Carme Collell, Marià Dinarès i Toni Garcia posen en diàleg el seu treball al Museu de l’Art de la Pell de Vic. L’exposició “A frec” recull un conjunt d’obres abstractes que animen a l’espectador a descobrir-ne les semblances i les diferències.
"A frec", de Carme Collell, Marià Dinarès i Toni Garcia
Museu de l'Art de la Pell de Vic
Del 17 de novembre de 2022 al 8 de gener de 2023
Creieu-me quan us dic que escriure sobre art abstracte és un repte. Fer-ne una descripció formal no permet col·locar el lector en el mateix nivell cognitiu que l’espectador, que pot gaudir de l’obra en directe. Això encara es complica una mica més si, en l’exposició que pretenem analitzar, els artistes han pres la decisió de reduir les cartel·les a la mínima expressió. Seria contraproduent voler explicar la mostra a través d’un reguitzell de tecnicismes buits de significat, que al final mai no serien prou precisos.
Potser, una part de l’interès d’aquest tipus d’exposicions, que presenten un treball abstracte de caràcter minimalista, és que no té sentit descriure-les. En canvi, el formalisme conceptual que les envolta sí que els atorga un interès per parlar-ne i suposa un exercici per aguditzar l’ull.
Potser sense buscar-ho, aquella exposició en una ciutat de nom impronunciable, en un lloc més proper a l’Àrtic que al mar Mediterrani, va fer aflorar un diàleg entre les peces de l’un i de l’altre. A partir d’aquest primer encontre, decideixen fer un pas més i repetir l’experiència a Vic. En aquest cas, però, també entrarà en joc el treball de Toni Garcia, l’obra del qual conflueix estèticament amb el treball de Dinarès i Collell.
Peces ceràmiques elaborades per Carme Collell. Fotografia de Blai Marginedas Sayós.
Si una cosa podem ressaltar de A frec és la seva capacitat de síntesi. L’exposició no és postmoderna, si entenem el postmodernisme com a l’intel·lectualisme barroc que intenta amuntegar desenes de conceptes per demostrar a l’espectador la seva superioritat acadèmica. Aquí la intensió és la contrària. Aquesta exposició es desenvolupa a partir de tres conceptes clars i aparentment simples: espai, pla i color.
L’exposició entén l’espai no únicament com la mateixa sala d’exposicions on s’ubicaran les obres, sinó també com la relació que el conjunt de peces tenen entre si. Aquest punt és important, ja que aquest projecte no neix d’una correspondència entre les tres parts, sinó de la voluntat de posar en comú el triangle de treballs. Això va condicionar la producció de l’exhibició, ja que fins a la fase de muntatge no es va decidir quines obres, finalment, formarien part de l’exposició.
A frec és una exposició feta per tres artistes i sis mans. L’exposició es gesta lluny de Vic, a partir d’un programa Erasmus, que posa en relació l’Escola d’Arts de Vic i la de Skellefteå, una ciutat al nord de Suècia. D’aquesta relació, va néixer una incipient col·laboració entre dos dels docents del centre educatiu de Vic, Marià Dinarès i Carme Collell. L’exposició va suposar la confirmació que el treball artístic dels dos docents confluïa en alguns convenciments formals i conceptuals, influïts segurament per la relació professional i per la complicitat personal.
En primer pla, una obra de Marià Dinarès. Fotografia de Blai Marginedas Sayós.
El segon element que entra en joc és el pla. Aquest és un punt en comú en el treball dels tres artistes, però cadascun el desenvolupa des d’una perspectiva diferent.
Collell té com a tècnica la ceràmica de baixa temperatura. En el seu cas, corba els plans per construir volums i incorpora el color a través de la laboriosa tècnica del brunyiment.
Dinarès defineix irònicament la seva obra com a clàssic; pintura mural sobre un llenç de fusta. Lluny d’això, Dinarès trenca amb la bidimensionalitat del pla pictòric a partir d’acoblar diversos llenços amb inclinacions lleugerament diferents. Això li permet acostar-se al volum a través de la pintura, però sense fer ús de la representació clàssica.
Finalment, Garcia explora els límits entre la representació de l’espai i l’abstracció, a través d’un treball que, sense sortir del pla pictòric, sí que utilitza els codis propis de la perspectiva per generar espais abstractes, on el color té un pes important.
Obra de Toni Garcia. Fotografia de Blai Marginedas Sayós.
Justament, el color és el tercer element que conforma el discurs curatorial de l’exposició. En aquest cas, el color no se’ns presenta des d’un punt de vista simbòlic. Tampoc no és un element que ens ajudi a comprendre una realitat, ja que, com hem dit, ens trobem en els llims de l’abstracció. Aquí el color se’ns presenta com una eina per definir un espai; delimita els plans i, a partir de l’harmonia i el contrast cromàtic, els artistes generen el recorregut i la jerarquia de l’exposició.
Com ja hem dit, els artistes no han produït obra nova expressament per a aquesta exposició, sinó que han posat en relació obra ja produïda o que estaven realitzant just en el moment de preparar-la. La selecció, per tant, ha vingut condicionada pels tres eixos que configuren aquesta constel·lació. Aquesta decisió ens fa concebre l’exhibició des de les semblances que estableixen cadascuna de les peces i que ens remeten als tres eixos principals d’espai, de pla i de color.
Una de les obres de Damià Dinarès. Fotografia de Blai Marginedas Sayós.
En l’exposició, els tres artistes han pres la decisió de reduir a la mínima expressió l’ús de les cartel·les. Això allibera les peces de l’individualisme que se’ls suposa i les emmarca en un mateix pla jeràrquic. Exceptuant el text de sala, només trobem una sola explicació en tota l’exposició. Es tracta d’un panell en què tres obres es relacionen amb cadascun dels artistes. Amb aquest gest subtil, ens conviden a jugar a endevinar l’autoria de cada obra. Aquest joc també ajuda a conferir una mirada col·lectiva a l’exposició.
Cal agrair trobar-te, de tant en tant, amb exposicions que retornen al pur joc visual, sense llargs textos curatorials ni un abús de la tecnologia, i que t’ofereixen dues formes de consumir-les: o seguir el ritme i gaudir-ne sense pensar gaire o bé entrar en el joc de l’agudesa visual. Les dues formes de passejar-t’hi són totalment vàlides. Millor deixar la decisió en mans de la meteorologia.
Detall de les peces ceràmiques e Carme Collell. Fotografia de Blai Marginedas Sayós.