«Fer un lligall amb la roba ben plegada», amb obres de l’artista visual Alícia Casadesús i el poeta Antoni Clapés és una d’aquestes exposicions que amb la seva subtil poètica t’arriben a copsar, et donen la mà, t’ajuden a descobrir la tendresa i humanitat en l’entorn més difícil i alhora saben obrir un bri d’esperança en aquest món nostre tan ple de barbàrie i dolor.
Alícia Casadesús i Antoni Clapés: “Fer un lligall amb la roba ben plegada”
MUME (Museu Memorial de l'Exili)
La Jonquera
Fins al 8 de gener de 2023
Les quinze obres de la mostra es dilueixen en l’entorn del Museu Memorial de l’exili de la Jonquera, i amb tota la seva força expressiva, però sense fer soroll, discretament, calladament ens van ajudant a percebre una tendresa, una efímera bellesa, un espai de silenci allà on només trobaries dolor i patiment.
El bon muntatge museogràfic de l’exposició permanent és una lliçó per a totes les generacions, especialment per a les més joves, per conèixer fins on pot arribar la crueltat humana, per prendre bona nota d’allò que no hauríem de permetre que es repetís i també per saber que allò que actualment estan vivint gent d’altres indrets va ser viscut en pròpia pell per les generacions que ens han precedit.
Tot i això, com diu el subtítol de la mostra, «Només la bellesa pot salvar-nos enmig de la barbàrie» i aquest és el contrapunt que ofereixen les obres i poemes conjunts d’Alícia Casadesús i Antoni Clapés. Ho fan a través del diàleg amb imatges de fotògrafs que formen part de l’exposició permanent o de la mostra dedicada a Robert Capa. Totes elles reflectint i copsant el drama de les persones que van patir l’exili del 39 i a través de les seves mirades, la seva quotidianitat, amb petits gestos o situacions que ens mostren el seu patiment i que esdevenen una denúncia implacable contra la bestialitat d’allò que no hauria d’haver passat mai.
Unes sabates amb arrels, una sorra que deixa entreveure un poema, unes paraules esborrades, unes lletres il·legibles… Són petits gestos artístics que acompanyen uns poemes breus, i alhora transparents i fluids que ens interpel·len directament. Tal com diu el text introductori de la mostra «són una crida i una invitació a l’esperança, a la no renúncia, a accentuar la convicció que la bellesa és el lloc on hem d’habitar, nosaltres humans per no repetir els excessos del passat».
Fora de casa és un lloc? Ens interroga un dels poemes que com altres dels que anem trobant en el recorregut ens adonem que ens plantegen qüestions i ens anem fent conscients que ens fan viva la necessitat de buscar una humanitat, una dignitat que sembla haver desaparegut enmig de la crueltat i la injustícia dels fets que mostren les imatges fotogràfiques. Com si fossin petits gestos quotidians ens van sorprenent escrits en petites fulles, en uns plecs de roba ben plegada a punt de partir cap al llarg viatge al no res... I on els quefers del dia a dia, les petites coses que són com velles companyes esdevenen plenes de sentit quan omplen silencis, quan acompanyen solituds i quan a nosaltres com a espectadors ens interpel·len i ens fan meditar sobre la nostàlgia, sobre la pèrdua i sobre la necessitat de trobar tendresa fins i tot en les situacions més difícils.
La feina d’un músic, la tristor d’una mirada, la calidesa d’un raig de sol són copsades pel poeta i l’artista i és a través de les seves obres plenes d’una expressió tractada amb fluïdesa i transparència quan sentim la necessitat de cridar que no podem acceptar la barbàrie i que només guiats per la cerca d’allò que ens fa humans podem seguir les paraules del poeta quan parla d’:
aquesta mirada compassiva
aquest gest de dignitat
que ens retorna la condició d’humans
El diàleg entre les imatges històriques i les obres creades són el camí que permet a l’espectador trobar l’esperança en llocs on no sembla possible:
desterrats del llenguatge
de tot el que és humà
—que sempre té un so—
intentar dir el nom del no-res
per arribar als confins de l’home
Per acabar cal remarcar la necessitat de tenir en compte projectes com aquest, on el diàleg amb el present i el passat ajuda a entendre com hauríem de mirar cap al futur, on la unió de diferents llenguatges artístics omple de força una proposta, i on queda palesa la necessitat de trencar el silenci que el molt centralitzat món cultural del nostre país imposa a aquelles iniciatives que sorgeixen més enllà del punt neuràlgic barceloní, de donar a conèixer les veus del territori que, com en aquest cas, ens parlen i ens aporten coneixement i esperança.