Més amunt de Sant Gervasi a Barcelona, en un indret on es respira encara bosc i humitats, podem trobar un tresor. De fet, en podem trobar més d’un, de tresors. Però aquest potser siga especial, perquè va ser dels últims llocs on la nissaga de Guifré el Pilós va regnar: ací va establir Martí l’Humà el seu darrer quarter general, el seu centre de govern: al castell de Bellesguard, al palau on s’albirava la línia infinita de la mar Mediterrània, per on venien notícies de Sardenya, de Sicília.
Des de la seua sòlida i impressionant torre de guaita, des d’aquell mirador privilegiat, el rei Martí va veure un estol de veles blanques que s’acostaven al port de Barcelona. I tingué un mal pressentiment. Hores després, aquells mariners l'informaven que el seu fill, el seu únic fill i hereu, havia mort a Sardenya. La història dels territoris mediterranis de la Corona d’Aragó canviaren en aquell moment per sempre més.
Aproximadament quinze dies abans de morir, el rei Martí i la seua segona dona, la reina Margarida, abandonaren el que havia estat la seua residència reial a Barcelona: Bellesguard. Des d’allí, un temps abans, el rei des d’un balcó, havia vist arribar els vaixells amb veles blanques desplegades que anunciaven la mort del seu fill —i per tant hereu de la corona— Martí el Jove. El casament amb Margarida tingué lloc ací, i concelebrà la missa el papa Benet XIII amb Bonifaci Ferrer mentre que Vicent Ferrer proclamava el sermó. La Corona no tenia successor. Aquelles dones i homes contemplaven a Bellesguard un món que s’esmicolava: el rei que havia sotmès Sicília i havia vençut la rebel·lió sarda es trobava ara malalt, gras, impotent, possiblement amb pesta… i sense hereu. L’únic que tenia eren aquells murs que el protegien: Bellesguard, el símbol perdut.
Aquesta zona es deia abans de 1408 Vallblanc, però el rei Martí la va rebatejar com a “Bellesguard”. Era molt de posar noms poètics, aquest monarca. El lloc estava antropitzat des de feia uns dos mil anys: al subsol de Bellesguard els arqueòlegs han trobat ceràmiques sigil·lades molt especials, possiblement de les millors del món romà, cuites a la Graufessenque. Això significava que Vallblanc havia estat en temps de Roma un camí de pas important en la Via Augusta.
El rei Martí s’hi va estar a Bellesguard durant més de dos anys. L’Humà, el rei Martí l’Humà. Un beat important, un místic que no havia de ser rei de la Corona, però que ho fou per la mort del seu germà, Joan el Caçador. Ací, a Vallblanc, hi havia terres de conreu, una muralla, un mas, un palau, un pou… i aigua, molta aigua. Tota aquella vista de la mar inspirà Martí per suggerir el nou nom: Bellesguard. I el convertí en l’últim casal físic real de la dinastia catalana…
A partir d’ací, esdevé el melodrama, aquella “Operación Triunfo” on uns quants es disputaven la corona de la Corona… Perquè el rei Martí en els darrers dies no podia dir ni “fava”, ja no podia articular ni un sol “oc” a les propostes que els seus consellers li suggerien al capçal del llit. Un rei amb símptomes de pesta, que a Bellesguard havia intentat engendrar un fill de la seua segona dona, la bella i extraordinària Margarida de Prades. Els físics del rei no només li van preparar beuratges per aconseguir la còpula; fins i tot, li van construir una andròmina que el suspenia al sostre en posició horitzontal, li apartava la prominent panxa i l’aproximava a la reina que jeia boca per amunt esperant el piu reial. Però ni això.
La Corona no tenia successor, hi havia un buit de poder que solucionarien dos o tres anys després els seus consellers i “amics” Vicent Ferrer, Benet XIII, Bonifaci Ferrer… Per cert, aquest darrer compaginava els càrrecs de conseller reial amb la responsabilitat de regir la cartoixa de la Vall de Crist, entre Sogorb i Altura, al Regne de València. I es dona la circumstància que aquest cenobi guarda una de les poques representacions del rei Martí amb la seua primera dona, Maria de Luna, germana del papa Benet XIII, a la porta principal de la segona església. Nicolau de Bussy els va representar segles després agenollats a costat i costat de la part superior de l’entrada del temple. I enmig, la Mare de Déu amb l’infant en braços. Avui els contemplem sense cap. Ja sabeu com van això de les revolucions i els vandalismes sense sentit: el primer que fan és tallar caps, i així ens va…
El conjunt de Bellesguard, des d’un principi, va donar prestigi al seu propietari. El record de Martí i la confederació dels Estats del seu reialme continuaven presents en aquell espai fins i tot en moments en què va estar a punt de desaparèixer del tot, com aquell 17 d’octubre de 1652, en què Felip IV d’Espanya va manar destruir totes les fortificacions que havien ofert resistència en la guerra dels Segadors als envolts de Barcelona. La gran torre de guaita que manà construir Martí va ser volada aquell dia pels soldats del rei Planeta. O quan cinquanta anys després el prohom del braç militar de la Generalitat, Joan Ferrer Bonaventura de Gualbes i Copons, va decidir transformar Bellesguard en un cau de resistència austracista davant l’envestida borbònica. Allí es reunien els literats més rellevants de Barcelona; entre ells, el rector de Vallfogona, molt amic de Gualbes.
Finalment, i perquè no caiguera en mans del duc botifler de Pòpuli , Bonaventura va llegar Bellesguard a la comunitat dels sants Just i Pastor. En mans de l’Església, els xicots de Felip Vé l’Animós no podien desamortitzar-ne els terrenys.
A partir d’ací, però, la decadència de Bellesguard i els seus entorns és un fet. Fins que arribà el moment en què un jove Antoni Gaudí investiga el passat d’aquella ruïna evocadora… El mateix Gaudí convenç Jaume Figueres perquè compre Bellesguard. Eren moments en què la Renaixença recupera una part important del passat perdut, negat i amagat. I no sempre es pot comprar el palau on habità l’últim rei del casal de Barcelona.
El projecte de recuperació comença a fer-se realitat amb les idees d’un Gaudí pletòric, reivindicatiu i conscient que recuperar el passat forma part del futur del seu poble. Un Gaudí que comença a ser admirat per una burgesia que se sent formar part d’aquell projecte modern i progressista. O com a mínim, exclusiu, que marca la diferència amb altres burgesies. Perquè proposa idees diferents…
Gaudí renuncia a les línies corbes d’altres projectes més o menys coetanis i reivindica les línies rectes, perquè concep l’edifici com una construcció medieval, que ha d’evocar un castell. Però si ens hi fixem, hi ha tot un programa iconogràfic que només un iniciat pot llegir en vitralls, bancs, trencadissos, formes i missatges més o menys enigmàtics… Gaudí vol contar a través de símbols la història del rei Martí i la seua Corona.
Per exemple, a la porta de la casa hi ha dos peixos fets en trencadís que flanquegen l’entrada. Fa referència a la famosa frase de Roger de Llúria que explicava que cap a 1300 “no hi havia peix a la mar que no portara la senyera si volia traure la cua de l’aigua”. A la Crònica de Bernat Desclot apareix un text que explica més literàriament el concepte: “Ne sol nom pens que galera ni altre vexell gos anar sobre la mar…”
Molt a prop d’allí, uns altres trencadissos ens mostren la muntanya de Montserrat amb el sol de ponent, en ocàs, i una data: 1410, la mort de Martí. Un altre trencadís cap a l’est que mostra una eixida de sol però amb males notícies: un vaixell de veles blanques.
Un dels elements que més criden l’atenció de l’obra de Gaudí en Bellesguard és el pinacle que corona l’edifici. Està acabat amb una senyera en forma d’espiral. El franquisme va obligar a tapar els quatre pals, que no ens van poder veure fins a mitjan anys vuitanta del segle passat.
A la porta de l’entrada apareix en ferro la llegenda “Ave Maria Puríssima sense pecat concebuda”. Fa referència als esforços que van haver de fer tant el rei Martí com la seua segona dona Margarida de Prades per infantar un plançó en l’últim any del regnat del monarca. Pertot arreu de l’escala hi ha les armes de Margarida —filla del Baró d’Entença—, els lleons rampants i el gall. Si pugem per l’escala ens trobarem amb un punt de color fascinant: un vitrall calidoscòpic que alguns comenten que potser un símbol de Venus, aquella deessa que va invocar Martí per tal de procrear. Per dins de l’edifici i en les diferents sales, hi veiem sostres que evoquen nervis de fulles o onades de mar.
I a l’últim pis, a les golfes, una de les joies de la corona: la sala de maons inacabada. Gaudí la va dissenyar perquè tingués una acústica perfecta per poder escoltar música bé en viu o enregistrada o radiada.
Aquest gran edifici, aquest gran enigma de pedra és —segons molts erudits— al mateix nivell estètic i innovador que el temple de la Colònia Güell… I continua sent enigmàtic, evocador… És, encara, un símbol perdut.
