Forjar-se una identitat pròpia és l’única revolució possible, i la lluita contra hom mateix (o la pugna per evitar els contextos que voldrien alienar-nos) sempre brolla d’una transformació radical. El canvi d’essència o de natura, la metamorfosi, és el tema rector del Clàssics d’enguany, un festival que ha arribat a la quarta edició i té la gosadia d’obligar-nos a pensar des de les arts.
Cada forma de civilització ha barrinat processos molt determinats per definir la batalla radical que mena al subjecte; de fet, el text original de l’invento, del poeta Ovidi, ja ens adverteix que les metamorfosis, encara que guiades per l’amor, sempre amaguen una sèrie de canvis abrusadors i terribles. Així també ho va veure Kafka, qui sota l’anècdota d’una transformació radical animalística, pintà l’individu com una espècie de fill bastard de la societat que l’acaba matant.
Filosofava així (de malament) mentre escoltava la conferència inaugural d’aquesta quarta edició del Clàssics (una sessió d’amigues culturetes al CCCB moderada per la filòsofa Sira Abenoza amb Samantha Hudson, Denise Duncan, Ahmad Jan Nawzadi i Vanesa Freixa).
Si alguna cosa caracteritza la nostra forma de marcar identitat no només és l’acceptació d’una metamorfosi (de gènere, però també de classe i nació) tramada amb voluntat de fer-se des d’una cambra pròpia i la conseqüent màxima ànsia de llibertat possible; diria que ara la identitat ha esdevingut una andròmina molt més utilitarista que no pas espiritual i, per no perdre’m en la cosa abstracta, una font de diferència que per tal de sobreviure ha de fabricar prou singularitat respecte la massa com per obtenir un benefici comercial (això ho han entès perfectament les dones, que són molt més intel·ligents i tenen molta més mala llet que nosaltres).
Barcelona diu que pensa, i al festival filosòfic d’aquest nom (que ha omplert les places de col·legues pensaires i de gent Barcelona en Comú que els escolta) el Clàssicshi afegeix una mica més de pes històric i un plus notori de catalanitat, la qual cosa és d’agrair.
Avui, mentre escric aquesta gasetilla, som a punt d’escoltar l’actoríssim Joan Carreras llegint fragments de Les Confessions agustinianes als murs de Sant Felip Neri (diuen que les entrades s’han esgotat; espero que aquest espectacle es torni a programar ben aviat; teatres públics, desperteu!) i, dissabte vinent al Monestir de Pedralbes, el meu admirat compositor Joan Magrané ha ideat un programa de xacones en metamorfosi que interpretaran els músics Bernat Prat, Marc Díaz i Maria Florea, amb la gran Rosa Renom ficant-hi el nas per donar veu a Rilke, Bartra i Vinyoli. Pot ser una cosa molt transcendent. Ulleu el programa, que paga la pena.