L’any 1983 naixia el Festival Internacional de Cinema de Muntanya de Torelló. Quatre dècades més tard, els pioners d’aquella aventura continuen fent el cim, adaptant-se als discursos actuals i a les inclemències dels nostres temps.
Rememorem els quaranta anys de vida del certamen i descobrim algunes de les novetats d’enguany, acompanyats de Joan Salarich, director del festival.
Festival Internacional de Cinema de Muntanya de Torelló
Torelló, de l’11 al 20 de novembre de 2022
www.torellomountainfilm.cat
Per què un festival de cinema de muntanya apareix en un lloc com Torelló, al nord de la Plana de Vic i a mig camí entre el mar i l’alta muntanya? Com va sorgir aquesta iniciativa?
Tot va començar per l’interès que, des del Centre Excursionista de Torelló (CET), hi havia de projectar pel·lícules, organitzar xerrades i, sobretot, passar diapositives, que era el clàssic de l’època. Aleshores, principalment, s’explicaven les expedicions que es feien als Andes i als Alps. La idea d’organitzar un festival va ser un pas més de tot allò.
En un inici, vàrem tenir com a referent un festival que es feia a Sant Sebastià. Aquell exemple ens va animar a pensar el certament com a concurs competitiu i no, simplement, com a una mostra de films.
Un segon element a tenir en compte és que el lloc on interessen més els esports de muntanya no és a les zones de muntanya, sinó a la ciutat. En el passat, qui anava a buscar els aires de muntanya eren els que tenien calers; per tant, els de ciutat. Tot i així, és cert que actualment això ha canviat i s’ha generat una economia entorn del muntanyisme.
En aquest sentit, es podia esperar que un festival de muntanya nasqués fora de l’Alt Pirineu. Fins i tot hauria pogut néixer a Barcelona, però, la iniciativa que vàrem tenir en aquell moment va facilitar que s’organitzés a Torelló.
Amb els anys, malgrat no haver-ho pensat així en un inici, hem descobert que la ubicació de Torelló és molt bona. Estem a mig camí entre la ciutat i el Pirineu, cosa que ens permet disposar d’un públic potencial de quatre milions de persones. Alhora, el fet de realitzar un festival en una localitat no gaire gran, permet que el certamen no quedi diluït en mil altres coses.
Durant molts anys el festival se cenyia purament al cinema esportiu. Ara, sense oblidar els vostres orígens, heu ampliat la mirada cap al cinema social o cap a la preocupació per l’emergència climàtica. Com heu viscut aquesta evolució?
La primera intenció del festival sempre ha estat la de fomentar els esports de muntanya. Tot i així, ja des de les primeres edicions, sempre hi ha hagut un petit percentatge de cinema etnogràfic, que ha anat creixent al llarg dels anys.
En l’actualitat, hem detectat que hi ha un perfil de públic que ve expressament a veure aquest tipus de pel·lícules i això ha propiciat que separem les pel·lícules en sessions de cinema esportiu i en documentals etnogràfics o socials. Aquesta ha estat una de les maneres de diversificar la nostra oferta i, per tant, una forma d’ampliar el tipus de públic.
Creus que el fet que els esports de muntanya siguin esports no competitius, pot haver facilitat un canvi en la forma de narrar l’alpinisme al cinema?
Crec que sí. Els esports de muntanya, per a mi, no són competitius. Quan arribes a dalt d’una muntanya ningú no et dona una medalla. El cantó negatiu d’això és que la premsa –especialment l’esportiva– difícilment s’hi fixa si no hi ha un rècord al darrere.
Intentem atrapar la gent amb documentals en què no s’explica l’èpica de pujar una muntanya, sinó amb narracions que tenen una història al darrere i que, per descomptat, passen en paratges espectaculars.
El tema del cinema esportiu també ha anat canviant al llarg del temps. Els primers anys hi havia un interès per descobrir què feien els alpinistes que anaven als Andes o a l’Himalaia. Ara això ja no és una novetat.
Les pel·lícules que es presentaven ara fa vint-i-cinc anys, en què es documentaven grans rècords, ja no hi tenen presència perquè no interessen. En els darrers anys, hem vist com totes les pel·lícules combinen la part esportiva amb la història del lloc, amb un rerefons social o amb una història de superació personal. Això també ha implicat un canvi en la forma de triar les pel·lícules.
Val a dir, també, que en el nostre cas no treballem amb plataformes de distribució. Això és molt important per a nosaltres. La tria la fem nosaltres mateixos a partir d’una convocatòria oberta, però també a través de convidar pel·lícules que hem descobert en altres festivals –no necessàriament en festivals especialitzats en el gènere.
En les darreres edicions heu centrat la vostra programació en una temàtica o una regió del món. Aquest any viatgem a Mongòlia. La tria té res a veure amb la celebració d’aquests quaranta anys?
No té res a veure amb els quaranta anys. Enguany sortim de la pandèmia. L’any passat vàrem començar el festival el mateix moment que obrien els teatres i vàrem notar una davallada de públic.
Després de dos anys com els anteriors, en què hem deixat de rebre algunes subvencions, ens hem desdit de celebrar un aniversari pompós. Ja tindrem temps de celebracions quan arribem als cinquanta.
La tria de Mongòlia ve donada perquè és un país encara molt desconegut. En els darrers anys havíem viatjat a la Patagònia, Alaska, l’Antàrtida o el Tibet; per tant, teníem ganes de tornar a fer un país asiàtic. Mongòlia té un imaginari al darrere, des de la vida dels nòmades de les estepes fins a la figura de Genguis Khan. Per tant, hi ha un rerefons que creiem que és força desconegut, però alhora molt ric per explicar.
En el festival, coneixerem el país a través de dues xerrades, una exposició i una sessió de contes per a infants.
Fugim una mica de la idea del país convidat, intentem explicar el país socialment i culturalment. Actualment, tampoc no ens centrem tant a parlar d’alpinisme en el país, sinó que la temàtica és més oberta.
També és una forma original de començar un festival, ja que ningú no dona el tret de sortida amb una xerrada, sinó que se sol començar amb una pel·lícula o una sessió de curts.
Quines línies podem traçar en el recull de pel·lícules de l’edició d’enguany?
Hem vist un increment important de les pel·lícules d’esquí. L’any passat no vàrem poder fer la sessió que habitualment dedicàvem a l’esquí extrem per falta de films, però aquest any la recuperem. Segurament, el motiu d’això és degut a la fi de la pandèmia, que ha permès que la gent hagi pogut tornar a esquiar.
També és cert que, segons els anys hem trobat diferents tendències. Hi va haver un temps que hi havia moltes pel·lícules sobre ràfting o salt B.A.S.E. i actualment ja no n’hi ha tantes.
El cartell d’enguany recull uns epitafis. No sé si és la manera més alegre de celebrar un aniversari. D’on surt la idea?
Cada any donem llibertat a la dissenyadora, Ingrid Picanyol. Li expliquem la temàtica que ens plantegem per a aquella edició i li donem alguns referents sobre el país o sobre les singularitats de cada any.
Entenc que el disseny, igual que l’art, ha de poder remoure consciències. Un cartell que només t’anomena les dates, segurament passa desapercebut, però, si hi ha una làpida poc o molt t’hi pares i et fa pensar. Penso que la imatge d’aquest any és com un cop de puny, perquè parlar sobre el canvi climàtic i acabar amb un acudit no té tant d’impacte com una imatge que no és complaent.
Com veus el futur del Cinema de Muntanya?
Jo li veig un bon futur. Hi ha molta gent que va a la muntanya només a córrer. Parèntesi: no crec que la gent que va a córrer –no vull dir que estigui en contra de la gent que va a córrer– sigui el nostre públic potencial. Els corredors no busquen descobrir un paisatge, sinó arribar amb el menor temps possible a un lloc determinat.
Bromes a part, cada cop s’està filmant més i la qualitat d’imatge ha millorat molt. La diferència es marca en el guió que hi ha al darrere, ja que, en general, la majoria de pel·lícules que rebem tenen un bon treball de fotografia.
El festival, el veig viu. S’ha sabut adaptar al pas del temps i ha diversificat l’oferta. Uns exemples d’això són el vessant més etnogràfic que comentàvem abans o el Mountain Wines, el tast de vins de muntanya que organitzem des del festival.
La idea és que el certament evolucioni, però sempre amb els eixos clars: la muntanya; el respecte per al mediambient; les persones i els animals que hi habiten, i la promoció del país, que és Catalunya.
