Així hem anat consolidant una tradició de la crítica artística que podrà contenir traces de rigor, fins i tot de certesa, però mai de veritat; perquè no sabrà expressar la impressió més fonda, més autèntica, de la realitat viscuda.
Marcel Proust es fa esperar fins al final de la Recherche per explicar-nos la seva idea de l’art. En efecte, El temps retrobat és un assaig brillant sobre literatura, però sobretot reivindica una posició determinada —artística, introspectiva— sobre les coses. És, essencialment, l’apologia d’una manera de viure. En una de les grans pàgines del llibre, l’autor ens adverteix de la falsa relació que els homes mantenim envers les nostres impressions artístiques: «ens arrangem al més ràpid possible per deixar de banda com a inexpressable el que és precisament aquella impressió mateixa, i per aferrar-nos a allò que ens permet experimentar-ne el plaer sense conèixer-lo a fons i creure comunicar-lo a d’altres afeccionats amb qui la conversa serà possible, perquè els parlarem d’una cosa que és la mateixa per a ells i per a nosaltres, quan l’arrel personal de la nostra pròpia impressió ha estat suprimida...».
Sovint, quan repasso el que escrit sobre una funció, m’assalta de sobte aquesta mateixa idea. Posades l’una al costat de l’altra, la crítica no és més que una còpia insubstancial i distorsionada de l’experiència viscuda a l’òpera. Llavors me n’adono fins a quin punt el resultat és decebedorament pobre. Però si és així, no és pas perquè no faci el corresponent esforç de síntesi i d’expressió, ni tan sols és perquè aquest esforç fracassi. El problema és més aviat de concepte. El problema és que em limito a fer un judici objectiu, intercanviable, de l’obra, tot renunciant a provar d’expressar allò que realment em trasbalsa, on rau la veritable intensitat de l'obra, i que sempre sorgeix d’una impressió essencialment subjectiva, personal, intransferible.
I aquí parlo de mi, que amb prou feines soc un tendre diletant de l’ofici, però de fet podria estendre-ho a tots aquells que es dediquen a emetre consideracions sobre qualsevol disciplina artística. Perquè, com és natural, encara que ni nosaltres mateixos en siguem conscients, d’algun lloc hem après com s'escriu una crítica i a què ha d'assemblar-se. Més que algú en concret, és el destil·lat continu i ramificat de la tradició qui ens ho ha ensenyat. I aquesta ens ha brindat una idea de la crítica artística basada en l’objectivació de l’art, que si abandona la simple superficialitat és tan sols per entregar-se a una absurda pretensió científica —tecnicista— que desvirtua per complet la naturalesa del plaer estètic. I així hem anat consolidant una tradició de crítica que podrà contenir traces de rigor, fins i tot de certesa, però mai de veritat; perquè no sabrà expressar la impressió més fonda, més autèntica, de la realitat viscuda. Unes impressions, aquestes, que s’esdevenen tot sovint per la causa més trivial —una paraula, un gest, el color d’una veu...—, però que desprenen l’essència de la nostra experiència artística.
Amb els anys, a força de retornar a les mateixes obres, podem arribar a conèixer amb certa profunditat l’objecte de l'art. Esdevenim experts, erudits. Llavors us diem que la nostra és la crítica més professional —la més periodística, si voleu. Però no us enganyeu, estimats lectors: no us escrivim la veritat.