Pau Vallvé (Barcelona, 1981) sempre ha estat un músic que, per sobre de la provada solidesa musical, ha anat publicant discos que eren estats d'ànim. Sol passar i no és el primer ni l'únic. Però en el seu cas les cançons sovint han estat llibres oberts, trossos de vida. Meditabunds, en ocasions, vitals, en altres. Sempre reflexius. Aquest viatge, titula el nou àlbum amb el símbol de dos punts i un parèntesi tancat que representava el bon rotllo abans de la invasió de les emoticones (Autoedició, 2022). Un hedonisme ben entès, calm, que mira als ulls el col·lapse que, diuen, ha de venir.
Després d'un grapat d'anys seguint la trajectòria del barceloní, diria que cap dels seus àlbums ha estat llançat sense haver armat abans un discurs il·lustratiu i potent. En aquesta ocasió, tanmateix, fa l'efecte que havia la necessitat d'explicar moltes coses. Per això una quilomètrica nota de premsa -un dels textos promocionals més llargs que recordem- amb Vallvé explicant la seua visió post-pandèmica en què pren les regnes un hedonisme seré, de retrobament i perdó col·lectiu, d'impugnació dels paranys neoliberals de l'èxit i la productivitat. Conscient que, tal vegada, aquest siga “l'últim ball abans del col·lapse” que s'albira en l'horitzó. Un vitalisme que transpuaven els discos precedents.
També hi ha necessitat d'explicar els simbolismes, l'esmentat títol que és més aviat un gest (“una actitud”, acota Vallvé), la coberta florida prefigurada per les “Buguenvíl·lies” de La vida és ara (2020), un disc germà del nou, perquè malgrat estar parit en temps de confinament i incertesa, també estava vigoritzat pel positivisme i el goig de viure. I ja que hi som, al fil de les explicacions, aprofundim en el seu concepte artístic radicalment DIY (Do it yourself), o en la voluntat de no seguir cap estil concret. Tot i que, en realitat, Pau Vallvé és un estil en si mateix.
Dotar un àlbum musical d'un discurs sòlid -no confondre amb el conceptualisme- està molt bé, però passa que en aquest cas les cançons parlen, s'expliquen. Hi ha una comunicació molt nítida amb els oients. I el que segurament és tan important o més, es tracta d'una nutritiva col·lecció de cançons, en termes musicals, que engreixa un dels cançoners més importants del panorama recent de la música catalana.
“Això ja està”, i els seus aires brasilers, de palmes i gresca, és un terreny ja visitat, familiar en l'univers Vallvé, però es un tema melòdicament brillant, que acompanya el missatge de tirar endavant, de “fruir com mai”. “En positiu millor”, un tall més preciosista i íntim, té un valuós missatge que hauria de segellar-se a foc en les xarxes socials, un al·legat contra les crítiques a tort i dret, les enveges desfermades, un ambient tòxic que “comença a fer-se pesant”. Construcció i proposició més productives a la llarga, més revolucionàries. Quanta raó, hòstia.
Amb “Aquest cop sí” torna l'efervescència, en clau indie-pop enèrgic, un tall breu sobre el qual descansa l'al·legat hedonista, que troba el contrapès en “Cançó ansiolítica #9”, un tema cadenciós que ens conta que “tocar de peus està sobrevalorat i portar una vida normal, també”. Potser sí. Potser estem en un moment en què alguns conceptes s'han de revisar i reformular. Musicalment, tanmateix, es tracta de cançons una mica per sota de les anteriors.
Un pols que es recupera, i de quina manera, amb “Tu deixa't portar”, una nova aposta pel goig de viure a ritme de bossanova, amb uns cors que li atorguen la visió col·lectiva que Vallvé promet als textos promocionals. Amb tot, s'agraeix una delicatessen com “Berenar sopar”, una cançó lírica, de distàncies curtes, amb una lletra preciosa que s'obri amb una metàfora feliç sobre ofegar el foc amb massa troncs, que parla d'espantar la por cantant, de no estar d'acord amb què és millor recordar que imaginar. Sobre com de bonic és riure plorant quan estàs trist. Superba, malgrat l'aparent senzillesa.
Tan atractiva com “Llevar-nos cada matí”, un tall es-pec-ta-cu-lar amb moltes capes textuals i musicals, un altra gemma per guardar en el joier, que conté una crítica a la gent que opina de tot, en especial als “putos tertulians” que són “el pitjor que hi ha en el món”. Quan, en realitat, allò important és trobar motius, com diu el títol, per “llevar-nos” cada matí. A continuació, un tema relativament sorprenent: “Ciutadella”, una peça folkie, sobre la gent bonica que ens rodeja i que ens fa sentir-nos feliços. Un homenatge a un indret que “m'acull i és casa” i que l'artista valida com un lloc per viure i fer-se gran. Elogi entre xiulits de la vida senzilla: “triomfar està sobrevalorat”.
Llistó alt que manté “El més difícil que he fet mai”, amb un frasejat cent per cent Vallvé que li serveix per lapidar una frase que sona a vivència: “El més difícil que he fet mai és renunciar a tu, perquè significa que s'ha acabat la joventut”. I compte perquè encara queda un bonic tall, “Aquest any i mig”, sobre “un amor pandèmic que ara acaba aquí”. Una cançó relaxada però imponent que va creixent sobre elegants arranjaments orquestrals. Una altra sorpresa.
Per al comiat, el resum de tot plegat, l'últim ball que precedeix el col·lapse, un resum de la sensació col·lectiva que, malgrat tot, conté una lectura positiva. La cançó es diu “Endavant”, s'articula sobre detalls electrònics molt ben parits, acompanyats de palmes i cors expansius, que van creixent i creixent. I ens diu que anem endavant, que ho continuem intentant. Amb missatge final, amb veu femenina: “Cuideu-vos molt, no treballeu gaire i, sobretot, passeu-s'ho bé. Vinga, una abraçada”.
Apuntat en l'agenda. Amb majúscules.
