La figura del comissari o comissària, de vegades subestimada i d'altres sobrevalorada, ha tingut en els darrers anys un paper rellevant dins de les dinàmiques socials de l'art. Cada cop ens trobem amb més cursos sobre comissariat, artistes que troben el seu lloc com a comissaris o directors de museus que assumeixen un rol curatorial.
Però, en què consisteix realment aquesta tasca, quina és la relació que entaulen aquests professionals des de i cap a les institucions, i com és el seu vincle amb els artistes. Per donar resposta a aquestes preguntes, i prenent com a referència l'entorn català, faig aquest Cicle d'entrevistes amb comissaris/es.
En aquesta ocasió he tingut l'oportunitat de conversar amb Marta Gili, responsable del departament de fotografia de la Fundació “La Caixa” entre el 1993 i el 2006, directora del centre d'art Jeu de Paume, París, entre el 2006 i el 2018, actual directora de l'Escola Nacional Superior de la Fotografia, Arles (ENSP).
José A.: Què és ser una comissària?
Marta Gili: M’interessa més la paraula curadora. Perquè “comissaria” té unes connotacions bastant policials i per mi no té res a veure. Curadora, com el nom indica en les llengües llatines, prové de la paraula curar: de tenir cura, de les coses, de les persones, de la terra, de la vida.
Per a mi, avui dia els curadors i les curadores tenen com a missió la coconstrucció de sentit amb els artistes i amb el context estètic, social cultural i polític del moment.
J.A.: És diferent ser curadora que programadora d'exposicions?
M.G.: Tenen molts punts en comú. Tant programar com curar són accions que estableixen diàlegs, relacions, interconnexions entre idees, obres d’art, polítiques, visibilitats i invisibilitats. La diferencia, diria jo, és que en una programació totes aquestes relacions es veuen en un mig i llarg terme i, en canvi, en una curadoria s’estableixen en una exposició determinada que té un inici i un fi a curt terme.
J.A.: Com situaries les diferents experiències que has tingut, a “la Caixa”, el Jeu de Paume i ara a l'escola a Arles (ENSP).
M.G.: Quan a finals dels anys vuitanta vaig començar a treballar a la Fundació “la Caixa” com curadora independent, la programació era més d'índole local. Es tractava de donar a conèixer els fotògrafs espanyols de l'època i, sobretot, de l'època franquista que havien estat totalment invisibilitzats. A la Fundació “la Caixa” tenia uns bons mitjans, un molt bon equip, però no tenia una llibertat total de programació.
Quan vaig arribar al Jeu de Paume el pressupost era menys elevat, però la llibertat de construir continguts i pensar la programació era total.
A l’Escola Nacional Superior de Fotografia d’Arles no practico la curadoria, sinó que la transmissió i la formació són els eixos fundadors de la institució. Les formacions de màster, doctorat i professional adreçades als joves que desitgen, justament, esdevenir artistes, curadors o curadores, editors o editores, o agents culturals de tota mena exigeixen una visió general a llarg termini sobre l’esdevenir de les pràctiques artístiques. Els i les joves estudiants m’aporten nous reptes i desafiaments a la meva carrera. I això em motiva molt.
J.A.: Podem dir llavors, que al principi, a la Fundació “la Caixa”, estaves més aprenent i coneixent l'entorn, i després ja vas poder pensar a fer una programació més àmplia.
M.G.: A la Fundació “la Caixa” hi vaig treballar 17 anys. Allà em vaig formar, vaig aprendre molt, i també crec que vaig aportar bastant. Vaig fer una sèrie d'exposicions de fotògrafs nacionals i internacionals, entre 1993 i 2006, que mai havien estat exposats a l’Estat espanyol.
L'únic que em faltava era poder treballar amb artistes contemporanis i aportar visions del món que tenien un context social i polític determinat. Això a la Fundació “la Caixa”, en aquella època era complicat. En canvi, al Jeu de Paume vaig poder construir, a poc a poc, durant 12 anys, una programació amb la qual, en línies generals, estava satisfeta.
J.A.: Parlant de la relació amb els artistes. D'una banda, l'artista —quan és viu— vol construir la seva exposició, la seva història. D'altra banda, però, el comissari també vol plantejar la seva idea. En quin moment el comissari desapareix en funció del que vol dir l'artista i viceversa?
M.G.: Jo no crec que hi hagi cap obligació de cap mena. Ni de l'un ni de l'altre.
És a dir que la curadoria per mi és una espècie d'intercanvi. Totes les exposicions que he curat des que estic a França, he integrat l’artista a la curadoria. És un treball col·lectiu, de cooperació i d’intercanvi de sensibilitats, d'històries i, per tant, no hi ha una sola persona que té una veu sinó que és una veu compartida.
Quan dic que és una qüestió d'intercanvis entre l'un i l'altre, no ho dic per dir-ho. És que si no hi ha aquest intercanvi i aquesta mena de complicitat a mi no m'interessa. No m'interessa curar una exposició si veig que no m'aporta res o que jo no puc aportar res.
J.A.: Com has viscut la relació política i ideològica que pugui tenir un comissari treballant des de i cap a les institucions.
M.G.: La veritat és que jo sempre m'he considerat una persona discreta, institucionalment i personalment.
Crec que la convivència amb els polítics ha de ser cordial, evidentment, perquè han estat escollits democràticament. De vegades és difícil, si no coincideixen amb la teva visió del món, però jo intento mantenir una distància crítica.
Al Jeu de Paume he tingut sempre una programació molt política que de vegades no ha agradat als polítics de torn. Però la veritat és que aquí a França hi ha força respecte per les programacions dels uns i dels altres.
J.A.: Mai no has tingut una experiència de censura?
M.G.: Sí, i tant. L'he tingut a la Fundació “la Caixa” i també al Jeu de Paume. Recordo, per exemple, un problema força important al Jeu de Paume, a París quan vaig exposar, Ahlam Shibli, una artista palestina. Alguna associació jueva em va declarar persona non grata tant a l’artista com a mi, i vam rebre moltes amenaces de mort, així com amenaces de bomba en el mateix Jeu de Paume en horaris d’obertura al públic. I encara que el Ministeri de Cultura d’aquella època, per anar de pressa i resoldre el problema, em va demanar tancar l’exposició, no ho vaig fer. Van ser dos o tres mesos complexos.
J.A.: Tinc entès que al Jeu de Paume i també a l'ENSP d'Arles, t'has interessat per aconseguir patrocinadors com a part d'una estratègia de finançament. Potser això falta a les institucions catalanes?
M.G.: No ho sé. La veritat fa molt de temps que no estic a Catalunya. Aquí a França si tens un finançament públic que no cobreix el total de les despeses doncs te'ls has de buscar també al privat. En el cas dels museus, pot ser amb els bitllets d'entrada o amb la privatització dels espais. En el meu cas, vam aconseguir tres mecenes durant tot l'any i d’altres que patrocinaven projectes concrets.
Al Jeu de Paume era més fàcil aconseguir mecenatge que aquí a l'ENSP per una qüestió de visibilitat (no és el mateix estar a París que al sud de França) que en definitiva és el que volen la majoria dels patrocinadors.
En aquest sentit, és important tenir en compte que la relació amb els patrocinadors privats s’ha d’establir sobre la base de la complicitat. No és només qüestió de diners. Han de tenir una militància amb projecte que tu estàs fent. Si no és així, hi ha el risc de perdre el control sobre els continguts. S'han d'escollir les complicitats en aquesta vida… i això és força difícil.
J.A.: De quina manera es fonen l'espai de creació i exhibició a l'escola (ENSP)?
M.G.: El que hem fet és que tots els projectes expositius o de publicacions estan lligats al projecte pedagògic. És a dir, que una part dels estudiants hi han de participar.
Des del 2020 després del primer confinament, vaig posar en marxa un projecte que va consistir a invitar un o una artista en residència pedagògica. Des d'aleshores, cada any es fa una residència a l'escola amb un grup de vuit estudiants que presenten un projecte i treballen en una exposició que es presenta durant el festival Rencontres d'Arles, al mes de juliol. Un projecte que s'ha de coconstruir, cofabricar, cocurar, coeditar amb aquest grup d'estudiants. De manera que els estudiants aprenguin els diferents aspectes en la producció d'una obra i d’una exposició.
Vam començar en el 2020-2021 amb l’artista xilè, Enrique Ramírez, després, en 2021-2022 amb l’artista francoequatoriana Estefanía Peñafiel Loaiza. Aquest curs 2022-2023 he convidat a Damarice Amao, conservadora de fotografia del centre Pompidou, qui també fa classes d'història de la fotografia qui a l'escola, a treballar en un projecte de curadoria amb els alumnes.
Tot això fa que sigui un projecte, no només expositiu de cara al públic, sinó també pedagògic. Cobrint la missió de l'escola que és la formació i la transmissió. A més, hi ha altres exposicions dels doctorands, dels estudiants, etc. Totes obertes al públic.
J.A.: La part educativa sempre ha estat un factor important a la teva carrera, no només ara a l'escola, també al Jeu de Paume amb la idea d'oferir una certa educació al públic i a la societat.
M.G.: Jo crec que els museus i els centres d'art tenen una missió obligatòria i inherent d'educació. Em consterna força a Espanya que en alguns museus la part educativa està externalitzada, no forma part del treball de l’equip del museu. Aquí a França l'educació artística i cultural està integrada a totes les activitats del museu. I no es tracta només d’acompanyar les visites de les escoles, que és molt important., sinó també de formar els professors de les escoles primàries i secundàries, treballar amb les associacions del barri i amb els diferents públics.
J.A.: Quina és per a tu l'exposició ideal?
M.G.: No tinc un ideal de res. Jo el que intento és donar sentit a les coses que crec que no tenen sentit o que se'ls pot donar un sentit diferent. Intento evitar tot allò que —per a mi— és una obvietat. I amb una obra o una exposició que m'emocioni, jo ja en tinc prou.
J.A.: A què dedicar molt de temps a l'hora d'organitzar una exposició?
M.G.: Sobretot a treballar la distància crítica. Saber trobar un espai per poder fer un pas enrere i mirar tot de lluny (des de distàncies diferents). També, dedico molt de temps a conèixer els artistes, a llegir sobre coses que, encara que aparentment no hi tinguin res a veure, em puguin ajudar a construir en relat o molts alhora.