Concerts a Mèxic, la Xina o el Japó; gires —s’atansen a la desena— que els han dut de Liubliana a Copenhague, de Chicago a Québec. Només els queden per trepitjar el continent africà i Austràlia. I cauran: des dels antípodes els van arribant invitacions que un dia acabaran per poder acceptar, al Marroc hi ha un festival on abans que tard posaran el peu. Qui ha dit que des d'un petit enclavament als Pirineus com és Andorra, no es pot sortir a conquerir els públics d'arreu? "El nostre valor, el nostre llegat, no serà ser grans músics, que segur que n'hi ha de millors, sinó la nostra ètica del treball", reflexiona Carlos Lozano, guitarrista i co-fundador de Persefone, banda de metal progressiu que, conscients del tot o no, està fent història. Aquest viatge musical l'han somiat però, sobretot, han picat molta pedra. O molt metall.
A l'abril del 2018 havien d'oferir un concert a Ciutat de Mèxic. Arribant a l'auditori, van veure una immensa cua de gent esperant-se i Lozano va preguntar al mànager, encuriosit, qui devia ser la banda que hi tocava. L'interpel•lat se'l va mirar amb estranyesa i li va respondre: "Vosaltres". Una d'aquelles sorpreses que dóna la vida, que deia el pobre Pedro Navaja. Les dels andorrans, però, molt més afortunades. Encara se sorprenien d’atreure tant de públic malgrat que ja havien passat, al 2014, per Xangai, Pequín i la taiwanesa Taipei. A la capital xinesa es preparaven per agafar el relleu de la banda que els precedia quan van sentir el bram del públic. Una ullada ràpida els va mostrar les 5.000 persones que s'amuntegaven als peus de l'escenari . Un xoc. "Era el primer cop que teníem tant públic. Penseu que veníem d'actuar en sales, amb dues o tres-centes persones, i això ja ens semblava molt". En realitat, encara avui se segueixen pessigant.
Persefone acaba de tornar de gira. Colònia, Hamburg, Berlin, Praga, Varsòvia, Viena, Zúrich, Milà, Barcelona, Madrid, Dublin, Londres, París. I ens hi deixem unes quantes: 22 ciutats en un mes. Després d'una aturada de quatre anys sense cap directe i en un moment que ha posat les coses "logísticament complicades". Ja sabem tots: preu de carburants, etcètera, que encareix els costos. Però aquí està, una fita més. "Hem tornat vius". I han fet soldout a la capital irlandesa, a Holanda (on tenen un públic molt fidel) o a la barcelonina sala La Nau. Un recorregut per presentar davant els fans d'arreu (la del metal és una família petita però compacta) el disc que han treballat durant l'aturada pandèmica. "No diré que ens beneficiés un moment tan dur per a tothom, però finalment per a nosaltres no va passar en el pitjor moment, com si acabéssim de treure àlbum". Cert que, com a tothom, els va partir la vida pel mig, però el fruit d'aquests anys és Metanoia (Napalm Records, 2022), el sisè àlbum de la formació. Entusiasmats amb el fitxatge per part d'un dels segells més grans pel que fa al hard rock.
L'àlbum va ser complicat de parir perquè la banda acostuma a compondre amb tots els membres a l'estudi, cosa impossible amb les restriccions. Així que no, tampoc en aquest cas es van permetre treballar-lo a poc a poc, sense el córre-córre d'última hora per a tenir les gravacions llestes i enviar-les a Estocolm per a les mescles. Una producció nòrdica, a càrrec de David Castillo (pare malagueny i mare sueca), a Ghost Ward Studios. El seu disc anterior, Aathma, també va venir del fred: produït per Jens Bogren, un dels més influents i desitjats per tota banda de metal. "A David ens el va presentar el mateix Bogren, ens va venir a veure a un directe i es va generar un bon feeling personal". En tot cas, van continuar apostant pel so escandinau. "És normal, a Suècia i els països nòrdics hi ha tanta demanda, tanta afició, que s'acaba convertint en un focus que atreu grans tècnics i per descomptat, els músics d'arreu, que anem buscant el top".
Què conté Metanoia? Musicalment parlant, "ens enfrontàvem a la dicotomia de sempre, per aconseguir fer una cosa que donés valor, sense repetir-nos però sense allunyar-nos massa del que fem, per no defraudar les expectatives de qui ens segueix". Aconseguit? Als fans toca de parlar, però Lozano considera que "hem arribat al següent nivell sonor i el disc pot agradar o no, però hi ha un nivell molt alt de producció, una pujada en vertical en la direcció artística i en el so". Temàticament, continuen en aquesta temàtica filosòfica diguem-ne, quasi espiritual. "En les lletres es reflecteixen les vivències personals; no anecdòticament, sinó com a preocupacions existencials".
Persefone és el somni fet realitat de dos jovenets d'Albacete. "Moe[Miguel Espinosa, el teclista] i jo estàvem en plena adolescència estúpida, asseguts en una vorera i dient-nos que volíem una banda de metal. Érem els companys perfectes, sempre hem encaixat molt bé, som com germans. La qüestió era com fer-ho realitat". Eren mitjans dels noranta. "Li vaig exposar el pla: farem molts àlbums, tots de bona qualitat però cadascun millor que l'anterior. Fins que sigui innegable que som aquí i algú haurà de fer-nos cas. I així ho hem mantingut". Dels estalvis infantils, els del regal de la primera comunió i aquestes coses, van sortir els diners per a la primera gravació. "Pots comptar, dolentíssim, una collonada que encara avui ens l'escoltem per riure una estona". Sí, sí, però una lliçó que tots dos poden exposar als seus alumnes: "No pretenguis començar fent-ho bé, però comença". A partir d'aquí, "aquest procés etern d'il·lusionar-te, veure com has fallat, desil·lusionar-te, comparar-te amb d'altres, tornar a començar...".
L'autèntica bogeria començava uns anys més tard: Lozano es va traslladar a Andorra. Raons extramusicals. Però l'acompanyava el convenciment que Persefone havia de materialitzar-se. I es va posar a buscar músics. Al primer bateria, Xavi Pérez, el va veure entrar a Marrugat, la botiga de música on treballava, un referent per on van desfilar músics d'arreu de l'Estat Espanyol, i que acaba de tancar portes, per cert. Tornant a Persefone, Lozano va assaltar aquell client per embarcar-lo en l'aventura. Seria el nexe amb els següents fitxatges: Jordi Gorgues (guitarra) i Toni Mestre (baix). Després va baixar fins a Albacete per arrossegar Espinosa. Et voilà. "Recordo com els venia la moto, els assegurava que en deu anys estaríem tocant al Japó. En realitat, els vaig garantir que faríem tot allò que ara estem fent. Sustentant-me en el no-res". De fet, quan una dècada més tard volaven rumb al primer concert nipó, els companys li asseguraven que amb això ja donaven les seves promeses per complertes.
En aquest temps han desfilat per la banda altres músics: Aleix Dorca a la guitarra o Marc Mas a la bateria s'hi van estar un temps i van marxar, com Gorgues i Pérez. La formació actual la completen Marc Martins, que va entrar com a bateria i ara n'és el vocalista, i Filipe Baldaia i Sergi Verdeguer, guitarra i percussionista respectivament. "A Martins el vam fitxar en el nostre primer concert: el vaig veure cantant en primera fila i vaig pensar a aquest el pesco jo". Verdeguer s'ha convertit en una "pedra fonamental" de la banda, "molt intel·ligent i que és qui ens empeny i ens colla". De fet, mantenir Persefone obliga a fer molts números i és a ell a qui han designat per dedicar-se a temps complet al projecte. Altres membres mantenen professions que no tenen a veure amb la música. Lozano i Espinosa es dediquen a la docència i a altres productes musicals: amb Sonos, productora engegada per Pere Revert, signen bandes sonores per a videojocs i cinema o per a la sèrie infantil de Televisió Espanyola Momonsters.
Lozano albira un projecte arrodonit, un final del camí, no llunyà. Encara que tampoc proper: no ho poden cridar als quatre vents de moment, però com a mínim hi ha tres gires esperant-los a la cantonada. No obstant, ja hi ha un trajecte fet per reflexionar-hi: "No crec que siguem músics excepcionals, però sí que crec que hem expressat una ètica del treball, hem demostrat que qui vol, ho aconsegueix". La gràcia de tot plegat, conclou, està en el camí fet. "No em sento tan orgullós quan trepitjo un escenari com quan veig aquests paios a les cinc del matí al local d'assaig, morts de son i amb una jornada laboral l'endemà, i allà estan amb un somriure, els cabrons!"