Farà un parell de setmanes, mentre assistia a una de les últimes funcions d’Il Trovatore al Liceu, no vaig poder evitar que em vingués repetidament al cap una intervenció del mestre Riccardo Muti sobre l’òpera italiana que esdevingué sortosament viral. En aquest vídeo, que encara podeu trobar a Youtube, Muti defensava que l’òpera italiana no és inferior al repertori alemany, bo i reafirmant-se en la seva coneguda obsessió pel respecte a l’estil verdià en la frase musical i escarnint d’una forma molt bufonesca tots els cantants qui, amb emocionalitat carrinclona i narcicista, es dediquen a estrafer la línia musical per pur caprici. “La frase musical es correspon a les lleis físiques internes i harmòniques que li fan de guia”, reblava Muti, tot enfotent-se indignat dels tenors que interpreten A te, o cara amb la sola intenció d’allargar el seu do sostingut agut pel simple fet de lluir-se.
“Moltes d’aquestes porqueries les hem fet voltar pel món nosaltres”, acabava afirmant el director, “i el públic les acaba desitjant: us imagineu que féssim el mateix amb Mozart? Els austríacs ens enviarien canonades!” Hi pensava, deia, mentre escoltava aquest darrer Trovatore magníficament concertat pel mestre Riccardo Frizza amb un cast de bones veus encapçalat per Vittorio Grigolo, Saioa Hernández, Juan Jesús Rodríguez i Ksenia Dudnikova. El drama de l’estil del que parlava Muti es confirmava a cada frase (i la cosa és més greu tractant-se de veus més que competents), ja sia en línies de cant fragmentades arbitràriament, cops de glotis a mansalva per cimentar els aguts, allargaments artificials per demostrar capacitat d’apianament... i un llarg etcètera que, simptomàticament, despertaren els bravos d’un públic encantat d’haver assistir a una sessió de carnisseria.
Posar tots els cantants al mateix sac és injust (Ksenia Dudnikova posseïa potser l’única veu netament verdiana del cast i al tenor Grigolo, a banda de frasejar, algú li hauria d’ensenyar a comportar-se en un escenari), però estic segur que el despropòsit d’estil que vaig escoltar no s’escapava al mestre Frizza ni (això espero!) als responsables artístics del teatre. Desconec si el problema rau en la formació dels cantants, en les escasses hores d’assaig amb el mestre en qüestió o en el desinterès d’un públic massa acostumat a menjar productes mal cuinats. Però el primer repartiment d’una òpera cabdal en la tradició europea, de sobres coneguda per tot cristo, en un teatre del primer món no pot presentar una manca d’estil semblant. Com recorda Muti, aquest nivell d’histrionisme i perversió de la línia musica hagués provocat un escàndol d'haver estat ordida en una òpera de Wagner o Mozart.
Perquè, doncs, encara es tolera en Verdi? Benvolgut lector, demano respostes.