El Concertgebouw és una de les sales de concert més reputades del món, gràcies sobretot a una acústica prodigiosa. Però allò que la fa més especial és la densitat de la seua programació, atès que més enllà d’acollir els concerts de la igualment prestigiosa Orquestra Reial del Concertgebouw, tant la Grote Zaal com la Kleine Zaal alberguen matí, vesprada i nit audicions de formacions musicals de tot arreu.
Orquestra Filharmònica de la Ràdio Neerlandesa
Ilya Gringolts, violí
Hannu Lintu, director
Obres de Ketting, Stravinski i Sibelius
Sala principal del Concertgebouw
Amsterdam, 26 de novembre de 2022
Orquestra Simfònica de Viena
Jan Lisiecki, piano
Omer Meir Wellber, director
Obres de Mozart i Mahler
Sala principal del Concertgebouw
Amsterdam, 27 de novembre de 2022
L’últim cap de setmana de novembre el vaig aprofitar per a sotmetre’m a una panxada de música que sortosament no va acabar en indigestió. El miracle potser es va produir gràcies a la intercessió de la malaurada santa Cecília, la festivitat de la qual s’havia celebrat només pocs dies abans. El lloc triat per a tal acte fou el Concertgebouw d’Amsterdam, perquè sabia de bona tinta que aquest santuari musical els caps de setmana té una activitat frenètica, apta per als famolencs de l’art de combinar el so i el temps.
No negaré que m’haguera agradat escoltar-hi l’orquestra resident amb el seu flamant director, Klaus Mäkelä, però les combinacions aèries no em permetien arribar divendres a temps per a gaudir del Rèquiem de Mozart que hi interpretaven. Tanmateix, tot i aquest petit desgrat, el gaudi fou complet principalment gràcies a l’audició de dos concerts de qualitat protagonitzats per dues orquestres d’alt nivell artístic: l’Orquestra Filharmònica de la Ràdio Neerlandesa i l’Orquestra Simfònica de Viena.
A més, resultà que la vida musical valenciana va estar present d’alguna manera en aquestes dues orquestres. I és que l’actual director de l’Orquestra del Palau de les Arts, James Gaffigan, és també principal director invitat de l’Orquestra Filharmònica de la Ràdio Neerlandesa, mentre que l’antic director musical de l’Orquestra del Palau de les Arts, Omer Meir Wellber, fou l’encarregat de guiar el concert del diumenge de l’Orquestra Simfònica de Viena. Per tant, vaig trobar una altra satisfacció, en aquest cas, en el meu cor de valencianet xovinista, que veu elements de valencianitat fins i tot en els racons més insospitats.
Pel que fa al concert de l’Orquestra Filharmònica de la Ràdio Neerlandesa, val a dir que estigué marcat per la genial interpretació que va realitzar el violinista rus Ilya Gringolts del Concert per a violí en re major d’Ígor Stravinski (1882-1971) i per la magnífica lectura efectuada pel mestre finlandès Hannu Lintu de la Simfonia núm. 2 en re major, opus 43, de Jean Sibelius (1865-1957). Comptat i debatut, Gringolts, en perfecta consonància amb l’orquestra, va transmetre amb vivesa i frescor les melodies neoclàssiques i els ritmes animats del concert de Stravinski, i va contrapuntar aquesta peça amb l’emoció continguda de la meravellosa Élégie per a violí solo, del mateix compositor, un present amb què va agrair els generosos aplaudiments del públic.
Per la seua banda, la Simfonia núm. 2 de Sibelius fou un regal per als sentits, des de la subtilesa de l’inici evocador d’onades marines, fins a les brillants melodies finals, sense oblidar els màgics corals que el compositor finlandès creava amb gran mestratge. En això tingué molt a veure l’Orquestra Filharmònica de la Ràdio Neerlandesa, però sobretot la direcció de Hannu Lintu, profund coneixedor de la música del seu compatriota i deixeble de l’escola del mític Jorma Panula, que va saber remarcar les línies conductores de la simfonia i alhora es mostrà atent a la consideració dels més petits detalls. El programa es va completar amb la Simfonia núm. 4 del compositor neerlandès Otto Ketting (1935-2012), que va passar sense pena ni glòria.
Quant al concert de l’Orquestra Simfònica de Viena, cal assenyalar que es tractava de l’últim d’una gira europea que, encapçalada pel mestre Omer Meir Wellber i el pianista Jan Lisiecki, van encetar el passat 14 de novembre i els ha portat per Viena, Varsòvia, Hamburg, Colònia, Barcelona i Saragossa. El concert d’Amsterdam venia precedit per l’èxit aconseguit en les ciutats anteriors, la qual cosa el llistó de les expectatives era elevat. Per a complaença del públic present en la Grote Zaal del Concertgebouw, les expectatives foren satisfetes al 100% en la primera part. En efecte, la interpretació del Concert per a piano núm. 21 en do major, KV 467, de Wolfgang A. Mozart (1756-1791) fou sublim, gràcies al virtuosisme i la compenetració de Lisiecki, Wellber i orquestra. Mozart va sonar en tota plenitud, amb una perfecció tècnica remarcable i una qualitat exegètica extraordinària i respectuosa amb les lectures historicistes. Com a colofó, el pianista canadenc ens va obsequiar amb el conegut Nocturne en do menor de l’opus pòstum de Chopin, que fa poc ha enregistrat, juntament amb la resta de Nocturnes del compositor polonès, per al segell Deutsche Grammophone.
No obstant això, el plat fort del concert, sense desmerèixer l’obra del geni de Salzburg, era la Simfonia núm. 5 en do# menor de Gustav Mahler (1860-1911). Ací l’Orquestra Simfònica de Viena va acusar el cansament de la gira en els tres primers moviments, cosa que es notà sobretot en la família dels metalls i que l’agraïda acústica de la sala no va poder dissimular (llàstima de marxa fúnebre!). La direcció de Wellber esdevingué cada vegada més física, fins que va arribar el moment de l’esperat Adagietto, en què tot es va aturar i la metamorfosi es va produir. Fou com un recomençar, com un renàixer; era com si estiguera sonant una altra orquestra que, ara sí, fregava l’excelsitud. Quina plenitud de so malgrat els pianissimi, quina intensitat en l’expressió, quina paleta de matisos! Wellber governava subtilment totes i cada una de les indicacions de la partitura i va portar la perfecció sonora de l’Adagietto fins a l’última nota de la simfonia, que mestre i orquestra clogueren amb una excel·lència rotunda. Un Concertgebouw dempeus agraïa l’entrega dels artistes i s’alliberava de la tensió acumulada durant l’atenta audició d’aquesta extensa simfonia.
En resum, el contenidor musical que és el Concertgebouw d’Amsterdam sempre garanteix bona música i bons concerts. Com en altres ciutats d’Europa, de vegades pensant més en els turistes que en els habitants, els auditoris més rellevants o els coliseus d’òpera ofereixen cada dia de l’any espectacles musicals de diversa índole. De vegades pot haver-hi més d’un concert per jornada amb la qual cosa, fins i tot, costa triar a quin assistir-hi. Aquesta circumstància, a casa nostra, és difícil de veure. A vegades tenim auditoris i teatres preciosos que romanen setmanes tancats o que rarament acullen concerts d’altres formacions amb una freqüència elevada. Hi ha tants factors que intervenen en aquesta dissimilitud que es fa difícil no pensar que potser són les situacions adequades per a cada context. Per sort, als que tenim fam i set de bona música sempre ens quedaran els enregistraments. I és que, com diem per aquestes contrades, amb no res passem.