Locució de l'article:
El 'Bonobo' que Moha Amazian i Neus Ballbé han fet al TNC és una obra punyent que ens permet preguntar-nos dues coses molt diferents, però igual d'importants: podem fabular sobre un succés tràgic produït a casa nostra? I: és viable la producció independent?
El 2013, David Greig va estrenar a Edimburg i al Young Vic de Londres The events, una obra extraordinària amb només dos actors (i un cor que canviava a cada funció) inspirada en el terrible tiroteig d'Utøya (Noruega), en què Anders Breivik va matar prop de setanta persones. L'autor escocès situava la massacre en un cor i posava davant per davant una rectora liberal supervivent i l'assassí. La peça va despertar molta controvèrsia, fins i tot alguns la van titllar d'oportunista, però la realitat va ser que va guanyar un grapat de premis de la crítica britànica i es va veure a mitja Europa.
La Claire, la rectora, al final, tenia una crisi de fe profunda en preguntar-se què és el mal, què és la bogeria i si hi havia alguna diferència entre tots dos conceptes. Abans s'havia enfrontat amb el criminal, li havia fet les preguntes pertinents i havia deixat que parlés, que oferís la seva visió dels fets. Amb el cor allà al mig, cantant himnes, cançons tradicionals noruegues, Amazing Grace i Bonkers, de Dizzee Rascal, entre d'altres. Una gran experiència teatral.
A «Bonobo», Josep Julien segueix un altre camí per explicar la massacre de la Rambla del 17 d'agost de 2017. Bé, no l'explica, sinó que decideix buscar-li un altre destí a en Younes, el jove de Ripoll que conduïa la furgoneta. Fa començar l'acció un mes abans, amb ell, que anomena Fadi, parant a una benzinera anant cap a França, a la frontera, en un lloc inhòspit, en el qual topa amb una cosa inversemblant: un simi tancat en una gàbia.
El bonobo, la seva presència, modificarà el camí d'en Fadi i el farà capbussar en un viatge trepidant que, al cap i a la fi, el convertirà en una altra persona. I, el més important, li donarà una segona oportunitat, una possibilitat de no acabar els seus dies abatut enmig d'un camp al Penedès després d'haver acabat amb una vintena de vides.
Al TNC, en Fadi ha estat en Moha Amazian, un actor osonenc que ja ens va sorprendre fent de Bassam a «Carrer Robadors». Si en l'obra de Julio Manrique era un secundari de luxe, a la de Julien interpreta un quasi monòleg de 105 minuts, tot un repte, salvat amb solvència, per a un intèrpret que està creixent. Neus Ballbé li fa preguntes i s'encarrega de l'espai sonor de la peça.
Amazian sap omplir l'espai, mostrar-se, expressar-se i, per un moment, arribem a pensar que som a París o Londres, on els actors i les actrius racialitzats ocupen llocs estel·lars i no són una petitíssima minoria.
L'obra de Julien no és rodona, ja que és una mica llarga i té un final massa dubitatiu, però és una gran notícia que hagi arribat al TNC, tant pel que explica com per qui ho fa. De l'atemptat del 17A, si no vaig errat, és la primera obra de teatre que ens en parla. S'han publicat novel·les, hi ha una escena del brillant «Persecució» de Toni Sala que té lloc aquella tarda d'agost i tenim l'imprescindible assaig periodístic d'Anna Teixidor Sense por de morir. El teatre l'havia deixat de banda.
Els teatres tenen massa por a equivocar-se i a exhibir muntatges problemàtics, és a dir, que aboquin una mirada sobre el nostre temps lluny de l'ortodòxia o del políticament correcte. Fora dels clàssics, a més, hi ha la tendència perillosa a edulcorar-ho tot, a fugir del drama, a plantejar debats. Per aquest motiu, durant molts anys els directors de casa nostra van decidir vestir Shakespeare amb robes contemporànies, per parlar del despotisme, la corrupció o la violència del segle XVI com si passessin ara.
Basta veure com el teatre contemporani, aquesta temporada, és absent de les sales grans del Lliure i del Nacional. No s'hi farà ni s'ha fet cap obra del segle XXI de producció pròpia. Potser és perquè es van estavellar de manera clamorosa en anys passats i han decidit jugar sobre segur. No ho sé.
La qüestió és que Bonobo ha pogut veure's a la Sala Tallers del TNC dues setmanetes gràcies al fet que va guanyar el premi Quim Masó, un guardó que en les tres últimes temporades ens ha ofert peces tan bones com «El nedador del mar secret», «Testimoni de guerra» i «Europa bull». Poca broma. Teatre contemporani del millor, de risc, profund, amb uns textos, uns directors i uns intèrprets que han pogut jugar amb el nostre temps.
El Quim Masó, però, l'any que ve no passarà pel TNC i ha vist reduït, per tant, el guardó de 50.000 a 20.000 euros, amb estrena únicament a Temporada Alta. Haurem d'anar a Girona a veure «Els ossos de l’irlandès», de Víctor Borràs Gasch, i esperar que algun teatre de Barcelona s'hi interessi.
No en sé els motius que han portat l'equipament nacional a abandonar l'únic premi a la producció important que tenim després de tants bons muntatges, que gaudeix d'un jurat que barreja els productors i independents on no sempre guanya la part institucional. Sense el TNC o cap productor barceloní (abans del TNC hi era el Grec), serà difícil que es puguin aixecar espectacles com «Bonobo» o qualsevol dels últims premiats.
Sense el suport dels productors públics, les companyies catalanes ho tenen molt difícil per sobreviure pel simple fet que no es poden equivocar. Mai. Arrossegar un o dos fracassos de taquilla, per molt bona que hagi estat l'obra, és sinònim de fallida. L'alternativa és que hagin de proposar espectacles de poc risc, petits i portàtils. La diversitat i el gruix és el que dona la mida d'una escena. Si només uns proposen i uns altres acaten, la mirada s'empobreix. No sé si és això el que volem.
Al final, només hi ha tres o quatre portes on picar, on vendre un espectacle. I el Quim Masó és una via independent, que no depèn de si caus bé o no, de si t'ha anat extraordinàriament bé abans i de qui t'acompanya.