Amb les funcions, a partir del 27 de novembre, d’Il trittico i del 4 de gener de Tosca, el Liceu garanteix una llarga festa pucciniana. Parlem-ne!
Arriba festa grossa al Gran Teatre del Liceu: deu funcions d’Il trittico (27 novembre-15 desembre) i catorze de Tosca (4-21 de gener). Quatre òperes de Puccini amb l’aval de posades en escena i repartiments que prometen.
Puccini sempre desperta passions, perquè la seva música és emoció pura, melodrama en estat latent i candent, hàbil construcció de situacions i de personatges en el context d’un verisme que és la traducció musicoteatral del realisme i naturalisme literaris, a l’empara de Balzac, Murger o Zola. En aquest sentit, viatjar d’Il tabarro a Gianni Schicchi passant per Suor Angelica en una mateixa vetllada d’Il trittico, ens permetrà assistir a les habilitats del compositor de Lucca com a mestre de la pinzellada teatral i amb suficient versatilitat i cintura. En tres hores, passarem d’un drama sòrdid, en què les humides textures del riu Sena impregnen la partitura d’Il tabarro, a la comicitat renovada per mantenir l’opera buffa tradicional italiana amb codis nous, que prefiguren les magistrals i futures creacions operístiques del gran Nino Rota: parlem de Gianni Schichi, una comèdia majúscula inspirada en un breu passatge del trentè cant de l’infern a la Divina Comèdia de Dante Alighieri, basat en un personatge real que va existir a la Florència del segle XIII. Entremig, un drama espiritual d’altísisma volada, Suor Angelica, que té l’honor de ser una de les poques (i potser l’única) òperes amb personatges exclusivament femenins, totes elles monges exceptuant la Zia Principessa.
Al llarg del Trittico, a més, assistim a la lluïda vocalitat baritonal, que Puccini va prodigar ben poc, amb personatges com Michele (Il tabarro) i Gianni Schicchi, que juntament amb el pèrfid Scarpia de Tosca formen la galeria de barítons il·lustres creats per la magistral ploma del músic italià. Un home que, tot i que té en els papers femenins el seu fort, tampoc no va fer massa per la mezzosoprano, a excepció feta, precisament, de la citada Zia Principessa de Suor Angelica.
Amb aquest panorama, doncs, ja podem escalfar motors per assistir a unes tardes i nits al Liceu molt esperades, perquè des de la temporada 1987-88 que no es representaven juntes les tres òperes, que s’havien estrenat a Nova York el 14 de desembre de 1918, un mes després del final de la Primera Guerra Mundial. Una contesa bèl·lica enmig de la qual Puccini va escriure una altra obra mestra injustament poc prodigada: la deliciosa La rondine, estrenada a Montecarlo el mes de març de 1917.
Torna Tosca
Quan Puccini va estrenar Il trittico, ja era un artista consagrat, conegut i reconegut internacionalment. Una celebritat, gràcies a èxits com ara Tosca que, des de l’estrena el 1900, era ja una de les òperes més representades arreu, cosa que segueix passant 122 anys després de les primeres funcions al Teatro Costanzi de Roma.
Una òpera amb una admirable unitat de temps i espai: el primer acte passa a primera hora del dia a l’església de Sant’Andrea della Valle. El segon, al capvespre, al Palazzo Farnese i el tercer a la matinada del dia següent al Castell de Sant’Angelo, sempre a la capital italiana. Ambientada un segle abans de l’estrena (1800), Tosca segueix fil per randa la trama de la peça original de Victorien Sardou, que havia protagonitzat la gran diva de l’escena teatral del moment, Sarah Bernhardt. Per cert que representant, el 1915, el paper titular del drama, l’actriu francesa va caure malament a la darrera escena (quan Tosca es llença dels merlets del castell de Sant’Angelo) i això, juntament amb una ferida d’infantesa, va acabar provocant que li amputessin una cama, tot i que la Bernhardt va seguir actuant fins a la seva mort, vuit anys més tard.
Aleshores, Tosca era molt més coneguda per la versió operística que per l’original de Sardou. I és que Puccini l’havia encertat de ple en la construcció de situacions i personatges que arriben al moment culminant en un segon acte senzillament magistral, en què la tensió sexual entre els tres personatges principals (el pintor Mario Cavaradossi, la seva amant i cantant d’òpera Floria Tosca i el Baró Scarpia, cap de la policia dels Estats Pontificis) arriba al moment culminant amb notes de sadisme gens dissimulat.
Un melodrama que al Liceu veurem en la lectura que n’ha fet el sevillà Rafael R. Villalobos, en coproducció amb el Teatro de la Maestranza de la capital andalusa, la Moneda de Brussel·les i el mateix Liceu, i que va estar a punt de no veure’s representada a Barcelona després de l’agra polèmica que va enfrontar el teatre amb el Cavaradossi previst inicialment, l’ocasionalment polèmic Roberto Alagna. Ja en vam parlar en el seu moment, però no està de més recordar que Villalobos situa l’òpera en el context dels darrers dies de Pier Paolo Pasolini, ara que hem celebrat el centenari del naixement de l’artista italià. Una bona tria per a un espectacle formidable i que engendrarà polèmica. Benvinguda sigui, en un moment de letargia cultural més que evident a casa nostra.