El número 62 del carrer Paral·lel a Barcelona és un edifici amb molta història i vinculat ja als seus inicis a finals del XIX al món cultural. Ha estat seu del Circo Español Modelo, Teatro Circo Español, Cine Teatro Español., la discoteca Studio 54, Scenic Barcelona i després de l’adquisició per part de l’Ajuntament de Barcelona ha estat l’Artèria Paral·lel i finalment la Sala Barts.
Ara, després de guanyar el concurs públic de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha rebatejat com a Paral·lel 62 i està coordinat per una Unió Temporal d’Empreses formada per les cooperatives, l’Afluent, Sala Upload i Quesoni.
Entrevistem a la gestora i activista Anna Cerdà que dirigeix el projecte Paral·lel 62 perquè ens expliqui entre altres els motius perquè els va portar a optar a la gestió, quin tipus de sala tenen pensada i també de l’escena musical als Països Catalans.
La primera i obligada: què us va portar per inscriure-us al concurs de la gestió de la sala?
Per un costat, va ser veure molt clarament en la redacció de les bases que hi havia de manera molta clara la voluntat d’un un canvi de model al darrera. És a dir, una voluntat política molt clara de canvi de gestió i de subratllar el caràcter públic de l’espai. Cal recordar que l’equipament és de l’ajuntament, per tant és un servei públic.
Així mateix, tot l’equip que conformem la nova gestió de Paral·lel 62 estem implicats en aquest món de la gestió cultural i com que ja hem treballat força vegades amb l’administració pública, és una música que no ens sona aliena. Per aquest motiu no ens feia por assumir aquest repte. També hi ha una qüestió generacional, som un equip quasi amb vint anys en el món de la cultura, que ens coneixem des de fa temps de muntar coses culturals a petita mitjana i a gran escala. Per tant, vam decidir que si ho fèiem col·lectivament, ens atrevíem a embarcar-nos en una aventura que representa un salt d’escala.
Finalment, en aquest sentit, també influeix el que es deixava entreveure en el concurs que s’apostés per un altre tipus d’economia. Estem parlant d’una economia més social, comunitària i solidària perquè creiem que podem trobar una manera de vincular-nos-hi. Creiem que és una de les vies d’exploració per la gent que treballa en el món de la cultura, per reduir aquesta precarietat, inestabilitat i sensació de poc reconeixement social.
En tema de programar els projectes, en quin ordre ho decidiu? Primer l’artístic o us mireu també a la vegada que també segueixi el model d’economia social?
Un dels reptes del projecte, aquests primers mesos d’obertura i presentació pública, ha estat explicar el nostre projecte. Per aquest motiu, des del punt de vista artístic, aquests primers mesos encara tenen una programació relativament híbrida perquè estem abraçant compromisos anteriors de vells coneguts de la casa i ho fem amb tota l’alegria del món.
Paral·lel 62 continuarà funcionant aparentment com qualsevol altra sala, però tot aquest embolcall es fa afegint capes. Els proveïdors els estem derivant cap a l’economia social i volem fer les coses més en xarxa. És a dir, des d’estar integrats en la xarxa de Cases de la Música de Catalunya a coordinar-nos amb la Fàbrica de Creació de Barcelona, però sense oblidar el barri i les entitats. Una prova la tenim amb les col·laboracions amb Imupulsem i el Centre Cívic Albareda, amb ser membres de Tot Raval i d’ASACC, etc.. En definitiva hem d’aconseguir que tot sigui harmònic i compatible.
En l’àmbit de programació, per una banda estem treballant les programacions dels diferents participants del projecte, L’Afluent, la Sala Upload i Quesoni,
Així mateix, volem tenir les orelles ben obertes a les propostes, festivals, cicles musicals que han vingut anteriorment a la sala, a peticions del barri, però sense oblidar a l’aposta de propostes fetes des de i per les múltiples comunitats que viuen a Catalunya.
També voldríem que Paral·lel 62 sigui un espai més enllà d’exhibició, és a dir lloc d’assajos de propostes d’espectacles. De moment aquest estiu hem acollit els del concert dedicat a Jaume Sisa el passat Festival Grec , Cocanha, Los Sara Fontán i Tarta Relena o Rigoberta Bandini per la part final de la seva gira.
El nostre gran repte és que es vegi Paral·lel 62 no només com una sala de concerts sinó un espai creatiu de la ciutat.
En la roda de premsa de presentació el passat 21 d’octubre vàreu comentar que Paral·lel 62 voldríeu que fos una sala més enllà de la música? El vostre lema és “més que música”. És per aquest motiu que ara comentaves?
Efectivament, més enllà de la música, també volem apostar per comèdia en català, ràdios en directe, també estem parlant amb gent del món del circ a veure què poden fer aquí perquè no tenen un lloc estable d’exhibició. Llevat de La Central del Circ, dels festivals itinerants i de la feinada que fa l’Ateneu de 9 Barris, a Barcelona no hi ha un lloc cèntric per poder mostrar coses que potser quedaven perifèriques al centre de la ciutat de Barcelona.
Paral·lel 62 us heu adherit a la Xarxa de Cases De La Música De Catalunya. a què es deu aquesta decisió?
En part, perquè en les bases del concurs ja proposaven la implicació en el teixit no només comercial de promotores i mànagers sinó en la xarxa d’infraestructures culturals públiques i privades de Barcelona. Barcelona compta amb una xarxa espectacular, però no pot cobrir-ho tot.
El repte és analitzar conjuntament amb la Xarxa de Cases de la Música de Catalunya què ha de ser una Casa de la Música a Barcelona.Òbviament, no pot ser el mateix que les altres Cases de la Música d’arreu del país. El problema de Barcelona és que tot és gegantí i resulta més complex fer-ho en comparació amb les altres Cases de la Música de municipis més petits, on potser (només potser) resulta més fàcil fer un programa pedagògic amb les escoles, per exemple.
El que s’hauria d’entendre és que Paral·lel 62 no es pot convertir, per exemple, en 26 bucs d’assaigs, perquè l’espai és el que és i no deixa de ser un teatre amb una sala gran, una de petita, sales de reunió i un hall. Miracles no en podem fer, però la intenció és fer d’agents articuladors. Agafar el projecte de Cases de la Música de Catalunya i veure quin sentit té a Barcelona i l’àrea metropolitana, com es pot reforçar i quin format pot prendre aquí. Pot ser que passi poca cosa aquí físicament (un o dos vegades l’any) però que estiguem articulats amb una xarxa de projectes d’acompanyament a la creació, de formació, etc.
I pels companys de Cases de la Música de Catalunya, també és interessant tenir un soci a Barcelona i ara estem acabant de lligar-ho amb tota la voluntat de ser útils.
Com veus el panorama artístic tant a Catalunya com a Illes Balears i País Valencià? No només des del punt de vista institucional sinó sobretot de formacions, propostes?
A nivell sistèmic, és molt important que qui programem no caiguem en l’error d’apostar únicament per les propostes que ens agradaven fa 25 anys. Tot al contrari, s’ha de tenir els ulls, les antenes a tot arreu, atents a les diferents franges d’edat, procedència, per veure que s’està coent.
Crec que tothom estarà d’acord que estem en un moment de moltíssima creativitat i detectem que va en la nostra línia: hi ha molta dinàmica de fer coses en col·laboració. Els artistes estan fent molta xarxa entre ells i això no només és bonic sinó que estan fent una política de resistència de creure en els seus projectes i defensar-ho en comunitat. Treballen conjuntament per defensar l’escena musical que representen, col·laboren entre ells ja sigui en forma de creació de temes, producció, però també compartint locals d’assaig i instruments.
Artísticament, crec que estem vivint un moment bastant explosiu amb un ús molt estès de les noves tecnologies que permeten des de casa gravar-se, produir-se amb aparells relativament més assequibles, d’aquí, en part, l’auge de la música urbana. Està clar que segurament gràcies al boom derivat de l’escena urbana, estem vivint un ressorgiment de formats més festius, comunitaris, de carrer.
Per això el repte que tenim els programadors és treballar programacions on puguin conviure perfectament propostes d’artistes veterans amb obres molt interessats amb noves propostes de gent jove que sorgeixen cada dia reinventant coses que no saps quins noms posar-hi.
A més, estem vivint escenes com la mallorquina i valenciana amb molt de floriment de propostes i de gran qualitat. Ja era hora que les escoltéssim més.
I per últim, ja seria el moment d’eliminar les etiquetes perquè els diferents estils o procedències conviuen entre si.