Paul Kee i Joan Miró es troben feliçment a la Fundació Miró de Barcelona amb l’exposició "Paul Klee i els secrets de la natura", i es retrobaran l’any vinent al Zentrum Klee de Berna, d’on provenen les obres de Klee que podem veure ara a la Miró, quan aquest museu exposarà la mostra "Joan Miró. Nous inicis", amb obres de gran format que van fer possible l’estudi a Palma de l’artista.
Paul Klee i els secrets de la natura
Comissàries: Martina Millà i Fabienne Eggelhöfer
Fundació Joan Miró. Parc de Montjuïc. Barcelona
Fins al 12 de febrer de 2023
Revisitar la pintura de Paul Klee (Berna, 1879-1940) és endinsar-se en un dels creadors més sensibles i dotats de les primeres avantguardes del segle XX que travessa la sensibilitat d’alguns dels seus corrents principals, sense adscriure’s pròpiament a cap istme o tendència. El seu treball és introspectiu, una recerca constant vers els elements plàstics essencials, un treball gairebé científic de la realitat, en què hi té un gran paper la natura. D’això va l’exposició que ara es pot veure a la Miró. Al mateix temps, i en relació a la poètica de la natura de Klee, s’introdueixen quatre dones artistes: Gabrielle Munter, pintora de l’expressionisme alemany; Emma Kunz, amb les seves abstraccions geomètriques guaridores; el surrealisme de Maruja Mallo, amb la seva natura diabòlica i Sandra Knecht, artista suïssa interessada en la metamorfosi dels éssers vius.
La natura permet a Klee reflexionar sobre la creativitat, l’experimentació, el procés de l’obra d’art, la consecució de la forma i elaborar un corpus d’obra plàstica poètic i líric, dins d’una abstracció inclassificable. Tota la seva obra és fruit d’una experiència espiritual de connexió intrínseca amb la natura, desenvolupada, a més, per la necessitat pedagògica de les seves classes a la Bauhaus en els seus diferents períodes, però especialment entre 1921 i 1931.
L’exposició Paul Klee i els secrets de la natura traça un fil conductor en l’obra d’aquest artista suís d’ascendència alemanya a partir de la natura, des dels anys de formació fins al final de la seva vida. Ja des dels seus inicis Klee mostra un interès per representar la natura més des d’una sensibilitat emocional que no pas realista o òptica. Aquí s’apropa més a aquella necessitat interior defensada per Kandinski a De l’espiritual en l’art (1911). Tant per la seva sensibilitat plàstica com musical sempre s’han aparionat aquests dos autors defensors d’un art de l’interior de les coses més que de l’exterior, a les que cal dotar d’uns valors cromàtics que no tenen per què casar amb els colors de la realitat visual.
L’àmbit dedicat a la formació de Klee, entre 1883 i 1911, presenta un infant que intervé en les làmines de ciències naturals i un jove que s’exercita dibuixant paisatges, boscos i planures a llapis en petits quaderns. L’exercici de l’organografia de les plantes amb flor i l’elaboració d’herbaris formava part dels estudis de ciències naturals de Klee. S’hi veu la destresa i els valors en la línia que ja no perdrà d’ara endavant, i que es mantindrà en èpoques de la Bauhaus quan aquest desenvolupament lineal es transformi en xarxes geomètriques: “...començo allà on la forma creadora comença, el punt animat per un moviment”. L’altre element que no deixarà mai més serà la taca de color, que pot prendre diferents significats segons el context. Un cercle pot ser un sol crepuscular o una flor, per exemple. En aquests anys formatius Klee s’inscriu en la tradició germànica de la il·lustració de les espècies animals. És també una tradició científica de les ciències naturals, amb la descripció dels minerals, les plantes, els animals i l’anatomia humana. L’exposició recupera alguns minerals, collages amb plantes i un llibre amb fotografies d’un dels grans mestres alemanys de la natura: Karl Blossfeldt, amb Unformen der Kunst, Berlín, 1929.
Els estudis de Goethe sobre La metamorfosi de les plantes (1790), la Teoria dels colors (1810) i el Viatge a Itàlia (1749-1832), que Klee va llegir de jove resseguint el viatge goethià per aquest país el 1901, van influir sens dubte en aquesta visió secreta de la natura que el pintor vol descabdellar i fer visible. El diàleg amb la natura és imprescindible per entendre l’obra de Paul Klee, perquè també l’home forma part de la natura. Així ho confessa el 1923 quan diu: “L’artista és un ésser humà, i com a tal, és natura i part de la natura en l’àmbit de la natura mateixa”. Així, doncs, l’ésser humà té amb la natura un “arrelament terrenal compartit”.
Al retorn del seu viatge a Itàlia, segons explica Fabienne Eggelhöfer, comissaira juntament amb Martina Millà de la mostra, Klee rep l’influx de Ch. F. Hebbel en el camí introspectiu de reconèixer les lleis internes de la natura. Hebbel escriu: “Certament, ni el cel ni la terra no tenen cabuda en el marc del poeta, però sí la llei que els domina i els mou”. I Klee anota: “...l’estil es troba per sobre de la natura en la mesura que no en reprodueix l’aspecte exterior, sinó el seu sentit. S’ocupa de les seves lleis”.
Un segon àmbit de l’exposició parla de la natura com a enigma i evasió, abraçant un període que va des del seu viatge a Tunísia a les seves primeres col·laboracions a la Bauhaus (1912-1920) i se’l relaciona amb l’expressionisme alemany i amb Die Brücke (1905-1913). Cada cop és més clar que el suport paper, l’aquarel·la, el pastel i, sobretot, el dibuix a llapis o a tinta són els estris que domina per executar el munt d’exercicis plàstics que l’ajuden a entrar en la gènesi de la natura. Allò que interessa a Klee no són les aparences de la natura, sinó les seves lleis internes, la llei primordial conformadora de la natura. Més enllà de l’aparença, doncs, el seu interior.
La seva docència a la Bauhaus en la dècada 1921-1931 mostra un exercici constant per arribar al moll de l’os del sentit del a natura. Estructura amb el dibuix fenòmens naturals, com per exemple la pluja, Regen [Pluja] (1927), dibuixant unes xarxes geomètriques en sentit descendent, o el dibuix Dorf im Regen [Poble sota la pluja] (1929), en què un laberint de quadrats i rectangles indicant les cases són travessats per línies fines inclinades de pluja a llapis sota la broma d’un núvol suau tacat de grafit. Però també hi ha una al·lusió a la sinestèsia, com per exemple a Klange südlichen Flora [Sol de la flora del sud] (1927), una harmonia de quadrats de diferents colors.
El darrer període (1932-1940) ens parla de síntesi. De fet, tota l’obra de Paul Klee es dirigeix vers una simplificació que il·lustra la seva famosa sentència de 1918: “L’art no reprodueix allò visible, sinó que ho fa visible”. Aquest és mestratge de Paul Klee que argumenta en el seu escrit “Vies per a l’estudi de la natura” [Wege des Naturstudiums], que encertadament reprodueix el catàleg de la mostra. Tota l’exposició intenta demostrar el que s’amaga dins d’aquesta sentència.
Finalment, i per reblar el seu interès per la natura i recordar la impressió que li produí un aquari al vell Nàpols durant el seu viatge de joventut a Itàlia, l’exposició contempla un aquari de veritat on el moviment de peixos i plantes és el moviment de la natura.
“Així, doncs – diu Fabienne Eggelhöfer com a conclusió – allò que uneix l’art de Paul Klee amb la natura no són només els reiterats motius vegetals en la seva obra, sinó, sobretot, l’íntima connexió entre els processos naturals de creixement i la creació plàstica.”