Paraula i imatge han trenat un llarg diàleg a través dels temps, almenys des que la llengua es va fer escrita. Però aquest col·loqui íntim, a dues veus, es va veure amplificat en el segle XV amb la revolució de Gutenberg, que va significar la difusió massiva de l'art a través del gravat i de la literatura per mitjà de la lletra impresa. Això va venir abrigallat d'una cultura simbòlica, la del Renaixement, que va perseguir l'ideal de conjuminar discurs i icona, aspiració que queda sintetitzada en el lema, divulgat per Alberti, "Ut pictura poesis" (així la pintura, així la poesia). Llibres d'emblemes, al·legories i iconologies exemplifiquen aquest credo renaixentista de fondre forma i significat, “cos” (la imatge) i “ànima” (el text).
A la fi del XIX es produeix una nova simbiosi entre paraula i imatge, quan les arts plàstiques, amb la poesia i la música, emprenen el camí de la modernitat en la cerca d'un essencialisme i una especificitat que pren forma, no obstant això, en la hibridació i la sinestèsia amb els altres mitjans: poesia musical, com la de Mallarmé, música colorista, com la de Debussy, i pintura metafòrica, com la dels simbolistes. Aquesta és la ruta que traça el simbolisme i que condueix a les avantguardes, això és, a la poesia transformada en imatge o registre sonor, com en els cal·ligrames i les parole in libertà futuristes, o a la pintura penetrada per la lletra, com en les natures mortes cubistes. I també a les complicitats entre escriptors-crítics d'art i creadors, pintors-poetes i poetes-artistes (Marinetti i els futuristes, Apollinaire i els cubistes, Breton i els surrealistes).
Imatge & poesia: les poètiques de la modernitat recorre aquestes senderes de modernitat pel nostre territori a partir del diàleg entre la paraula poètica i la imatge artística, un trajecte que ens condueix de la “revolució simbolista”, en el canvi de segle, fins a l'art “al servei de la revolució”, després de la irrupció de la guerra civil. Aquest viatge per les “poètiques de la modernitat”, travessant èpoques i moviments, ens dibuixa el paisatge d'un renaixement de la cultura impresa, que es manifesta en l'eclosió de les gasetes il·lustrades, els setmanaris satírics, els poemaris estampats, els llibres d'artista, les revistes de poesia i art d'avantguarda o el cartellisme.
Comissariada per Aitor Quiney i Margarida Casacuberta, aquesta petita gran exposició que es mostra en l'escenari íntim de la Casa Masó construeix l'ambient recollit d'un gabinet de col·leccionista i ens obre finestres, al mateix temps, a un extens univers de relacions i suggeriments. Un dens teixit de referències que s'acaben d'embastar en els textos del catàleg que acompanya la mostra i que dona compte del profund treball de recerca realitzat pels comissaris.
Amb aquests vímets, l'exposició es desplega en constel·lacions de pintors, il·lustradors i escriptors que orbiten al voltant de les diverses tendències i moviments tendint trajectòries que enllacen dibuixos, estampes i escultures de petit format amb impresos il·lustrats. Al voltant del simbolisme, tenim, per exemple, l'estilitzat cartell de Ramon Casas per als Jocs Florals de Barcelona de 1908, els delicats dibuixos de Santiago Rusiñol o Lluís Bonnin per a les Cançons catalans d'Enric Morera (1897 i 1898), els exquisits arabescos modernistes d'Alexandre de Riquer per a La fada (1896) o Crisantemas (1897) o la Gesamtkunstwerk d'aquest dibuixant, poeta i músic que va ser Apel·les Mestres. Entorn de l'univers noucentista, destaquen les classicistes il·lustracions d'Esteve Monegal per l'Oració de l'Institut d'Eugeni d'Ors (1914), els medallons de Ramon Rigol per La paraula en el vent de Josep Carner (1914), els grotescs d'Apa (Feliu Elias) per Torment-Froment de Josep Maria López-Picó (1910) o l'arcaisme neogrec de Julio Antonio per al Breviari romàntic (del lliure del somniador) de Jacint M. Mustieles (1913). Finalment, a l'entorn de l'avantguarda, observem les aliances i sinergies que es van teixir entre els poetes i pintors futuristes: Josep Maria Junoy i Rafael Barradas (Troços), Joan Salvat-Papasseit i Joaquim Torres Garcia (Poemes en ondes hertzianes, 1919); o, en els limítrofs del surrealisme, les col·laboracions entre Joan Miró i J.V. Foix (Gertrudis, 1927; KRTU, 1932) o Carles Sindreu (Darrere el vidre, 1933).
Tot aquest llarg itinerari que ens assenyala la mostra Imatge & Poesia s'emmarca en un moviment de Renaixença d'una cultura i una llengua que busca una veu i un llenguatge visual que expressi una idea de catalanitat, en diàleg, i a vegades en fricció, amb les tendències internacionalistes de l'avantguarda o el subjectivisme abstret del simbolisme. Una veu que esdevé finalment crit desesperat, invocació a la resistència i al·legat polític, un veritable art del agit-prop, davant el dramàtic gir històric que va imposar la Guerra Civil (Pere Quart i Joan Junyer, Oda a Barcelona, 1936).
