recupera també l’interès que Marcel Proust ha generat en la literatura catalana i les dues traduccions que existeixen, la de Vidal i Alcover, la de Josep Maria Pinto, acabada just aquest any, versions que completarà la que està en marxa, de Valèria Gaillard. L’entrevista amb Amadeu Cuito, amic de Marsans i fill de Ferran Cuito, que atresorà una gran biblioteca sobre Proust, avui a Barcelona, tanca aquesta mostra, que flaira un temps perdut, retrobat en la memòria de l’art i de la plàstica de Luis Marsans.