Amb el títol "Salt i immersió" l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró ha presentat al llarg del 2022 quatre mostres individuals d’artistes que representen la gran diversitat de llenguatges que es despleguen en el nostre context, i especialment ha posat el focus en l’estat actual de la pràctica pictòrica. Tots quatre, en la seva condició de «pintors naturals», aborden, mitjançant instal·lacions, artefactes i gestos pictòrics, la necessitat de trobar una veu pròpia. El cicle, comissariat pel pintor Pere Llobera, ha comptat amb intervencions de Victor Jaenada (Barcelona, 1977), Marcel Rubio Juliana (Barcelona, 1991) i Marria Pratts (Barcelona, 1988). De la mà de Martín Vitaliti (Buenos Aires, 1978), la darrera participació és una instal·lació audiovisual immersiva sobre la recurrència i la repetició a la indústria dels primers dibuixos animats. "Silly Symphony" pren el títol d'una sèrie de curtmetratges de Walt Disney dels anys trenta en què s'explotà el recurs de l'animació en bucle.
Martín Vitaliti. Silly Symphony
Salt i immersió. Cicle d’exposicions. L'Espai 13. Fundació Joan Miró
Comissariat per Pere Llobera, amb la col·laboració de Martina Millà, responsable d’exposicions de la Fundació Joan Miró
Fins al 15 de gener de 2023
Finalitzada la dècada dels anys vint, el cinema animat començava a despuntar i lacompanyia Disney a posicionar-se com un model a seguir a la cinematografia mundial. Lluny de voler estancar-se exclusivament en la creació de curtssobre Mickey Mouse va començar a produir alguns dels primers curtmetratges animats de la factoria,englobats a la sèrie Silly Symphonies (Simfonies ximples). Enaquest context van sorgir el 1929 i es van desenvolupar a partir de setanta-cinc filmsdurant una dècada.D'aquesta manera s'expandirien els límits creatius, creant una altra sèrie amb la qual podrien experimentar en altres camps de l'animació.Es van proposar curtmetratges inspirats en la natura, on les plantes, els insectes i els animalsserien els principals protagonistes. A diferència dels films de Mickey Mouse, l'acció seria combinada amb la música. Les Silly Symphonies representaven una oportunitat per deslligar-se dels dibuixos animats centrats en el toc humorístic a favor de faules d'animals i plantes als que inculcaven sentiments, aficions i reaccions que els aproximaven a l'ésser humà. Van suposar una innovació en la indústria del moment amb un plantejament que permetia abordar d’una forma més lliure històries i personatges. Al principi, la sèrie va tenir seriosos problemes a l'hora de trobar exhibidors, ja que aquests la rebutjaven tot argumentant que la manca de protagonista i argument únics no interessaria al públic. Més endavant van aconseguir gran èxit popular i una difusió extraordinària, gràcies a l’ús del color que fou el que els llançà al mercat.
A diferència de les tècniques digitals actuals, aquests curtmetratges, clau en la història de l’animació, van ser el fruit d’hores i hores de treball artesanal organitzat en cadenes de producció multitudinàries. La popularitat d’aquestes peces va portar als estudis a optimitzar la producció i maximitzar els beneficis. Per a Silly Symphony Martín Vitaliti parteix de l'apropiació d’aquests cartoons dels anys trenta i examina el procés d’aquest aprofitament extrem de la cadena de producció en la indústria dels primers dibuixos animats. S’interessa per les seqüències de moviments repetitius dels personatges en una escena concreta. Es tracta d’una instal·lació audiovisual que se centra en aquests mecanismes de recurrència i repetició, tot destacant-ne la dimensió tràgica i alienant a la qual estaven immerses les persones treballadores. La peça es basa en la projecció simultània d’una selecció d’aquests fragments de metratge reutilitzat de manera recursiva. L’artista els ha sobredibuixat digitalment, fotograma a fotograma, introduint-hi una llum rotativa i intermitent que modifica la percepció de la imatge i la dota d’una nova temporalitat: aquella que remet a l’alienant jornada laboral dels i les dibuixants. Formula, doncs, una metàfora de la hiperproducció, l’excés imposat i la dinàmica continua del model de producció i consum de l’era moderna.
En paraules de Pere Llobera, comissari de la mostra, Vitaliti proposa una experiència atmosfèrica inquietant propera a l'estranyesa i el malson en què el visitant “s'adona que està vorejant una cosa que s'assembla a una teranyina de pantalles on s'orquestra un missatge molt menys amable del que semblava inicialment. […] Es veu enfrontat a la mecanització, en no poder aturar-se, com aquelles rodes a les gàbies dels hàmsters que primer et fan riure en veure l'animalet frenètic allà dins i després t'incomoden”.
Segons el mateix artista: “En els meus treballs esmicolo el llenguatge del còmic, aïllo certs elements essencials del medi, els combino i uneixo per alterar els efectes narratius i fer visibles altres elements. L'apropiació, la intervenció, el collage, el dibuix o la instal·lació són les estratègies que utilitzo per reinterpretar el patró visual del medi”.
Martín Vitaliti (Buenos Aires, Argentina, 1978) resideix a Barcelona des del 2000. És creador visual i investiga els discursos i les lògiques de la representació. El seu treball s’ha centrat en l’anàlisi dels codis de la narració del còmic, per reflexionar sobre aquest llenguatge com una construcció narrativa més de l’art contemporani. Fa servir una metodologia propera a l’apropiació, en què agafa en préstec referències de la subcultura, que li permet examinar el procés creatiu i desmitificar-lo, abordant temàtiques com ara la citació, l’autoria, la creació, la reproducció o l’originalitat. Entre les seves publicacions destaquen: Líneas cinéticas (Save As… Publications, 2009) o 360º (Arts Libris/Walther König, 2016), així com les exposicions "La idea d’una imatge" (Fundació Suñol, Barcelona, 2021) o "Es muro es mero muro es mudo mira muere" (Blueproject Foundation, Madrid, 2021).Ampo (Ediciones Marmotilla, 2021), fou el projecte guanyador en la modalitat de publicació de la convocatòria Barcelona Producció 2021.