L’exposició que el Museu Picasso dedica al marxant, editor i galerista Daniel-Henry Kahnweiler (1889-1979), un dels noms fonamentals en la construcció i difusió del cubisme i l’art d’avantguarda al segle XX, narra l’aventura artística i personal d’un home que va dedicar la seva vida a l’art. Kahnweiler va ser un intel·lectual i un marxant apassionat, amic i còmplice d’artistes, que va transitar el segle XX superant els desastres de dues guerres i abanderant la causa de l’art modern. Aquesta història s’explica a través de més d’un centenar d’obres de la majestuosa col·lecció del galerista, avui en dia al Centre Pompidou de París, i que en aquesta brillant exposició es despleguen, amb altres peces d’altres prestadors, en dues plantes del museu. La mostra obre a Barcelona la commemoració internacional del 50è aniversari de la mort de Picasso.
Daniel-Henry Kahnweiler. Marxant i editor
Comissariat: Brigitte Leal
Museu Picasso
Barcelona
Fins al 19 de març de 2023
Una de les darreres obres en el recorregut de l’exposició sobre Kahnweiler al Museu Picasso és Dona pixant, una obra de gran format del 1965, en la qual un Picasso, de 83 anys, fa un retrat burleta i irreverent d’una dona a la platja que s’aixeca la roba per orinar, en un gest que evoca obres de Rembrandt i potser també de Boucher. És molt possible que el marxant de Picasso, D.-H. Kahnweiler, a través de la galeria que regentaven la seva fillastra i gendre, Louise i Michel Leiris, s’acabés quedant aquesta obra a la seva col·lecció personal per la dificultat de vendre una obra tan provocativa.
Però els Kahnweiler-Leiris, entre moltíssimes obres del pintor, també s’havien quedat una petita i exquisida escultura en bronze d’una dona llegint del 1952, o les espectaculars pintures Dona estirada, del 1932, i Dona nua estirada, del 1936, que tampoc deixen indiferent. El renebot de Kahnweiler i també de Picasso, Xavier Vilató, té el vívid record d’algunes d’aquestes obres penjades a la casa del marxant a Saint-Hilaire, a Essonne. Són obres, al costat d’altres d’artistes fonamentals de l’avantguarda del segle XX com Léger, Braque, Juan Gris, André Masson o Paul Klee, que van passar a formar part del Centre Pompidou el 1984 gràcies a la donació de Louise i Michel Leiris al museu parisenc.
És a partir de les obres d’aquest impressionant fons, que s’ha construït la narració de l’exposició del Museu Picasso, una mostra que, per primer cop després d’alguns anys, ocupa les dues plantes dedicades a les mostres temporals del centre del carrer Montcada. I la bona notícia és que la grandiositat física de l’exposició és proporcional a la seva qualitat, ja que en l’itinerari no és difícil trobar obres mestres i altres absolutament emblemàtiques, com, per exemple, El viaducte a l’Estaque, de Braque, que al costat d’altres paisatges del pintor del mateix moment, són peces fundacionals del cubisme. Quan el crític Louis Vauxcelles les va veure a la galeria de Kahnweiler el novembre de 1908 va assegurar que Braque havia reduït tots els elements del quadre a “petits cubs” i aquesta anècdota va acabar posant nom al moviment.
Emblemàtic també per al naixement i desenvolupament de l’art modern va ser el mateix Kahnweiler, que amb el seu compromís al llarg de tota la seva vida amb l’art i els artistes que representava i evidentment l’objectiu també de fer negoci, és un exemple del paper dels marxants en l’evolució de l’art modern al segle XX. “Només puc vendre el que m’agrada”, assegurava, però amb una estratègia comercial contundent que suposava una manera de fer que ha fet escola com són els contractes en exclusivitat amb els artistes.
Procedent d’una família benestant alemanya, Kahnweiler va gaudir d’una formació cultural privilegiada i, als 18 anys ja establert a París, era col·leccionista d’art i amic d’artistes com André Derain, Vlaminck i Picasso. És aleshores quan el 1907 obre la seva primera galeria —“la meva petita galeria”— en un espai de només 16 m2. És aquí on, malgrat la seva joventut, fa història exposant als quatre artistes representants del cubisme —Braque, Juan Gris, Léger i Picasso— i aconsegueix una exquisida clientela internacional. A més, amb la complicitat de personatges com Apollinaire, funda les edicions Kahnweiler, una faceta importantíssima del marxant que l’exposició també tracta a bastament.
La petita galeria de joventut de Kahnweiler és el tema de les primeres sales de l’exposició, que la comissària Brigitte Leal ha estructurat de manera senzilla, de manera que cada sala-àmbit de la mostra constitueix una petita exposició dins de l’exposició sobre temes concrets i artistes. Són així múltiples les històries que explica la mostra i que acaben descobrint la xarxa de complicitats artístiques i personals de Kahnweiler.
Una d’aquestes històries és la que uneix Kahnweiler amb Juan Gris, pintor que apreciava especialment i sobre qui el marxant va escriure un llibre de referència. Després de la I Guerra Mundial, Kahnweiler va haver de començar de zero ja que per ser alemany va perdre la galeria i les seves obres d’art van ser confiscades per l’Estat francès com a “béns enemics” i subhastades. Però el 1920 funda una nova galeria amb un soci, André Simon, que dona nom al negoci. Pel camí, Kahnweiler havia perdut alguns artistes com el mateix Picasso, però Gris retorna i a més esdevé un dels seus millors amics i fins i tot veïns. Fins i tot després de la mort prematura del pintor madrileny el 1927, Kahnweiler manté econòmicament la seva viuda. En aquesta època, truncada un altre cop per la II Guerra Mundial, per la galeria Simon passen artistes com Paul Klee —a la mostra representat, entre d’altres, per un oli magnífic, Fletxa al jardí— Henri Laurens, André Masson, i de nou Braque i Léger.
L’exposició remarca especialment les connexions de Kahnweiler amb dos artistes catalans: Manolo Hugué i Josep de Togores. L’escultor va estar present a les tres galeries del marxant. Fins al 1920 Hugué va ser l’únic escultor dels artistes representats pel galerista i com passa amb Juan Gris, Kahnweiler manté l’amistat amb la seva viuda, Totote, i la seva filla Rosa. Togores, d’altra banda, entra a la galeria Simon a finals del 1920 —s’exposa el contracte d’exclusivitat amb la galeria— i el 1921 el pintor cerdanyolenc inaugura la línia d’exposicions individuals de la galeria parisenca. A l’exposició es poden veure diverses de les obres de Togores que van passar per les mans de Kahnweiler, entre elles, dues de les adquirides pel col·leccionista Lluís Plandiura a la galeria que van acabar al MNAC, així com altres en col·leccions privades com Jugadors de billar (1920) o en altres museus com el d’Art de Cerdanyola —Dona amb raïm (1926)— o el Museu Reina Sofia, que aporta dues obres també excepcionals. Com altres pintors amics, Togores retrata a l’exesposa del galerista, Lucie, que en aquesta exposició l’anem veient retratada per diversos artistes com André Derain o Juan Gris.
Amb l’esclat de la II Guerra Mundial, Kahnweiler torna a reviure el malson que va patir en l’anterior conflicte bèl·lic però aquest cop per ser jueu. En una carta a Max Jacob del 1937, diu que ell no sabia que era jueu però escarmentat pel que havia passat anys abans, envia una part del seu fons a Llemosí, concretament al pintor Élie Lascaux, el cunyat de Lucie Kahnweiler. Aquesta part de la família del galerista també té un espai a l’exposició i descobreix la pintura de Lascaux, certament original i diferent, així com mobles decorats expressament per ell per al galerista.
Amb la represa de la postguerra, són la fillastra i el gendre de Kahnweiler, el matrimoni Leiris, els que regenten amb el marxant la seva tercera galeria d’art. Picasso torna de nou en exclusiva a la galeria a partir del 1957 i es reafirma l’amistat i complicitat entre artista i marxant, com es veu en les fotografies fetes per Jacqueline Picasso de les seves trobades. Les impressionants darreres sales de l’exposició il·lustren aquest feliç retorn de la relació entre Kahnweiler i Picasso, que també el portarien a Barcelona amb motiu de les exposicions de l’artista a la sala Gaspar. Kahnweiler va visitar el Museu Picasso el 1968.
L’exposició suposa una mena d’emocionant viatge en el temps cap al moment de l’esclat de les avantguardes quan París era la capital de l’art occidental i molts artistes tenien clar que volien trencar les regles del joc estètic. Coneixem a un gestor i a un llest comerciant però també a algú que estimava l’art i els artistes, per això és amic lleial de molts ells i els cuida sempre que pot i és capaç de renéixer de les cendres de dues guerres com una au fènix per no deixar de fer el que més li apassionava. Arribats a aquest punt de l’article, doncs, només puc afegir una sola cosa, un consell: seria una llàstima que us perdéssiu la que és l’exposició de l’any a Barcelona i una de les millors exposicions dels darrers anys a la ciutat.