James Gaffigan visita de nou l’Orquestra del Palau de les Arts, de la qual és titular, amb un programa basat en el concepte d’amor apassionat, per a la qual cosa selecciona dues obres inspirades en la tragèdia amorosa més coneguda de Shakespeare. Un concert que tingué un balanç desigual però que, en general, va tornar a mostrar el bon rendiment dels artistes de l’escenari.
Orquestra del Palau de les Arts
James Gaffigan, director
Obres d’Esplà, Bernstein i Prokófiev
Auditori del Palau de les Arts, 11 de novembre de 2022
“L’amor? Una invenció del segle XII!.” Així comença Joan Fuster (1922-1992) l’entrada “Amor” del seu Diccionari per a ociosos. Aquesta frase, que atribueix a un “erudit ben respectable”, és el punt de partida d’una digressió al voltant de la idea d’amor que, efectivament, s’ha conreat i difós a través de la literatura. D’aquesta manera, Fuster comparteix i justifica aquella sentència d’un “erudit ben respectable”, i incideix en l’argument que el concepte d’amor que ens ha llegat la tradició cultural “és una creació dels trobadors provençals, completada i polida pels poetes italians del dolce stil nouvo”. En aquesta tradició s’emmarca la història de Romeu i Julieta, que tantes revisitacions ha tingut abans i després de la versió immortalitzada per Shakespeare.
Aquest amor romàntic, quasi malaltís, que provoca fins i tot la mort dels amants i que traspassa els límits de l’existència física, ha estat l’origen d’infinitat de creacions artístiques i la pedra de toc de les obres del concert del passat 11 de novembre al Palau de les Arts. L’argument de l’amor per a compactar programes és molt recurrent en les sales de concerts, i aquesta idea de cosir diferents versions musicals del romanç de Romeu i Julieta també ho és. Comptat i debatut, la reunió d’una selecció de números del ballet Romeu i Julieta de Serguéi Prokófiev (1891-1951) i de les Danses simfòniques de “West Side Story” de Leonard Bernstein (1918-1990) fou el nucli del concert, preludiat per una obra, de temàtica amorosa of course, del compositor d’Alacant Òscar Esplà (1886-1976) titulada El somni d’Eros.
L’evolució del concert, i seguint els símils amorosos, fou inversament proporcional a la d’aquells amors passionals, encesos i arravatadors, que comencen amb una ardor cega i acaben desinflant-se amb el pas del temps, i directament proporcional a la dels amors treballats, difícils en els començaments, però que finalment arriben a la plenitud d’un clímax quasi etern, com l’amor de Romeu i Julieta, com l’amor inventat per la literatura. Vull dir amb això, que el concert va començar de manera un tant decebedora, acostumats com estem al nivell dels intèrprets d’aquesta casa, però va anar in crescendo fins a aconseguir moments intensos i sublims sobretot en la segona part.
L’audició es va obrir amb la citada obra d’Esplà, una peça de joventut encara lluny d’obres mestres com La pájara pinta, Sinfonía Aitana, Canciones Playeras o De profundis, per esmentar-ne algunes. El somni d’Eros, estrenada en 1912 i que parteix d’un text de l’escriptor conterrani Gabriel Miró (1879-1930), és una obra hereva de l’estètica expressionista, hereva, al seu torn, de la música de Wagner, Mahler o Strauss. Esplà, tot i arremetre contra Schönberg, un dels màxims representants de l’expressionisme musical, per la seua nova tècnica compositiva dodecafònica, va reconèixer en el mestre vienès la genialitat creativa de les seues obres del període expressionista. La interpretació de la peça fou, en general, freda, poc compactada, amb moltes imprecisions en els atacs, sobretot de les fustes, i fins i tot amb alguna que una altra entrada errònia. Un inici de concert un poc desencoratjador. Les causes? Múltiples: no és una obra de repertori i per tant requereix d’un treball més intens, fatiga de part de l’orquestra que estava paral·lelament actuant en les representacions d’El cantor de México, l’algidesa que pot acompanyar el començament d’una audició, etc.
Les coses van millorar un poc amb la versió que Gaffigan i els seus ens va oferir de les Danses simfòniques de “West Side Story” de Leonard Bernstein, encara que tampoc no fou per a tirar coets. En aquest cas, els detalls estigueren ben ressaltats, els ritmes foren frenètics i determinats i el colorit de l’orquestració adequadament subratllat. Tanmateix, la lectura global va resultar mecànica, poc apassionant i amb una absència de la gran línia que cohesiona l’obra de principi a l’acabament. Fins i tot, un dels moments més íntims i delicats com el Somewhere va sonar automàtic, no per la impecable intervenció dels solistes de corda, sinó sobretot per la sensació d’encotillament implacable dels tempi. No obstant això, aquest fet va funcionar a la perfecció en el Mambo o en el Cha-cha, molt més fresc el segon que el primer.
L’eclosió va arribar en la segona part, amb una interpretació esplèndida dels números seleccionats del ballet Romeu i Julieta de Prokófiev. Es tracta d’una de les obres més cèlebres, pot ser la que més, del catàleg del compositor rus. Les melodies inspirades, els ritmes rics i variats o la sensibilitat en els detalls argumentals són alguns dels trets més característics de la música d’aquest ballet. L’arxiconegut tema musical de la lluita entre els Montagú i els Capulet, que en la versió de Bernstein són les bandes dels Jets i Sharks, fou interpretat magistralment per l’orquestra, a l’igual que els altres temes que identifiquen les situacions o els personatges protagonistes. Memorables van ser també els números de la “Mort de Tibald” i de la “Mort de Julieta”: Gaffigan va aconseguir deixar sense respiració el públic congregat a la sala amb el primer i va arribar al súmmum del paroxisme en el segon. D’entre les intervencions solistíques, cal remarcar les més que excepcionals aportacions de la flauta, no només en aquesta obra sinó al llarg de tot el concert, amb un so càlid, ben projectat i uns fraseigs magistrals; també la brillant actuació del viola solista en “Romeu i Julieta abans de partir” i el seu so de qualitat suprema; i finalment les puntuals però genials actuacions del saxòfon.
Tot plegat, un concert que va anar de menys a més i que, a la fi, ens va permetre retrobar-nos amb la plenitud sonora d’una orquestra tot terreny, guiada també per un mestre versàtil que, en aquesta ocasió, ha aprofitat la circumstància de dirigir el Tristany i Isolda de Wagner el pròxim abril a València, una altra obra cabdal paradigma de l’amor romàntic, per a proposar-nos ara un programa simfònic també basat en aquest amor tan explotat per les manifestacions artístiques. L’“amor” del Diccionari per a ociosos fusterià és aquest amor sublim, etern, irreal i literaturitzat, que tantes morts ha causat i que tan fèrtil ha estat en l’àmbit de la creació. El mateix Fuster ho constata i ho celebra, però alhora planteja, com sempre, una lúcida i premonitòria conclusió: “La nostra època jubila “l’amor”. Ha arribat l’hora d’inventar un altre amor. Un amor -el de demà- que, probablement no tolerarà un don Joan ni una Julieta, una Bovary ni un Otel·lo, un Werther ni una Beatrice...”