Els qui som fans de Frederic Montornés ja teníem ganes de tornar a trepitjar el territori català per aproximar-nos, des de l’art contemporani, a les coses invisibles. Els seixanta-tres capítols que conformaren el programa televisiu Territori Contemporani i les deu intervencions artístiques desplegades per tot el mapa amb el projecte ‘Obres els dipòsits’, donen pas enguany a la iniciativa ‘Passat/Present’, una aposta feta per dues direccions generals del Departament de Cultura, l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural i la Direcció General de Promoció Cultural i Biblioteques, amb la voluntat de connectar la història, el passat mitjançant el patrimoni que hem heretat, amb el món actual, el present a partir de l’art contemporani que projectem. Montornés concep aquesta nova aventura com un viatge que ens permet revisitar temporalitats des de l’actualitat per tal de posar en valor tot allò que encara avui té sentit: “un patrimoni comú que és la font de la qual hem begut però també de la font de la qual sempre podem beure”, explica.
‘Passat/Present’ arrenca amb quatre intervencions a quatre espais gestionats per l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural que, d’altra banda, representen les quatre províncies catalanes i que ressegueixen la nostra història des del paleolític fins a l’activació de la màquina de vapor. Amb la consigna de recuperar la memòria dels llocs i d’acostar-nos a l’art tot projectant-lo en el paisatge, en l’arquitectura, en la maquinària, en les pedres dels diferents espais intervinguts, les quatre artistes proposades han sabut articular nous relats a l’entorn de la història escrita, noves mirades a l’hora d’interpretar el nostre patrimoni, noves metodologies que contribueixen a investigar i a projectar el coneixement. Josep Vives, director general de Promoció Cultural i Biblioteques, ha destacat la voluntat de forjar una mirada contemporània sobre allò que altres van mirar i d’obrir el patrimoni cultural del país a altres públics mitjançant noves línies programàtiques. Així doncs, el que a hores d’ara pot semblar una prova pilot, ja té compromís de continuïtat de cara al 2023 atès que Vives ha anunciat “una ampliació dels espais i territoris intervinguts amb la representació d’entre una i dues intervencions per vegueria”. Una notícia que celebrem.
Amb un pressupost modest i en contra del principi d’espectacularitat, la idea d’intervenció és plantejada com quelcom de subtil que no ha de fer ombra al llegat heretat però que, en canvi, ha de fer pòsit i, en la mesura del que sigui possible, passar a formar part del discurs del lloc, de l’essència de l’espai. Aquesta integració neix de la voluntat d’acompanyar el procés creatiu d’un procés de recerca profund que permeti entrar en contacte amb el lloc en qüestió per part de les artistes proposades, que se l’apropiïn, que el sentin, que el llegeixin fins al punt que el resultat no mostri només la història que acull sinó també la història que se sent. Aquest exercici de relectura planteja derives envers allò que l’espai va ser però també envers allò que presenta ara i proposa intervenir el patrimoni per dotar-lo de vida, d’ànima, tot revisant el concepte passiu de la contemplació. El fet que cada artista pugui deixar petjada de forma permanent a l’espai transitat és un dels aspectes més rellevants de la iniciativa i, a la vegada, una posada en valor de la pràctica contemporània des dels paràmetres de la transmissió de coneixements.
Montornés ha fet diana amb els espais escollits, de naturalesa i significació ben diversa, i amb les artistes proposades, quatre dones de diferents generacions que han sabut captar l’esperit dels llocs i dotar-los de màgia i singularitat. Des del cos, la veu, la paraula, l’escriptura, l’escultura, Laia Estruch, Dora García, Irene Solà i Mònica Planes han transitat per aquest Passat/Present al marge de discurs oficial per fer-nos visible tot allò que s’escapa de la nostra percepció. Així doncs, Laia Estruch (Barcelona, 1981) donà el tret de sortida al cicle a finals de setembre amb la perfomance ‘Hute’ a la Roca dels Moros de Cogul, una acció que visibilitzava les veus que al llarg del temps han anat erosionant el paisatge intervingut. El pas de l’artista per un dels jaciments rupestres més importants de la Península Ibèrica ha permès pintar les roques per la veu i convertir el paisatge en una partitura fins al punt de desplegar una composició sonora que s’instal·larà al centre d’interpretació del lloc. Fa uns dies prengué el relleu Dora García (Valladolid, 1965) amb la performance delegada ‘Maria Magdalena’ al monestir cistercenc de Santes Creus per posar el focus en la presència femenina en un monestir habitat per homes a través de la recuperació dels mites i de les llegendes forjats en un personatge bíblic controvertit com és Maria Magdalena. La presència d’aquesta figura al monestir en diferents formats i dimensions ha donat lloc a la creació de cinc cartel·les escrites a mà, a mode d’anotacions i distribuïdes al claustre i a l’interior del monestir, que expliquen una història de ficció escrita per García sobre aquesta devoció. El conjunt permet veure amb altres ulls l’arquitectura de l’edifici i reflexionar a l’entorn de la idea de les relíquies.
Ara que som a l’equador del viatge ja frisem per acompanyar Irene Solà (Malla, 1990) fins al jaciment grec d’Empúries el 26 de novembre amb ‘Empúries-Foça’, un periple cap als orígens, cap al punt zero de la història, un relat d’anada i de tornada que vol lligar les històries sense topall tot creant un fil invisible entre Empúries i Foça des del passat i des del present. L’articulació d’una exposició a la biblioteca del museu feta a partir de les postals-records que relaten les troballes obtingudes durant els viatges de Solà i el fet que aquestes postals passin a formar part de l’arxiu de la biblioteca són un exemple clar de com l’art contemporani contribueix a donar una nova vida a la història i al pas del temps. Tancarà el cercle Mònica Planes (Barcelona, 1992) el 17 de desembre des del MNACTEC amb ‘Pila’, una oda al moviment, a l’energia, a l’impuls motor de les màquines per mitjà de la instal·lació de petites peces que, talment com si fossin apunts escultòrics, ajuden a comprendre com la suma d’engranatges fa possible l’activació d’un motor que dona vida a la gran màquina de vapor que ocupa la sala intervinguda.
Malgrat l’escassa difusió feta a hores d’ara del cicle, aquestes quatre intervencions han estat extremadament meditades i treballades pel comissari de tal manera que quan veus interactuar les artistes amb els llocs sembla com si ens convidessin a casa seva, com si trepitgessin uns espais que els són propis, que estan fets a la seva mida. Les propostes, de caràcter íntim i de petit format, són un regal per al visitant: una experiència singular en tota regla que esperem que sigui el principi d’una llarga aventura. Perquè, de patrimoni, no ens en falta, i d’artistes, tampoc.