Destino acaba de publicar Periodisme i llibertat, un recull de cartes (i de textos sovint intempestius) que s’enviaren Josep Pla i Joan Estelrich entre els anys 1920 i 1950. A casa hem celebrat aquest epistolari, perfectament editat per Sílvia Coll-Vinent, i no només perquè les cartes comprenguin un període llarguíssim que alimentarà la recerca filològica dels dos autors, sinó perquè els textos ens ajuden a completar el retrat de dues personalitats essencials de la nostra cultura (en especial la d’Estelrich durant els anys vint, una època absent dels seus meravellosos dietaris). Val la pena llegir aquestes missives molt personals, d’una franquesa ardent entre uns companys de generació que xerren sense embuts, l’un més orientat a garantir-se el jornal per poder escriure un nou tipus de periodisme literari i l’altre per convertir-se en la mà executora de Cambó en l’establiment d’una cultura catalana homologable i dialogant amb la majoria de civilitzacions del món.
Seria una llàstima que aquest i d’altres epistolaris quedin mig morts a la lleixa dels estudiosos. Hi ha alguna teca epistolar molt procedimental (especialment aquella en què Pla plora per manca de diners i demana més curro al seu amic), però també s’hi amaguen nombroses lliçons de com dos homes van llegint la prosa respectiva fins a ser-ne uns crítics d’altíssima intuïció. Estelrich llegeix la visió planiana del món fent de comparatista avant la lettre, posant-lo en la via de Gide i els moralistes francesos, mentre en Josep es fa escriptor ajudat per la crossa immensa del seu company. Hi trobem un Pla que s’inicia en el seu trescar d’escriptor internacional (som davant d'un gran document per estudiar la vida d’un periodista els anys vint i trenta), ben conscient de ser un cronista molt llegit que s’ha de fer valer per escriure lliurement i, preneu nota, amb la consciència del valor polític de la seva lletra.
I és des de la política on també contemplem el posterior distanciament entre els dos homes. Primer, perquè Pla es cansa de la politiqueria del país i viu molt més centrat en el seu camí literari, dedicat sobretot a l’estudi de les ciutats que li fan de far (quan viu a Anglaterra escrivint Relacions se’l nota molt alliberat). I després, perquè quan parlen d’Europa Estelrich fa honor a la seva formació com a moralista defensor del Vell Continent i Pla escarneix els bons desigs del seu amic de la mà de Maquiavel. És en aquesta topada entre temperaments i sensibilitats, entre l’home que defensa la unitat moral d’Europa i el paper salvífic de les humanitats i l’escèptic que s’ho despatxa collonant, on trobem les espurnes del text que més ens condueixen en l'actualitat. Mentre Estelrich celebra els herois humanistes del passat, a Pla li surt la ganyota volteriana per cardar-se’n de la transcendència. Aquesta és una tensió que perviu al nostre present i val la pena fer-la emergir de nou a través d’aquestes cartes.
Llegiu els dos homenots. Hauríem de reencarnar-los, i retornar el periodisme a la llibertat. No serà fàcil.